Periodista. Director general de revistes d’RBA. Sempre ha volgut escriure, i és autor de diversos llibres. Entre ells, El viejo periodista, que narra la història de l’ABB, el diari més breu de la història. Un altre títol és Suma poética. Ara, surt a les llibreries Los fantasmas de Benamira (RBA Libros), un relat sobre l’Espanya buidada.
Quins són els fantasmes de Benamira?
Volia explicar la història de l’Espanya buidada, i ho he fet des d’un poble on tinc una casa. Vaig venir a aquesta Espanya buidada, la vaig veure i em vaig enamorar d’un poblet de Sòria que ja no existeix. Ara és una pedania de Medinaceli. Té un sol habitant, que aquí només hi pernocta. Què es pot explicar de la història d’un poble mort? La dels seus fantasmes, que són aquells que hi van viure, hi van estimar i hi van fer la seva vida. Alguns d’ells van deixar per escrit les seves vivències. He buscat i trobat molta informació que hi havia aquí i allà. També he parlat amb descendents d’aquests fantasmes, que m’han explicat coses que són les que narro al llibre. D’alguna manera, aquesta és la història de l’Espanya buidada. D’un dels seus pobles, que s’assembla molt a altres, a tot el territori.
No fan una mica de vertigen les diferències comparatives abismals que hi ha entre territoris, localitats, hàbitats…?
Puc posar algun exemple molt clar de tot això. Benamira pertany ara a Medinaceli, un ajuntament que té 205 quilòmetres quadrats. La ciutat de Barcelona en té 101, la meitat, però la seva població és d’1.700.000. La de Medinaceli és de 700, la qual cosa suposa tres habitants per quilòmetre quadrat, mentre que a Barcelona són 17.000. Això és l’Espanya buidada. Tota la província de Sòria, que és 2.000 km² més gran que la província de Barcelona, té una població que no ompliria el camp de futbol del Barça. Només 89.000 habitants.
A més dels fantasmes que van viure i van morir a Benamira, n’hi ha també uns altres, els que van emigrar a altres llocs?
Sí, gairebé tots van acabar marxant en algun moment. La seva història és gairebé la de l’emigració, des de quan, el 1842, tenia 241 habitants fins ara. Tots s’estimaven allò i tots van acabar marxant. No obstant, les cases segueixen dretes. Perquè descendents d’aquests fantasmes les han recuperat i són aquí, venen els cap de setmana, a l’estiu, amb els nets… Així, encara que sigui un poble mort, té vida. Entre els fantasmes hi ha diversos narradors. El principal és Nemesio García, un camperol que tenia una mestra que el considerava bastant brillant i que creia que era una pena que hagués de dedicar-se a les ovelles, quan podria ser secretari municipal o mestre. Ell va optar pel secretariat. Quan va esclatar la guerra, va ser perseguit perquè havia participat en un míting a favor d’un republicà. Ha de marxar. Maten un dels seus fills, simplement pel fet de ser-ho. Dos més moren a la guerra. No obstant això, torna al poble i discuteixen entre fantasmes sobre per què se’n van anar o no. Entre ells hi ha els que el van delatar, però opten per fer creu i ratlla. Hi ha un altre fantasma, el Francés, que sent un nen havia emigrat amb els seus pares a França. Va tornar al poble intentant muntar una granja molt moderna, amb calefacció, quan gairebé no hi havia ni electricitat. Ve amb una dona, francesa, amb qui s’ha casat i té 21 anys menys que ell. La seva sogra també és més jove que ell…
El terme “buidada” no té alguna cosa de tràgic, irreversible, definitori del que ja no serà? Podem imaginar-nos aquests territoris vius en un futur, encara que sigui d’una altra manera?
L’Espanya buidada no té solució. Continuarà sent sempre l’Espanya buidada. El problema és la falta de població. Una cosa que potser començaria a semblar que es pot arreglar si es tripliqués la població de Sòria, o de Terol. Llavors, es podria pensar a tenir un hospital en condicions i altres coses. En el llibre explico que, quan arribava l’època de la collita, venien jornalers. Molts procedien de Totana (els totaneros). Resulta que ara Totana és un poble de 30.000 habitants. Quan el camp es va transformar amb la tecnologia, ja no feien falta els jornalers. En el passat llunyà, una família podia viure del camp, però quan aquesta tenia quatre fills i es repartia la propietat, cap d’ells ho podia fer. Se n’anaven a Madrid, Barcelona o Saragossa. Quan els pares, ja vells, van deixar de treballar el camp, els fills no hi van tornar. Vivien millor a la ciutat.
Això de “buidada” és un fenomen propi d’Espanya, o hi ha també una França, una Itàlia… “buidades”?
Crec que la situació del camp francès no té res a veure amb això d’Espanya. Hi ha despoblació, però crec que menor que la d’aquí. A Espanya el fenomen és generalitzat. No es produeix en uns quants punts, als Monegros…, sinó a molts territoris. Van desapareixent les professions. Per exemple, no hi ha pastors. En tot això, hi ha una falta de voluntat política per arreglar-ho o revertir-ho. El triangle Guadalajara-Terol-Sòria té l’aire més pur d’Europa. La gent treballa a Madrid, on hi ha l’aire més contaminat. I Benamira està a una hora i quart de Madrid. Per què no treballar des d’aquí, ara que el teletreball ho permet? Caldria habilitar serveis. Sòria té un hospitalet de tercera. El problema més greu és el de la sanitat, a més del fet que les tecnologies no arribin.
En qualsevol cas, el caràcter agrícola que va tenir Benamira sembla que no tornaria a reeditar-se. Seria una altra cosa?
Aquí van estar utilitzant l’arada romana fins a principis dels anys 70. La tecnologia va arribar molt tard. La meva obsessió als 16 anys, quan volia ser periodista, era tenir una màquina d’escriure Underwood, que durant cent anys va ser l’últim crit de la tecnologia. Va sortir l’ordinador i resulta que ara, al cap de sis mesos, estan caducs. Evidentment, la recuperació de la vida dels pobles aniria per altres camins. És clar que serà una altra cosa. Del camp ja no se’n pot viure, sobretot aquí, on no hi ha les millors terres per al cultiu. Però es poden pensar alternatives: bestiar, cultius nous, energies alternatives… No obstant això, també cal tenir en compte que als locals dels petits ajuntaments tampoc els interessa gaire revertir la situació. Perquè aquest és el seu mas.
Creus que l’assentament d’emigrants als pobles pot ser un factor de canvi positiu, com així es diu, a vegades?
Una part d’aquesta emigració estaria encantada de venir als pobles, i repoblar-los. Per solucionar el problema sanitari, per exemple, hem d’augmentar la població. Podria haver-hi un hospital a Sòria o a Almazán, que és la segona població de la província, amb només 5.000 habitants. Aquí es queixen també del transport, però crec que és una mica gratuït. No estem comunicats per autopista amb Valladolid o Burgos, es diu. Però ho estan amb Madrid, Saragossa i Barcelona. Entre Medinaceli i Sòria gairebé no circulen cotxes per l’autopista.
Espanya buidada de persones, però potser més plenes de guineus, senglars, llops, arbres… No es pot concebre també una perspectiva amb una renaturalització, diguem-ne?
Jo trec el cap a la finestra i veig un ramat de cabirols. Com que no tenen depredadors i la caça està molt controlada, els animals es reprodueixen. Així, també es trenca un equilibri que hi havia quan això estava més o menys poblat. Però si ho deixes així potser acaba passant com a Barcelona, on es veuen senglars pels carrers. Els senglars han de ser als boscos.
Respecte al desenvolupisme i les seves seqüeles, sembla que s’ha produït un canvi en la percepció del món rural, de la natura, del qual pot ser un exponent això de la mateixa “Espanya buidada”. Com veus, en aquest sentit, el panorama?
Crec, comptat i debatut, que si això té una solució és política. Cal fomentar, per exemple, la instal·lació d’empreses, mitjançant incentius econòmics, fiscals… Aprofitar les noves tecnologies, que permeten la deslocalització. Però tot sembla indicar que falta aquesta voluntat política. L’Espanya buidada dona molt pocs vots. De manera que no interessa gaire als partits grans. I, a escala local, els seus representants o els que tenen el poder poden actuar com a cacics. Cal repoblar amb nous criteris i harmònicament, perquè no es tracta de ficar Barcelona a Sòria.
Els estiuejants, el turisme, els descendents dels antics pobladors, són potser un factor que pot o podria contribuir a mantenir o millorar els pobles?
El turisme rural està en auge. Existeix, però és passatger: vinc, ho utilitzo i me’n vaig… Els estiuejants són gent que estimen el poble. Ara venen els avis amb els nets que, a vegades, passen junts tot l’estiu. Però també hi ha pobles que tot això ho han perdut.