“La societat catalana és una societat molt heterogènia en què el deure de la política consisteix a oferir vincles comuns i no confrontacions, lleialtats compartides i no excloents” (Valentí Puig)
La primera idea sobre la qual començar a pensar sobre Catalunya és que és un dels països més plurals i diversos no només d’Espanya sinó d’Europa i que un historiador tan important com Jaume Vicens Vives ho subratllaria així en els seus textos. Catalunya com a regió de frontera; fruit des dels seus orígens del mestissatge entre diferents. Així doncs, la barreja seria la característica principal dels catalans. Ho veiem a la seva gent, les seves llengües, principalment el català i el castellà i ara d’altres. I aquí rau la seva força, la seva vitalitat i la seva gran atracció. I, és clar, també alguns dels seus problemes.
L’honorable Josep Tarradellas, que coneixia com a pocs la societat catalana, tenia molt clara la importància que tenia per construir un país, on tots cabessin, comptar amb la pluralitat de pertinences i llengües dels seus habitants. Tot al contrari de certes elits actuals instal·lades a la seva bombolla, que ni comprenen la seva terra ni els seus veïns. Sempre recordaré la manifestació massiva del vuit d’octubre del 2017. La primera reacció va ser dir que venien de Madrid. Van haver de ser les imatges de trens i autobusos plens de gent de tots els racons de Catalunya per adonar-se de quina era la realitat.
Doncs bé, amb l’arribada de Salvador Illa a la Generalitat, a Catalunya se li ha presentat una oportunitat històrica per deixar enrere dues dècades d’una política bolcada a la confrontació, a la divisió, a l’hostilitat i en un discurs més d’estratègia electoral i de lluita pel poder que cap altra cosa. És el moment, per tant, de la rectificació, com proclamaven insignes intel·lectuals fa anys, i del retrobament entre catalans. I això no s’hauria de desaprofitar. Però no s’aconseguirà sense el concurs de tots.
I encara que pugui semblar optimista, ja que la Catalunya política dels darrers anys no ha estat un model a seguir, tinc la impressió que torna la Catalunya que tants espanyols va seduir en la Transició i que després es va anar diluint amb el pujolisme i sobretot amb el procés. Però els fets són clars, la societat catalana ha fet un gir polític molt important en les darreres eleccions, cosa que no es pot dir de l’Espanya política, amb un PP radicalitzat i on ni liberals ni socialdemòcrates són capaços de canviar aquesta realitat .
No estaria malament per començar aquesta nova etapa un canvi en les formes, en les maneres. Per descomptat, ni la burla ni la desqualificació, ni la humiliació real o metafòrica no són el camí. Es tractaria de cultivar el camp dels afectes i l’empatia, reconèixer-ne el valor de l’altre. Això va de convèncer, no de vèncer. Defensar la unitat o separació de Catalunya d’Espanya es pot fer de moltes maneres, però fem-ho des del respecte i encara millor si és des de la fraternitat i l’amistat.
D’altra banda, un fet fonamental, a tenir en compte i ser-hi sensible, com el mateix Manuel Azaña assenyalava, és la importància d’arrencar l’arrel psicològica del recel, de la desconfiança, aquest sentiment de poble incomprès i vexat que molta gent té a Catalunya. Els espanyols no odiem els catalans, més enllà dels tòpics a l’ús o dels relats polítics interessats que ho alimenten. No es poden obviar, com fan certs sectors polítics, els vincles històrics, econòmics, socials, culturals i sentimentals que ens uneixen.
El més important ara és sortir del bucle on estem instal·lats per molt que ens costi. I les paraules del socialista Raimon Obiols sobre el “coratge de la concòrdia” són molt apropiades en aquest moment. Ho diu un home que va viure els successos del 1984 al Parlament, en què va haver de suportar les paraules més dures contra la dignitat de la seva persona i del seu partit: “PSC traïdor” o “Monarquia o República, els socialistes contra Catalunya”.
Així doncs, Catalunya necessita un canvi de veritat, sinó volem continuar empenyent les coses cap al precipici. Ja hi haurà temps per resoldre els grans temes que aquesta societat necessita pactar i acordar i que a tots ens preocupen. Ara és temps d’escoltar-se. Com afirmava Salvador Illa: “Fem que torni la Catalunya generosa i sense revenges. La Catalunya del retrobament, la Catalunya que parla i no crida. Catalunya som tots. No renuncio a la meva catalanitat, ni a la meva espanyolitat i europeisme. Netegem l’ànima de rancúnia”.
