L’independentisme està d’enhorabona. O no, segons com es miri: fins a cinc protagonistes diferents busquen un nou full de ruta aquesta tardor. Podria ser un símptoma de la vitalitat del moviment. Però, en realitat, la situació delata la desunió que existeix en el sobiranisme i que les crides a la unitat que es fan des de diferents partits, plataformes o entitats són una fal·làcia. Es tracta d’un relat polític que intenta projectar una imatge que no existeix. La veritat és que l’independentisme està més desunit que mai. Cada família busca la seva supervivència sense comptar amb els altres.
Els que busquen un nou full de ruta després d’una dècada i mitja marejant la perdiu tenen nom i cognom. Per començar, els tres grans partits indepes estan a punt de començar una nova etapa en la seva història i, per a això, necessiten una nova estratègia o un nou full de ruta. La CUP va ser la primera que havia planejat un procés per arribar a aquesta tardor amb una profunda reflexió. El seu objectiu, segons es desprèn de la ponència estratègica, és “la ruptura democràtica”, que és “la proposta estratègica per superar un sistema de dominació que ens porta al col·lapse, entesa la ruptura democràtica com la generació d’un escenari revolucionari en clau independentista vinculat a un projecte d’emancipació social”.
Parteix de la base que “un dels aprenentatges del darrer cicle polític implica entendre que assolir la independència per la via de la negociació i el pacte, si no és forçant un escenari de confrontació i resolució de conflicte, no és realista. L’única fórmula per arribar a un escenari de ruptura passa per l’establiment i l’ampliació del conflicte amb l’Estat. Però també cal entendre i fer entendre que caldrà assumir un nivell de conflicte i desestabilització molt més gran i perllongat en el temps que el del 2017”. Per guanyar el pols, l’organització d’esquerra radical considera que “caldrà estar, doncs, en disposició d’ocupar el màxim d’espais de poder polític, tant des de les institucions existents com des de les institucions alternatives a l’Estat que caldrà construir”.
La CUP diu que fa temps que analitza un tancament de l’anterior cicle polític. Comença ara un període “de reflux o latència”, i demana ressituar-se com a organització “per poder ser un actor clau en la generació d’un nou procés de mobilització i transformació en les coordenades plantejades”. Buscarà la clau en una resposta “al moment de reassentament i reforçament dels poders estatals i supraestatals, així com a les forces reaccionàries en ascens”. Assenyala, així, que “aquest escenari conjuntural extern i intern situa com a fites a nivell estratègic dos elements que es retroalimenten: el reimpuls de les lluites populars i la consciència i organització de la classe treballadora; i l’enfortiment de la CUP i l’esquerra independentista com a actors polítics motors amb capacitat de direcció estratègica d’aquestes lluites populars”. Paral·lelament, com a objectius estratègics proposa “treballar per la generació i l’augment de conflictes com a palanca de transformació des de tots els fronts de lluita”, la disputa per l’hegemonia, la creació i articulació de nous espais de lluita i la creació “d’estructures de contrapoder que amenacin l’ordre establert i impulsin el canvi revolucionari”.
ERC i Junts, a la seva
Però ha de posar-se a la cua, perquè en l’espai sobiranista cada protagonista vol ser hegemònic. ERC té convocat el seu congrés per al 30 de novembre amb l’objectiu principal de triar una nova cúpula i aprovar un nou full de ruta. La crisi interna de la formació que presidia fins ara Oriol Junqueras va fer necessària la convocatòria del conclave davant el malestar existent entre les bases, no només pels mals resultats obtinguts a les municipals de l’any passat, sinó també a les generals i a les autonòmiques del 12-M.
A la vista que els seus rivals es movien per traçar noves línies estratègiques, Junts per Catalunya (JxCat) no va voler ser menys i va avançar el congrés del 2026 al 25 d’octubre vinent. Les seves raons són la necessitat de consolidar Cares Puigdemont com a líder de la formació i d’establir un nou full de ruta. Puigdemont, el líder que havia promès desaparèixer de l’escena política si no era elegit president, necessita un càrrec orgànic per no diluir-se en els embornals de la història. Absent del Parlament pels seus problemes amb la justícia, ha de contrarestar la falta de protagonisme polític amb un càrrec de gran vistositat: president de Junts. El seu full de ruta passarà, a més, per un escorament cap a l’extremisme i cap a la ultradreta per fagocitar el partit emergent Aliança Catalana. Els últims missatges sobre el control de la immigració desvelen una alarmant dretanització dels postulats dels postconvergents.
Però hi ha un altre actor que també juga al tauler independentista i que té una gran importància: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que malgrat que té el seu full de ruta aprovat fins al 2026, vol revisar-lo i sotmetre’l a votació aquesta tardor. L’ANC aprovarà, amb gairebé total seguretat, un full de ruta molt similar al que té en l’actualitat. Però farà força en l’actuació de les entitats socials en tres fronts: polític i institucional, social i internacional. El seu objectiu serà, segons fonts properes a l’ANC, recuperar la força de la mobilització popular, crear les condicions per instaurar la República, enfortir el paper de les institucions paral·leles i republicanes, afeblir a l’Estat espanyol i convertir-se en el “braç armat” (políticament parlant) de la societat.
Entre les seves eines es troben les consignes de convertir els catalans en un “grup objectivament identificable” a ulls internacionals per poder recórrer a l’ONU a la recerca d’empara, la realització de manifestacions que volen ser una altra vegada massives, encara que per a això necessita elevar el nivell de conflicte, i crear, en combinació amb altres actors, estructures per controlar el territori. A part de l’impuls de campanyes antiespanyoles, cobraran especial interès en aquesta nova etapa mobilitzacions per la sobirania energètica i la sobirania financera mitjançant la creació de determinades estructures d’Estat que han d’estar llestes per actuar en el moment precís.
La tribu dels lliurepensadors
Al marge de l’ANC, el Consell de la República hauria de moure fitxa, perquè així ho demanen els seus activistes. El mes de maig passat, el Consell va impulsar converses amb altres actors per intentar negociar un full de ruta unitari de totes les forces independentistes, però no s’ha fet res. A més, el numeret de Carles Puigdemont apareixent i desapareixent a Barcelona després de deixar als seus amb un pam de nas (inclòs el seu amic i escuder Lluís Llach, president de l’ANC) li ha anul·lat les possibilitats que el Consell sigui un actor de primer nivell o, almenys, un actor creïble i a tenir en compte.
Cinc són, doncs, les apostes independentistes que s’han d’estudiar i aprovar aquesta tardor. Totes tenen com a objectiu aconseguir la independència, però es caracteritzen pel caràcter exclusivista i excloent que té cadascuna d’elles respecte a les altres. Amb aquesta dispersió de propostes, la unitat de l’independentisme és impossible a dia d’avui. No hi ha un eix vertebrador d’una única estratègia i, per tant, hi haurà desunió per a anys. Els personalismes i egos dels dirigents, les desconfiances, les traïcions acumulades, els ressentiments i els partidismes són els pecats que ha de superar l’independentisme per arribar a la unitat. I la cota política d’humilitat, transparència i generositat que seria necessària aplicar és, ara com ara, inassolible.
Mentrestant, un grup d’activistes treballa per lliure, sense organització però parlant freqüentment entre ells per teixir aliances. Són la tribu dels lliurepensadors, partidaris d’una línia dura i amb idees que s’acosten de vegades a la xenofòbia o a les consignes de la ultradreta. Aquí hi ha noms com Víctor Terradellas, Pere Pugès, Joan Contijoch, Pere Oriol Costa, Jaume Marfany, Jordi Manyà i fins i tot el republicà Joan Puig, que és un dels enfants terribles d’ERC. Aquest grup d’activistes són, en realitat, una nova “tribu” dins de l’univers independentista, si hem de qualificar-los d’alguna manera, com al llibre de Pere Oriol Costa.
Un dels citats reconeix a EL TRIANGLE que “és cert que parlem entre nosaltres una sèrie de pensadors, però no treballem per a ningú ni ens devem a ningú. Simplement, som gent que està molt preocupada per com s’ha dilapidat el cabal independentista de l’última dècada i cerquem solucions. I estem en disposició d’exposar les nostres idees i conclusions a qui les vulgui escoltar”. Els activistes preocupats realitzen de tant en tant alguna trobada i, al mateix temps, acudeixen a actes territorials per fer sentir la seva veu davant de ciutadans interessats. Han tingut contacte amb dirigents polítics de tots els colors, des de la CUP fins a Aliança Catalana, però no s’han assenyalat per recolzar públicament a cap ni un.
La seva penetració en els cercles de poder sobiranistes, no obstant això, és molt feble. Les elits independentistes no volen perdre les poques engrunes de poder que els queden i no estan disposades a sacrificar-se. Per això, cadascú intentarà arreglar la seva situació. O la de la seva família. Per això es preveu una tardor agre per a l’independentisme.
*Pots llegir l’article sencer al número 1590 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
