Internament, la directiva de Joan Laporta continua agitada per aquesta bretxa oberta entre la vella guàrdia i la nova. És a dir, entre l’antic nucli dur de president, integrat pels supervivents del primer mandat després del sedàs del vot de censura del 2008, i aquesta nova generació que va assumir la càrrega de l’aval en els deu dies tràgics que van seguir a la victòria electoral del 7 de març del 2021, quan es va posar al descobert que ni Laporta ni els seus directius històrics estaven disposats a jugar-se el seu patrimoni per tornar a ser directius.
Aquesta segmentació, que per dir-ho d’una forma gràfica i resumida els divideix entre rics i pobres, es va crispant i aguditzant, i amenaça de provocar-li a Laporta algun esglai en els pròxims mesos, perquè la nòmina actual de la junta s’ha situat en 17, només tres més per sobre del número requerit per a la seva operativa legal i normativa.
L’últim episodi d’aquesta batalla de fons s’ha lliurat en les entreteles de TV3, des d’on, a la redacció d’esports, va informar que alguns membres de la junta, els de més experiència i relació amb Laporta des dels temps del seu primer mandat, havien plantejat en la reunió última la possibilitat que el seu servei al club fos remunerat en compensació a les hores que els estaven dedicant diàriament a les seves funcions i responsabilitats. Des del programa Onze, consagrat enterament a donar cobertura a l’imperi i a la dictadura laportista, es va apuntar, a més, que havia estat la vicepresidenta Elena Fort qui havia promogut aquesta presumpta proposta.
La reacció va ser enèrgica i contundent amb un desmentiment rotund en forma de nota pública des de la directiva, obligant el presentador del programa a negar la informació oferta hores abans. No obstant això, el rerefons del fet que alguna cosa es cou dins d’aquesta conflictivitat entre bàndols no augura res bo. La premsa que més està en contacte amb els directius sap que la situació d’Elena Fort pot arribar a ser un problema per al president, perquè pel desistiment i abandonament de les seves funcions per part del vicepresident de l’àrea social, Antonio Escudero, a la vicepresidenta institucional li correspon assumir-les ordinàriament a més d’haver heretat la càrrega del dimitit Jordi Llauradó com a responsable del Espai Barça.
Antonio Escudero, Juli Guiu, Àngel Riualbas, Xavier Puig i Ferran Olivé s’han convertit en la nova guàrdia pretoriana del president en detriment del seu cercle de confiança anterior liderat per Rafael Yuste, Elena Fort, Josep Cubells, Alfons Castro i Josep Ignasi Macià, el poder i la popularitat dels quals han decaigut, especialment apartats de les festes i farres del president, com s’ha denunciat de manera anònima als mitjans mitjançant cartes criticant que els nous favorits arrossegaven a Laporta a la mala vida.
Resultat d’aquella crisi de les cartes, Rafael Yuste va perdre protagonisme en l’àrea del primer equip, ara dominat per la influència d’Alejandro Echevarria i Deco, i no va participar, per exemple, en la gira d’estiu del primer equip. Posteriorment, aquest foc amic va destapar que els costos de l’aval de la presa de possessió del 17 de març del 2021 els havien assumit terceres persones alienes a la junta, entre elles el germà del president, Xavier Laporta, a través d’una societat sospitosa, un amic i soci de Laporta en negocis al marge del futbol, i un proveïdor de serveis oficial al qual se li va encarregar posteriorment l’organització d’amistós del primer equip als EUA.
Aquesta temporada i l’anterior, a l’hora de prestar nous avals per inscriure jugadors per falta de marge salarial, han estat els directius rics, els de la nova onada, els qui han fet costat a Laporta, un president que si fa tres anys reconeixia que no podia avalar ara forma part dels milionaris de la junta que aporten patrimoni personal per a sortir de la mateixa dificultat una vegada i una altra.
La classe baixa de la junta, ara destronada, continua lleial a Laporta aparentment, encara que enfrontada a la classe alta i disconforme amb aquesta realitat que a ells els obliga a dedicar el seu temps al club en funcions de poca o nul·la visibilitat, i a donar la cara davant els mitjans, mentre que els nou-rics només viatgen amb el president i a penes dediquen temps als seus teòrics departaments.
És la conseqüència directa que, en el seu moment, compressin els càrrecs a força de finançar la campanya i d’avalar enfront de la inhibició dels anteriors cortesans de Laporta. Fa tres anys no es van atrevir a protestar i ara que dominen en l’entorn s’han pres aquesta venjança que articula i beneeix el president fent treballar més a uns que a uns altres.
Quant a això de plantejar una remuneració per ser directiu, ho va verbalitzar mesos enrere Josep Cubells en una entrevista en La Vanguardia. “Dediquem moltes hores al club i el normal seria que cobréssim”, va dir sense que el titular donés peu a més debats, després que l’aparell de comunicació de la junta s’encarregués d’amonestar al responsable de la secció de bàsquet i de sufocar mediàticament aquest incendi.
Però el foc segueix aquí, espurnejant entre el sector treballador de la directiva, representants de l’antic ordre, i alimentat per aquesta sensació inequívoca seva que tant familiars com amics del president, tots ells, es beneficien d’algun mode pel fet d’estar dins d’aquesta òrbita del poder, mentre que ells no s’aprofiten o ho rendibilitzen menys des del seu punt de vista.
Fa uns dies, un informe del diari Ara sobre aquesta mateixa temàtica revelava aquest sentiment en forma de declaració anònima d’un exdirectiu: “Vaig tenir companys de junta el negoci dels quals se’n va anar en orris a causa de les hores que dedicaven al Barça. Crec que els directius han de cobrar. A més, serviria per a reduir la temptació que algú busqui una contrapartida o solucionar les seves necessitats amb alguna malifeta. I aquell que no tingui la necessitat de cobrar perquè ja té la vida resolta que doni el que rebi a la Fundació”.
