Carles Puigdemont i el seu cercle de confiança no paren de rebre males notícies que arriben des de totes bandes. A més de la resistència a aplicar-los la llei d’amnistia a ell i a Toni Comín, perquè el perdó no empara els delictes de malversació de què estan acusats, ara el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en qui tenien posades totes les esperances, acaba de llançar-los una galleda d’aigua freda: no tenien dret a gaudir de l’acta d’eurodiputats pel fet que no havien complert els tràmits legals per aconseguir-la, és a dir, acatar la Constitució espanyola. Així ho preveu la Llei electoral (LOREG) i, en cas contrari, no tenien dret a rebre l’acta d’eurodiputats. Ara, Toni Comín en paga les conseqüències.
“Esquiva el fons del problema”, “deixa camins per recórrer”, “la culpa és de la pressió de França i Espanya”… Tot són excuses de mal pagador. La veritat és que els advocats de Puigdemont ja havien venut la pell de l’os abans de caçar-lo i donaven el judici per guanyat. Un comunicat conjunt de Puigdemont i Comín tracta d’endolcir la derrota: “El tribunal, de fet, es limita a constatar que el president del Parlament no és competent per dirimir si els requisits que imposa la LOREG són o no compatibles amb el dret europeu”. Per això, destaquen que la sentència deixa obertes dues vies: demanar a les “autoritats judicials estatals que presentin una qüestió prejudicial sobre aquest assumpte al TJUE, via que activarem de manera immediata” i “presentar un recurs d’incompliment contra l’Estat espanyol sobre la base de l’article 258 del TFUE, via que també estudiarem”.
Els dos expatriats retorcen la sentència i afegeixen que el perill és que aquesta sentència els causa molta preocupació perquè “obre una porta perquè altres estats membres de la UE puguin imitar l’exemple d’Espanya i inventar requisits contraris al principi de la democràcia i incompatibles amb el dret europeu per subvertir els resultats electorals del seu país. Cosa que implica un dany irreparable per a la democràcia europea”.
En resum, els pròfugs rebutgen un requisit que entra dintre de tota lògica, com és el de comprometre’s a complir les lleis, perquè diuen que és un atemptat a la democràcia. En canvi, defensen aferrissadament la Llei de Transitorietat Jurídica aprovada pel Parlament el 6 de setembre del 2017 que abolia la Constitució i que dinamitava la separació de poders, la qual cosa entra en col·lisió amb el concepte de democràcia.
La consigna és morir matant. “Les decisions dels tribunals espanyols en la causa catalana han estat i són un maldecap per a la justícia europea, i el TJUE ha preferit jugar, en aquesta ocasió, amb el formalisme eteri del dret abans que reconèixer que un dels estats de la UE ha vulnerat un dels pilars de la democràcia, com és la representació política i el sufragi universal”, deia un editorial d’El Punt Avui, un dels vaixells insígnia de l’aparell mediàtic i de desinformació del sobiranisme.
Toni Comín, el cap de llista de Junts en les últimes eleccions europees, no ha rebut encara l’acta, i havia sol·licitat unes cautelaríssimes perquè l’Eurocambra li permetés utilitzar l’acreditació fins que es resolgués la seva situació. Però la sentència del TJUE li posa les coses una mica més difícils: si ha estat cinc anys utilitzant irregularment l’acta d’eurodiputat, no seria convenient ni lògic atorgar-li l’acreditació per a aquesta legislatura després de la sentència del TJUE, perquè les circumstàncies són les mateixes.
“Aquesta sentència representa un cop dur per a Puigdemont i Comín, perquè han quedat nus davant d’Europa. No han complert les normes establertes i s’han aprofitat del sistema per viure com reis els últims cinc anys. És una vergonya sense pal·liatius”, diu un postconvergent crític, que fa un temps estava en el cercle més proper a Puigdemont.
Aquest exdirigent és molt sever amb l’expresident: “Carles Puigdemont fa anys que va a la seva. La independència és una cosa que no entra entre les seves prioritats, sinó només la seva conveniència personal. No té paraula i ha incomplert totes les promeses que ha anat fent aquests últims set anys. En aquests moments, hauria d’estar fora de la primera línia política, tal com havia dit en plena campanya electoral: si no era elegit president, es retirava. No obstant això, aquí el tenim, a l’espera que el nomenin president de Junts per seguir cobrant de l’erari públic”.
Tampoc l’amnistia
El pitjor és que a aquest revés s’afegeix el fet que, en estar acusats de malversació, tampoc se’ls aplica l’amnistia en aquest delicte. De fet, la legislació comunitària rebutja que la malversació entri dins dels delictes amnistiables i el jutge Pablo Llarena va dictar un acte l’1 de juliol passat en el qual decidia no aplicar l’amnistia al delicte de malversació de cabals públics. Fa tres setmanes, va rebutjar els recursos de reforma presentats per Puigdemont, Comín i el també expatriat Lluís Puig. El petit cercle de l’independentisme juntaire ha quedat aïllat a Waterloo, amb els comptes corrents tremolant, sense immunitat parlamentària i sense poder trepitjar territori espanyol.
Però si Puigdemont i Comín estan amb l’ai al cor, el cervell gris de la seva estratègia tampoc les té totes: l’advocat Gonzalo Boye, que s’ha volgut convertir en el guia espiritual de la llarga marxa cap a la independència, està a punt de ser el protagonista d’un dels grans escàndols de l’advocacia espanyola dels últims temps. A Boye l’espera la Sala Penal de l’Audiència Nacional per jutjar-lo, a partir del mes de novembre, per blanqueig de diners del narcotràfic.
Segons la magistrada María Tardón, el lletrat defensor de Puigdemont i Comín, entre altres, va participar en el blanqueig de 889.620 euros que pertanyien al narco gallec José Ramón Prado Bugallo, més conegut com a Sito Miñanco. La Fiscalia Antidroga demana una pena de 9 anys i 9 mesos de presó al lletrat de Puigdemont, i 31 anys i 6 mesos de presó al narco. A aquest últim li reclama també una multa de més de 950 milions d’euros, mentre que a Boye li exigeix 3,1 milions d’euros.
El relat dels fets situa l’advocat al centre d’una xarxa mafiosa. Cinc correus humans que havien de portar els diners a Colòmbia van contactar amb Boye i amb un altre advocat, Jesús Morán Castro, perquè els proporcionessin documents que certifiquessin l’origen lícit dels diners després de ser descoberts amb els fons en l’aeroport de Barajas, el 6 de febrer del 2017. Els documents eren simulacions de contractes de compravenda de lletres de canvi per recuperar els euros i enviar-los al país sud-americà. La fiscalia subratlla que Boye va confeccionar els documents “sent coneixedor de la seva falsedat i que les operacions de compravenda eren fictícies, amb l’objecte de recuperar els diners invertits i ocultar que procedien del narcotràfic”.
La macrocausa no farà seure a la banqueta només Sito Miñanco i Gonzalo Boye: compartiran el banc dels acusats amb 46 persones més, acusades de tràfic de drogues, ja que presumptament van facilitar la introducció a Espanya de 4 tones de cocaïna i van crear un fals entramat empresarial per blanquejar els diners.
Gonzalo Boye va intentar desmarcar-se del cas. Va apel·lar al fet que el seu delicte no tenia res a veure amb el tràfic de droga, i per això va demanar que la seva acusació no la portés l’Audiència Nacional, sinó un jutjat de Madrid. Esgrimia que la peça on se l’encausa s’havia tramitat com a peça separada i, per tant, era inconnexa amb la principal de tràfic de drogues. El magistrat Manuel Marchena li va respondre en un acte que “és difícil de trobar un exemple més apropiat de connexió que el que vincula al delicte de blanqueig de capitals amb el tràfic de drogues, que constitueix el seu precedent”. Per tant, existeix entre tots dos delictes “una relació inescindible que converteix l’enjudiciament conjunt en una garantia per al mateix acusat”. Li recorda també que peticions similars a les que va fer aquest any per evitar ser inclòs en aquest judici ja van ser rebutjades en el passat.
No és la primera vegada que Boye està encausat: entre el 1996 i el 2002 va estar a la presó, després de ser condemnat per col·laboració amb ETA (en realitat va ser condemnat a 14 anys): va ajudar un escamot en el segrest de l’empresari Emiliano Revilla.
La campanya de l’advocat
Boye ha començat una campanya per netejar la seva imatge. D’una banda, s’ha promocionat últimament com a protagonista del documental Gonzalo Boye, l’enemic públic, presentat a Barcelona el 23 de setembre passat, amb l’assistència de la condemnada per corrupció Laura Borràs i la seva mà dreta, el diputat de Junts Francesc de Dalmases. A l’acte hi van assistir també el president del Parlament, Josep Rull; el secretari general de JxCat, Jordi Turull, i la portaveu del partit al Congrés dels Diputats, Míriam Nogueras. El documental vol ser la segona part de la pel·lícula Boye, del 2016, en la qual es presenta el lletrat com un superheroi que s’enfronta a les més altes institucions judicials de l’Estat. Com a conseqüència d’aquest desafiament, les “clavegueres de l’Estat” li organitzen una campanya de desprestigi per acabar amb la seva reputació, imputant-li un delicte de blanqueig de capitals.
Tots dos documentals són de la companyia Indie Cinema, la marca comercial de l’empresa Off Cinema Produccions, propietat de Sebastián Arabia (director dels documentals) i en la qual col·labora com a guionista el fotògraf argentí Gustavo Ducasse.
El circ mediàtic muntat al seu voltant tracta de blindar-lo i al·ludeix al fet que la verdadera intenció de la imputació de blanqueig és “apartar-lo de la defensa de Carles Puigdemont”. Aquesta és la línia argumental dels acrítics defensors del polèmic lletrat, tot i que no se sosté per enlloc: el temps corre en contra seva, perquè el delicte de blanqueig de capitals és anterior a l’encàrrec d’assumir la defensa de Carles Puigdemont, ja que la xarxa mafiosa es va desarticular el febrer del 2017, molt abans de l’1-O i dels processos contra independentistes.
Però Boye engega el ventilador, ajudat pel Somatèn indepe (TV3, El Nacional, Vilaweb…) i acusa el CNI de muntar una campanya en contra seva. En el documental, afirma que els serveis secrets espanyols han fet córrer el rumor que és un dels seus agents. Aquesta setmana passada va assegurar a TV3 que “la meva imputació es basa en les declaracions d’una persona a la qual expressament li han perdonat un homicidi l’han posat en llibertat a canvi de declarar en contra meva. Això està perfectament documentat”.
Però, en realitat, van ser dos dels seus clients, Manuel González Rubio i Manuel Puentes Saavedra, els que van declarar que es van reunir amb Sito Miñanco i Boye per confeccionar els contractes falsos per blanquejar els diners. L’advocat acusat, no obstant, afirma que Puentes va canviar la seva declaració per inculpar-lo i així quedar en llibertat, a més de negar que hi hagués hagut aquestes reunions.
L’estratègia del cercle de Puigdemont és tancar files entorn de Boye com si fos l’alter ego de l’expresident. Des del cap de l’oficina de Puigdemont, Josep Lluís Alay, fins a la plana major de Junts, passant pel mateix expresident o l’influent Toni Strubell, tots proposen els mateixos arguments, intentant lligar el cas del blanqueig de capitals amb l’independentisme. En el documental, Boye es refugia sota les ales de Puigdemont: “Han vingut a destruir-me com a persona. Soc un ciutadà sense drets. És l’objectiu del lawfare: aniquilar-me com a persona, com a advocat, com a marit i com a pare. Si no poden contra Puigdemont, ho proven contra Boye”, tot i que són dos casos que no tenen res a veure.
*Pots llegir l’article sencer al número 1591 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
