“On són els milions d’àrabs?On és el poble àrab? On és la ira àrab? On és la sang àrab? On és l’honor àrab? Déu és amb nosaltres, més fort i més gran que els fills de Sió. La nostra sang vermella és verda amb el gust de llimona. El foc de les revolucions no crema, som els vencedors”. Així diu la lletra d’una de les cançons més populars del Líban, “On són els milions d’àrabs?” composada per la cantant cristiana Julia Boutros. Cançó que si veiem els vídeos dels seus concerts d’aquests anys a Beirut o a la ciutat de Tir, posava en peu a milers de persones de totes les creences. Des de dones amb el vel islàmic a dones amb samarretes escotades. Homes i dones xiïtes, sunnites, cristians i drusos vibraven, cantaven i ploraven en els concerts. Una altra de les cançons de Boutros és “Ahibaii” que significa “Estimats meus” que composà el 2006 quan Israel es retirà derrotat del Sud del Líban. Cançó que recull el text d’una carta de Hassan Nasral·là als combatents d’Hezbol·là. I Boutros fa onze mesos es va manifestar reiterades vegades en favor del palestins de Gaza i contra la política d’Israel.
Aquestes dues cançons composades per una cristiana, mostren la complexitat del Líban i del conflicte contra tots que protagonitza Israel. I és que un dels motius pel qual Hamàs va desafiar Israel el 7 d’octubre saltant i trencant el mur en que se’ls recloïa a Gaza, acció en la que exerciren una violència i cometent uns crims que no justifico, pretenia cridar l’atenció del món àrab i islàmic que des del Marroc a l’Aràbia Saudita, amb el Acords d’Abraham impulsats per Donald Trump, enterraven la possibilitat d’un estat palestí mentre Netanyahu amb el seu govern de colons i racistes d’extrema dreta, com el ministre de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, expandien més i més els assentaments a Cisjordània on ja hi viuen 700.000 colons. Creixement que s’ha accelerat aquest últim any amb la impunitat que els dona la guerra de Gaza. Hamàs, el 7 d’octubre, també pretenia mostrar la vulnerabilitat de la superioritat tecnològica i militar d’Israel, demostrant amb el salt del mur que el problema palestí no se soluciona tancant dos milions de persones darrera un mur, sistemes electrònics i una metralladora cada dos cents metres.
El Líban té una extensió més petita que la província de Lleida, Cisjordània menys que la de Girona, i Gaza té només 365 km quadrats, una mica menys que el Maresme. Poc territori per massa conflictes. Massa conflictes i un estat, Israel, que en nom de l’Holocaust i de les Escriptures de la Torà i la Bíblia, es creu legitimat per cridar a tots aquells ciutadans del món que argumentin que tenen un avantpassat jueu que tenen dret a instal·lar-s’hi i arrabassar un tros més de terra als palestins.
Els àrabs certament s’oposaren a la creació d’Israel i alguns estats hi lluitaren en contra en les guerres de 1948, 1956 i 1967. Però, després de ser derrotats, abandonaren la causa del poble palestí. I aquests últims anys, en el context de la rivalitat entre la monarquia sunnita saudita i la República islàmica xiïta de l’Iran, Israel i Aràbia Saudita forjaren aquesta aliança buscada per Netanyahu i beneïda per Donald Trump.
Hamàs i la Yihad Islàmica de Gaza formen part amb els huties del Iemen, les milícies xiïtes de l’Iraq, el règim sirià i, sobretot la República islàmica de l’Iran, de l’Eix de Resistència contra Israel, que també rivalitza amb Aràbia Saudita pel lideratge dels musulmans d’arreu del món. I, superat el fracàs de la intel·ligència i la capacitat de resposta israeliana el 7 d’octubre passat, Netanyahu ha volgut aprofitar aquest conflicte per recuperar la seva superioritat tecnològica i militar, sempre amb l’ajuda milionària de Washington i Joe Biden, advertir a uns i decapitant a altres. No només ha demostrat la seva capacitat de matar caps militars i polítics d’aquest eix, començant pel líder de Hamàs, Ismail Haniya a Damasc, Teheran, Beirut o Bagdad, sinó que una setmana després de desmantellar el sistema de comunicacions d’Hezbol·là amb l’explosió de walkie talkies i busques, ha matat al líder del partit i milícia xiïta, Hassan Nasral·là. I tot fa pensar que el proper pas potser serà, ara sí, una invasió terrestre del sud del Líban, més enllà del riu Litani. Però a diferència de 1982, quan va envair aquest país arribant a Beirut, ara Israel no té aliats cristians com les falanges maronites que li van fer la feina bruta de les matances de 3.500 civils als camps de refugiats de Sabra i Xatila. El 1982 expulsà l’OLP amb milers de combatents i a Iàsser Arafat que s’exilià a Tunis. Però no pot expulsar ni matar als milers i milers de xiïtes i no xiïtes libanesos que rebutgen Israel.
No crec que el líder Suprem de l’Iran, Ali Khamenei tingui cap interès d’embrancar-se en una guerra total amb Israel. Però Benyamin Netanyahu necessita una guerra sense data d’acabament per evitar anar a la presó per les causes que té pendents i fer callar les protestes que es feien contra ell als carrers de Tel Aviv, Haifa i Jerusalem. Vol continuar amb una destrucció sense treva dels seus enemics libanesos i també dels palestins de Gaza i Cisjordània, que pels set cents mil colons de Cisjordània, els sionistes religiosos i els ultres d’extremadreta del partit Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir són gairebé com sub-humans o individus que no han entès que per voluntat de Déu han de marxar d’aquell Gran Israel que creuen que els pertany.
Evolucioni com evolucioni l’ofensiva israeliana al Líban, sigui amb la invasió, sigui eternitzant els bombardejos, aquesta destrucció no ajudarà gens a recosir el país que per les divisions dels dos blocs, el conegut com del 8 de Març, amb el del 14 de Març, amb el paper de Síria com a discòrdia, porta dos anys sense president i amb un govern interí. Per que encara que és cert que part de la població del Líban, sobretot sectors dels cristians i dels sunnites discrepaven de Hassan Nasral·là, el país no estarà millor després de la destrucció a la que volen sotmetre’l Netanyahu i els caps de l’exèrcit. Un exèrcit que podrà guanyar aquestes guerres i matar milers de combatents i deixar-los sense coets per llençar cap Israel, però genera i multiplica un odi en les futures generacions que augura noves respostes com les del 7 d’octubre.
