L’humorista Marc Giró la clava en un vídeo que circula per Internet. Diu que l’esquerra necessita llegir-se El Capital, les obres completes de Simone de Beauvoir i després fer un congrés al CCCB per explicar-se. La dreta, en canvi, ho té clar: España una, grande y libre; els maricons al paredó i les dones a fregar el terra. La caricatura no va desencaminada, potser li caldria afegir que en el congrés del CCCB es debatrien els matisos i que cadascuna de les múltiples apreciacions tindria en ella mateixa la llavor d’una escissió. L’esquerra sempre crida a la unitat, perquè sempre està desunida. Després, quan ja és massa tard i la seva desunió ha obert la porta al pitjor de les dretes, crida amb desesperança “No passaran”. Sol fer-ho quan ja han passat. Ho hem vist aquests dies a França.
Segurament, en aquest suposat congrés de l’esquerra en el CCCB es representaria una altra caricatura, la dels Monty Python a La Vida de Brian, on en mig d’un circ romà i envoltat de grups dissidents, Eric Idle reclama el seu dret a ser una dona -“digueu-me Loreta des d’ara”- i a tenir fills: “Vull parir. És el dret de tot home tenir criatures, si les vol”. I com es tracta de no oprimir confrontant els desitjos amb la realitat, en el congrés s’obriria la porta a fórmules imaginatives que donen via lliure al capitalisme més salvatge, capaç de convertir el cos de les dones, normalment dones pobres, en instruments de reproducció de persones destinades a ser venudes com a fills d’altres. Mentrestant, a la sala del costat, probablement es consideri, molt seriosament i sense que es vegi cap contradicció, eliminar dels carrers les estàtues del negrers que van forjar Barcelona amb les seves mal guanyades fortunes. L’esquerra il·liberal té aquestes coses.
Dels problemes reals de la gent poc rastre. Declaracions d’intencions, exclamacions i cap proposta real. Ningú parla seriosament de crear un parc d’habitatge social digne d’aquest nom en un país on els joves, i no tan joves, es veuen condemnats compartir eternament pis i viure amuntegats en habitacions perquè amb els seus salaris no poden sostenir la renda d’una vivenda.
Els números canten. Només el 2,5% del total d’habitatges a Espanya són vivendes socials. A Àustria representen el 24%, a Dinamarca, el 29%, a Finlàndia el 13%, a França el 17%, al Regne Unit el 17,6% i als Països Baixos un 30%. Fins i tot a la meca del capitalisme que és Nova York, el 45% dels habitatges tenen la renda limitada per llei i un altre 12% són pisos subvencionats pel govern.
I si un sou no dona per pagar un habitatge, potser és que també és un problema. Es parla de precarietat, però no es dona una sola idea de com acabar amb ella. De fet, excepte per la pujada del salari mínim, la insuficiència dels sous està pràcticament fora del debat polític, probablement perquè la competitivitat de la nostra economia es basa en la precarietat. Els números tornen a cantar. Segons Bankinter, Espanya té un sou mitjà per hora de només 18,2 €, xifra significativament per sota de la mitjana europea de 24 €. A Itàlia el sou per hora és de 21,5 € -un 18,13% més- mentre que a França es paga de mitjana per cada hora treballada un sou de 28,7 €, un escandalós 58,83% més. No ens enganyem. Els preus a França no són un 60% més cars que a Espanya.
Avui, en aquesta França que està notòriament millor que nosaltres, l’extrema dreta ha aconseguit ser la ideologia més votada sense fer cap més esforç que queixar-se de què car està tot i de què poc s’entén a aquests polítics que parlen de coses que només els interessen a ells, mentre fa bandera de la pàtria i demonitza uns immigrants als quals dona la culpa de tots als mals del país.
L’extrema dreta ha sabut donar resposta a la desaparició del treballador industrial dels inicis del segle XX i de les èpoques de bonança dels anys 50 i 60. Aquests obrers han estat reemplaçats per màquines o les seves feines s’han deslocalitzat cap a Àsia. L’esquerra no. Així, mentre l’extrema dreta proposa tornar a l’Europa dels anys 30 i creix burxant en el desencant de la societat, sense por de sembrar odi si s’escau i fent bandera d’un concepte de llibertat prostituït per disfressar el que no és res més que egoisme i individualisme, l’esquerra s’ha deixat portar per causes més o menys nobles que l’han deixat en mans de lobbys que l’han allunyada de les seves arrels i, també, de la realitat. No ha sabut veure que potser la seva base de treballadors ha minvat, però que els desafavorits de la societat han crescut i la necessiten més que mai.
