Periodista, reinventada en l’àmbit de la gastronomia. Va estudiar a l’Escola d’Hostaleria de Sevilla i es va especialitzar a Le Cordon Bleu, on es va graduar com a xef de pastisseria. Ara publica Recetas de guerra. España a través de su gastronomía (Kailas Editorial), el seu primer llibre.
D’on ve això de les receptes de guerra, una cosa que té molta més substància del que aparenta i que, podríem dir, és d’abast universal?
És una idea que tinc des de fa molts anys, perquè el quadern de cuina de la meva tia àvia era a casa de la meva mare, que també era una grandíssima cuinera. Aquest receptari manuscrit era una joia, i jo sempre em deia que n’havia de fer alguna cosa. Va anar passant el temps, i un dia vaig trobar un altre manuscrit escrit per la meva mare, ja als anys 60. Vaig fer un projecte, un petit índex, i el vaig portar a l’editorial que tenia més a mà. Ho van acollir amb afecte, i la sorpresa va ser que els interessava. Així, vam delimitar el projecte inicial, que començava el 1900, i vam decidir començar per les receptes de guerra, que era el més original.
A vegades, es continua interpretant el menjar en situacions extremes com un problema afegit. En realitat, no és aquest el problema principal, davant el qual molts dels altres resulten nimis?
Si no mengem, ens morim. Així de senzill. Amb la manca d’altres coses, excepte respirar, es pot viure, ni que sigui malament. I en les guerres, una de les principals catàstrofes és no menjar. Ara tenim molts conflictes en què això està passant. Quan no hi ha diners, no es pot comprar, i tret que tinguis un campet per autoalimentar-te, acabes recorrent al que sigui. D’aquí ve la inventiva per a treure profit de les coses. Fa poc llegia una informació sobre el preu de la farina, ara a Gaza, que resulta absolutament desorbitat.
I encara més greu que els preus elevats i la falta de diners pot ser l’absència, pura i dura, d’aliments…
La meva tia àvia no era pobra. Tampoc rica, però formava part d’una classe mitjana-alta. Esquiava i jugava a golf. Les receptes de guerra, a més de les d’Ignasi Domènech, són les que apareixen al meu llibre, i són del seu quadern. Ella va passar fam. Encara que tingués alguns mitjans per comprar, no hi havia coses.
Des de Catalunya, encara avui no es percep en tota la seva amplitud el sofriment de Madrid durant la guerra del 1936-39, una ciutat assetjada. Va ser especialment dura la fam a Madrid, respecte a la resta d’Espanya?
També li va passar a Barcelona, però tenia mar. És veritat que, amb el temps, la situació a Barcelona es va complicar. Sense entrar en anàlisis polítiques, s’ha de dir que durant la guerra va ser a Madrid on pitjor ho van passar. Podies ser d’un bàndol o de l’altre, però, al final, els era igual el que fos. Volien posar fi a aquella situació i poder menjar. No hi havia aliments, ni tan sols foc per a preparar-los. S’explica al llibre com anaven cremant els mobles, les portes, qualsevol cosa que cremés per a encendre la cuina. Domènech explica la fórmula que es va inventar per fabricar carbó casolà. També és veritat que València, Alacant… van sofrir molt la fam.
Després ve la postguerra. Una altra vegada penúries, fam, al llarg d’uns quants anys. Els anys de la fam…
Del que he anat llegint es pot deduir que en la postguerra hi va haver més fam que durant la guerra. El 1939, Espanya es queda molt aïllada… Es venia d’una situació de penúria, va haver-hi sequeres… La gent emmalaltia… Hi havia desnutrició.
Apareix el racionament. La gent es proveeix de les coses més bàsiques a través de cupons…
Tinc una cartilla de racionament, ja dels últims anys, perquè a ningú li devia sobrar ni un sol cupó. S’acaben el 1952, i crec que no n’hi va haver a tot arreu, encara que sí, per descomptat, a les ciutats, en les zones urbanes, industrials… I a Madrid, per exemple, hi va haver un racionament molt bèstia abans d’acabar la guerra. El sucre, en algun moment, era subministrat a les farmàcies. Qualsevol racionament em sembla una barbaritat, però en la situació en què ens trobàvem potser no hi havia una manera millor d’administrar el proveïment. A partir de principis dels anys 50, van començar a millorar una mica les coses. Va començar a haver-hi carn, pa…, però és clar, amb comptagotes.
En la postguerra, la fam, l’escassetat va afectar a tothom igual o hi havia zones, gent que ho van passar pitjor que altres, a vegades notòriament?
Òbviament, la classe alta, que pertanyia al bàndol nacional, tenia moltes més ajudes, més maneres de tirar endavant. A Madrid, també es veia com els barris destruïts eren els de la perifèria. Al barri de Salamanca, on vivien els dirigents del règim, els edificis estaven molt ben conservats… Els que estaven del costat de Franco, com sempre els guanyadors, tenien més facilitats.
D’aquí es deriva, inevitablement, cap a l’estraperlo. L’altra cara de la moneda de l’escassetat, especialment nociu i tampoc aliè al tràfic d’influències, els favors, la corrupció de les autoritats…
Crec que, en les guerres, com la nostra del 36, hi perd tothom. Coneguts que es deixen de parlar, fins i tot germans a qui els toca lluitar en diferents bàndols. L’estraperlo és pràcticament inevitable quan hi ha escassetat i, és clar, els que l’exerceixen compten amb complicitats per dur-lo a terme. I funcionava perquè també contribuïa al fet que es pogués disposar d’alguns productes.
En el teu llibre dediques molt espai a les receptes. És aquí on es concreta la inventiva per aprofitar o fer comestibles coses que, en situacions de normalitat, es rebutgen?
En els anys de guerra i de més penúria crida l’atenció el que al final s’ha d’arribar a menjar, perquè no hi ha de res. I, per descomptat, és també molt rellevant com s’aprofita tot. Per exemple, en el llibre de receptes de la meva tia àvia es parla d’algunes verdures de les quals es disposava en un determinat moment. Perquè en aquestes situacions tot canvia molt. Hi ha moments en què no hi ha sucre o ous, i en altres sí. Hi ha persones que se les arreglen per disposar d’alguna cosa i altres no. Ara està de moda en alguns restaurants servir les patates amb pela, però, com va passar en els anys de la fam, que s’aprofitaven les peles de les patates, de les taronges, dels plàtans… és molt xocant. Jo estava informada d’alguna cosa d’això abans d’escriure el llibre, per tot el que explicaven els meus avis. Els xavals d’avui dia no saben res del que els va passar als seus avis, encara no fa tant de temps. En aquest sentit, el meu llibre tracta de transmetre part d’allò. Tinc tres filles, i m’ha encantat que vegin el que van menjar ja no els seus besavis, sinó els seus avis, que van ser nens de la postguerra. Tenen la sort d’estar en una família sense problemes econòmics, però crec que és bo saber que no és tan fàcil tenir sempre un plat a la taula. Hi ha molts xavals de la seva generació a Madrid que no poden menjar diàriament. En el quadern de cuina de la meva tia àvia, i en el de les receptes d’Ignasi Domènech, crida l’atenció com feien meravelles de qualsevol coseta.
Els acadèmics dediquen molta atenció a les qüestions polítiques, socials, econòmiques, culturals…, particularment en assumptes com el de la Guerra Civil espanyola. Es bandegen o no interessen aspectes més perifèrics que, sens dubte, ajudarien a entendre millor les coses. Passa una mica això amb la fam, que va ser una qüestió absolutament rellevant al llarg de més d’una dècada a Espanya?
He llegit bastantes coses d’antropòlegs, assajos…, dels quals he tret dades per al meu llibre. Un mes després de signar el contracte amb l’editorial, veig que surt un llibre amb el títol Les receptes de la fam. Em va espantar una mica i, és clar, el vaig llegir. Està molt bé. Fet per antropòlegs, però no s’assembla gaire al meu, encara que també inclou il·lustracions molt boniques, testimonis reals… Hi ha també algun llibre, com el de Miguel Ángel Almodóvar (La fam a Espanya), on es parla del tema en general, no específicament de la fam en la guerra i la postguerra. Però és veritat que les publicacions que he trobat sobre la fam generalment no se centren en la guerra, i menys encara en la del 36. Insisteixo que em sembla vital que els nens d’ara sàpiguen el que van passar les generacions anteriors, que van ser, en alguna mesura, arraconades.
La part del teu llibre en què uns nois i noies molt joves, germans, expliquen les seves desventures a Madrid i a Barcelona és literal?
Sí i ho fan amb molta gràcia, perquè, a més de joves, són de Saragossa. Tenen molta sorna i alegria.
