Els darrers èxits electromilitars dels israelians els han sortit molt rendibles. Els atemptats amb els busques i la campanya de liquidació selectiva dels líders de Hezbol·là, culminant amb Hassan Nasral·là, han fet oblidar que després d’un any de guerra-massacre a Gaza, no han aconseguit eliminar Hamàs, després d’haver matat 40.000(?) civils palestins, milers de nens inclosos. També ha quedat sota la catifa que el 7 d’octubre de l’any passat va ser un dels fiascos més espectaculars que hagin patit els serveis d’intel·ligència d’un país. Però què importa ja això? L’inici de la nova guerra al Líban ens ha portat una miqueta de triomfalisme de taverna anglesa (alabí, alabà, yala ya, Nasral·là, t’enviem amb Al·là) d’aquell que sempre necessitem en aquesta part del món, però que cada cop assaborim amb més dificultat.
I ara què? Tota la cunyadoesfera es creua apostes sobre el que farà o no farà l’Iran, si tot és un bluff, si Hezbol·là ha quedat fora de combat en menys que xiula un míssil i un ventall d’excitades possibilitats que són prolongació de la gresca a la taverna. En realitat, el que fan és posar la lupa sobre el que va passar ahir en una determinada part de l’escenari libanès, prescindint de qualsevol altra consideració. Són anàlisis de fanàtic, de travessa, emocionals, i d’avui per demà.
Encara que costi assumir-ho, el que passa al Líban, a Gaza i a tot l’escenari tensionat del Pròxim Orient està molt relacionat amb l’altra guerra que té lloc a Ucraïna. Els dos conflictes tenen factors importants en comú. Els més evidents són que, en tots dos, els Estats Units es juguen la seva imatge de superpotència, tant per la seva responsabilitat a gestionar situacions d’alt risc regional, i fins i tot mundial, com per les massacres que se’n deriven. A continuació: la guerra d’Ucraïna està pràcticament perduda per als Estats Units i l’OTAN. La batalla d’Avdíivka, finalitzada el febrer d’aquest any, va trencar l’espinada de la resistència ucraïnesa al Donbas; en bona mesura, això va ser pel fet que els Estats Units van posar Israel i la seva guerra a Gaza en primer lloc per a la llista de subministraments i ajudes, passant Ucraïna a un segon pla. Els americans (no Biden) van començar a perdre interès per donar suport incondicional a un Zelenski que percebien netament com un líder fallit. Una manifestació ben clara va ser que, des del novembre del 2023, els congressistes republicans mantenien bloquejat un paquet d’ajuda a Ucraïna de 61.000 milions de dòlars. La data ho diu tot: després de l’atac organitzat per Hamàs el 7 d’octubre, un mes més tard era evident que havia encès una nova guerra al Pròxim Orient.
També cal afegir que, aleshores, els occidentals havien perdut la batalla del material contra Rússia, capaç de produir 3 milions d’unitats de munició d’artilleria a l’any, quan els Estats Units i Europa, conjuntament, només podien fabricar 1,2 milions.
El gran front, des del Iemen a Ucraïna. Font: @Nutsflipped_z_1 (11 d’octubre del 2016)
Per tant, tots dos conflictes estaven connectats, i segueixen estant-ho, per gots comunicants i un no es pot resoldre sense l’altre. Trump sembla decidit a liquidar la guerra d’Ucraïna, però no a deixar Israel a l’estacada. Perdre tots dos envits seria una catàstrofe impensable per als americans, el final desastrós de la seva supremacia estratègica a escala mundial. Netanyahu ho sap, i per això aprofita la situació a fons, a cinc setmanes de les eleccions als Estats Units i enmig d’una mena de buit de poder, amb un Biden cada vegada més fora de la realitat, i entestat a prendre decisions de darrera hora. Bombardejar el Líban i eliminar tota la cúpula de comandament i poder de Hezbol·là és una estupenda fugida cap endavant, que exporta una imatge d’eficàcia militar; i ajuda que el públic occidental no miri cap a la vergonya de Gaza ni, compte amb això, els desastres d’Ucraïna. De fet, ja està proliferant la teoria conspirativa de l’autocop, pel qual els serveis d’intel·ligència israelians sabien que Hamàs atacaria des de Gaza, el 7 d’octubre de l’any passat, i van deixar fer “per així tenir una excusa” i blablabla . Quina gran notícia per als familiars dels ostatges que segueixen en poder de Hamàs, als túnels de Gaza. I per descomptat, tot això li dóna una ajuda estupenda a Trump, que projecta la imatge de líder que sap el que ha de fer a la delicada política internacional, mentre Kamala Harris està callada aquests dies de xous a les Nacions Unides protagonitzats per Zelenski i Netanyahu.
Aleshores, què farà l’Iran? Possiblement res; almenys, de moment. És més que probable que s’hagin tornat a posar en marxa els canals de comunicació entre Moscou, Washington i Teheran, que van demostrar ser efectius durant la crisi de l’Iran-Israel del mes d’abril passat. Entre russos i americans per aturar els peus a un desenfrenat Zelenski que, després de llançar l’agost una temerària ofensiva en territori rus, que tenia com a objecte capturar la vella central nuclear de Kursk, va viatjar als Estats Units per intentar convèncer l’espectral Biden que es llancés de cap a la guerra amb Rússia. Entre iranians i americans els contactes que segurament es mantenen, buscarien controlar o esmorteir les constants provocacions de Netanyahu que també, com l’ucraïnès, vol arrossegar els Estats Units a una guerra contra l’Iran en temps de descompte presidencial USA.
Pel que fa a Israel, analitzades les coses desapassionadament, envair el sud del Líban suposa ficar-se en una nova guerra de desgast. La primera, sense concloure, és a Gaza. Després d’un any d’intensa activitat bèl·lica centrada en una franja de terreny de 360 km2 (una mica més gran que el Moianès i una mica més petita que el Maresme) el resultat és força dubtós: després de llançar més de 70.000 tones de bombes (a data d’abril del 2024), l’exèrcit israelià no controla realment el territori, ni la totalitat dels túnels, no ha destruït Hamàs, ni ha aconseguit impedir que tingui nous comandaments, després de liquidar els antics. I tampoc no ha anul·lat la seva capacitat de combat.
Al sud del Líban, la xarxa de túnels de Hezbol·là -que, presumptament, va instruir i organitzar Hamàs- sembla molt superior en extensió i varietat. Iran pot traslladar-hi combatents i armament amb certa facilitat. En definitiva, Ucraïna ha portat de tornada la vella guerra de desgast o “guerra procés”, per a la qual cal tenir una gran capacitat industrial i una forta voluntat d’assumir baixes pròpies al llarg de mesos, i fins i tot anys. Israel, que té un palmarès bèl·lic impressionant, és la primera vegada que es fica en una d’aquestes guerres. Per als americans no és així. Tota la seva narrativa i propaganda va destinada a fer-nos creure que són els grans mestres de la guerra de maniobres i “d’esdeveniment”, en les quals tot es decideix en una brillant batalla “a la napoleònica”; en incursions audaces d’ordres, “a la britànica”; o generar revolucions internes i cops d’estat a l’enemic, com en els jocs de la play. Però la realitat és que les conteses que ha lliurat els Estats Units a la Guerra Freda i després, han estat de desgast en la seva gran majoria: Corea, Vietnam, Afganistan. I així els ha anat: no n’han guanyat ni una.
Efectivament, tot això és altament hipotètic, és clar que sí. El professor israelià Alberto Spektorowski, antic assessor del ministre d’Exteriors laborista Shlomo Ben Ami i negociador amb l’Autoritat Nacional Palestina, creu que esclatarà una guerra amb Hezbol·là i l’Iran en algun moment. Ara com ara, l’estratègia de Teheran passa per “obligar Israel a cometre crims de guerra amb la seva resposta. Ja els ximples útils a Occident s’ocuparan de deslegitimitzar Israel” (La Razón, 30 de setembre). Les noves guerres de la confrontació global a l’escenari del Pròxim Orient només estan començant; i n’hi ha per a estona. Però ara mateix, els esdeveniments se succeeixen a molta velocitat, massa.
Per exemple, fa molt pocs dies, Israel va intentar bombardejar el port de Tartus, a la costa siriana, suposadament per impedir l’arribada d’un carregament d’armes iranianes per a Hezbol·là, al Líban. I els míssils atacants van ser derrocats Per qui? Bona part del port en qüestió està ocupada per la base aeronaval russa, i la primera notícia parlava que les intercepcions havien vingut des d’ella. Poc després, es va dir que havia estat cosa de les defenses sirianes. Creïble? En realitat, tant se val. Hi ha el perill que els israelians acabin atacant instal·lacions russes a Síria, i llavors sí que se’n pot armar una de bona, en implicar els russos amb els seus míssils hipersònics Kinzhal, imparables, i la que es pot embolicar després.
De moment, Israel segueix amb les seves demostracions de poder i han tornat a atacar Iemen, el port de Hodeida, com si això els fes més pupa als huzís, que no fa gaire van intentar encertar a l’aeroport Ben Gurion, amb un míssil balístic, just quan tornava Netanyahu des de Nova York. Amb això, queda inaugurat el tercer front d’Israel, aquesta vegada contra uns enemics llunyans i inaccessibles, que van mantenir en escac durant diversos anys una coalició militar dirigida per Aràbia Saudita, que agrupava els Emirats Àrabs, Qatar, Barein, Kuwait , Egipte, Jordània, Marroc, Sudan i Senegal (Senegal!); coalició recolzada pels Estats Units i diversos països occidentals, amb la col·laboració (limitada, això sí) del Qaeda. Els huzís són molt seus.
La situació, des del Iemen a Ucraïna, passant per Gaza i el Líban, és realment molt tensa i perillosa; i la pugna desmanegada per la presidència dels Estats Units no ajuda gens a estabilitzar la situació, sinó tot al contrari. Entre el 2018 i el 2021, el cèlebre periodista Bob Woodward va escriure una crònica en tres volums sobre els últims dies de Trump a la Casa Blanca i la por cerval que aquest busqués romandre al poder ficant el país en una guerra amb la Xina, un atac nuclear, qualsevol disbarat per proclamar l’estat d’emergència i seguir al capdavant del poder. Quatre anys més tard, és Biden qui ens té pendents d’un fil. Però és que aquesta vegada la situació internacional és molt pitjor que fa quatre anys.
Ja té gràcia la cosa.
