Puigdemont té un problema. Per aquest motiu, Junts també té un problema. I, per extensió, l’independentisme en general: l’expresident fugat havia promès deixar la primera línia de la política si no resultava elegit president després de les eleccions del 12-M. Però ara no té cap porxo on arrecerar-se, una vegada que ja no és eurodiputat i que el salari de diputat al Parlament no li dona per mantenir el xalet de Waterloo. A sobre, els ingressos del Consell de la República estan sota mínims. L’opacitat dels comptes, juntament amb l’aflorament dels escàndols sobre la utilització dels fons per pagar despeses privades (acompanyants a Berlín, creuers pel Mediterrani o lloguer de cotxes i cases de vacances) han fet caure la credibilitat del Consell, i la militància està farta de pagar sense saber com gasten els diners.
El problema és que Puigdemont no vol retirar-se de la primera línia: el seu pla és quedar-se, però fer que l’hi demanin. En les últimes setmanes, ha mogut els fils per preparar el terreny amb la finalitat de mantenir-se com a punta de llança de l’independentisme intransigent. Per això Junts ha convocat un congrés per a aquesta tardor en comptes d’esperar al 2026.
Aquest congrés, indiquen fonts internes de JxCat, servirà per a tres coses: la principal serà consagrar Carles Puigdemont com a nou president de la formació perquè no perdi protagonisme; la segona, desplaçar Laura Borràs, donant-li un càrrec de rellevància, però lluny del nucli de poder; i la tercera, reorientar l’estratègia de Junts estacionant el partit en un espectre de la dreta, entre l’antiga Convergència i Aliança Catalana (AC).
De fet, a Junts hi ha preocupació per la formació de Sílvia Orriols, la líder d’AC. La seva irrupció en la política catalana superant els 100.000 vots en les últimes autonòmiques i obtenint dos diputats és un toc d’atenció a Puigdemont, que és conscient que molts d’aquests vots van fugir dels seus rengles. Els sondejos interns de Junts apuntaven que si es repetien les eleccions autonòmiques aquesta tardor, Junts no creixeria, mentre que ERC baixaria i AC es dispararia. El fenomen Orriols és només comparable al fenomen VOX, que va aconseguir situar-se a l’escena política trencant l’electorat del PP i evitant una majoria àmplia dels conservadors sobre els socialistes.
A Catalunya s’ha donat un efecte similar: AC va evitar el creixement dels conservadors sobiranistes i va frenar les expectatives de Carles Puigdemont. El que és perillós per als antics convergents és que aquest fenomen pot anar a més i llastrar de manera permanent el creixement de Junts, robant-li un espectre de vots absolutament necessaris per poder governar. Amb Sílvia Orriols rondant-li la rereguarda, Puigdemont té molt difícil accedir a la presidència de la Generalitat.
Una “petició popular”
Com ho farà Puigdemont per recobrar el protagonisme? Amb una intensa campanya de comunicació que desemboqui en una “petició popular”, és a dir, del seu cercle de Junts, de continuar en la política activa. El 9 d’abril passat va prometre que abandonaria la política activa si no era elegit president. I va afirmar que “té poc sentit que em dediqui a fer de cap de l’oposició”. Però la veritat és que o es queda o és un cadàver polític.
El pitjor és que ni tan sols demanarà perdó per haver mentit. “A Puigdemont el perd el seu ego. Es creu el messies. I és presoner d’una cort d’aduladors que el porten a atzucacs mentre es deteriora la seva imatge davant la ciutadania. Des que va fugir de Catalunya, no ha dit més que mentida rere mentida. Va prometre ser transparent amb els comptes del Consell de la República, però en sis anys mai ha revelat en què es gasten els diners. Va prometre ser més demòcrata que ningú, però governa la seva formació a cop de capritxos. Fins i tot va esborrar per decret l’Assemblea de Representants del Consell de la República perquè li demanaven transparència i no estava disposat a donar-la. Va prometre que tornaria diverses vegades, però l’única vegada que ha fet acte de presència ha sigut aquest mes d’agost, encara que després se’n va penedir i va fer marxa enrere. Resulta que no estava disposat a enfrontar-se a la justícia, com havia dit. Ha faltat sempre a la seva paraula, cosa que és indigna d’un president de la Generalitat”, diu una font crítica amb l’expresident.
Ara les coses estan disposades perquè la cúpula de Junts li faci costat, se simuli un afecte inexistent per part de la ciutadania cap a l’expresident i se’l situï com a nou president de la formació. D’aquesta manera, JxCat canviarà una condemnada per corrupció per un fugitiu de la justícia. “Les decisions ja estan preses. El congrés s’avança pel fet que Puigdemont necessita un suport nítid per continuar en primera línia de la política, ja que en cas contrari hauria de dimitir i desaparèixer, tal com havia promès. La resta de les qüestions, com el full de ruta o el desplaçament de Borràs, són qüestions accessòries”, explica un alt càrrec de Junts crític amb la deriva extremista del partit.
Una altra font de JxCat reclamaque “Puigdemont va ser el cap de la candidatura i, per tant, ha de tenir un protagonisme en aquesta nova etapa. No pot estar físicament a l’hemicicle, però s’ha de notar la seva presència i la seva feina”. El director d’El Nacional, José Antich, que ja va utilitzar el seu mitjà per intentar paralitzar el ple d’investidura de Salvador Illa difonent la falsedat que els tribunals havien dictat ordre de detenció contra Jordi Turull, és un dels instruments que utilitza Puigdemont per blanquejar la seva imatge. “Caldrà esperar que Carles Puigdemont pugui exercir de cap de l’oposició per veure un autèntic duel entre líders al Parlament, fet que no s’esdevindrà fins que el Tribunal Constitucional no corregeixi la interpretació que està fent el Tribunal Suprem dela llei d’amnistia”, va escriure Antich aquest 5 de setembre. El fidel escuder de l’expresident reclama que se li apliqui l’amnistia en tots els delictes (fins i tot els no amnistiables), però calla i no exigeix que es corregeixi la situació després de la promesa de deixar la política activa si no era elegit president. És una pista sobre l’estratègia de la postconvergència: el que calla no existeix.
La propaganda que Puigdemont i els seus estan fent en els últims mesos de les publicacions de l’expodemita Albano-Dante Fachín és una altra de les pistes que apunten a una trama ben organitzada per canviar la imatge de Puigdemont i presentar-lo davant l’opinió pública com un líder “necessari”.
El seu manteniment en la política activa té un nom: serà el nou president de la formació, per la qual cosa s’haurà de procedir al desplaçament de Laura Borràs. La també expresidenta del Parlament s’haurà de conformar amb un lloc alternatiu, però no serà represaliada: se li oferirà un lloc de rellevància, encara que amb poca projecció, com ara la presidència del Consell Nacional. De fet, és un lloc important, però amb poc pes polític i fins i tot amb poc marge de maniobra.
A partir d’aquí, Carles Puigdemont té un futur prometedor en la política catalana: simularà ser un nou líder, quan ja porta vuit anys dirigint el timó del vaixell, que ha enfonsat en diverses ocasions: primer, ambla conversió de CDC en el PDECat; després, amb la seva conversió en La Crida; paral·lelament, amb l’operació de dissenyar un Consell de la República que hauria de ser la casa comuna de l’independentisme; i, finalment, la conversió de part del PDECat, La Crida i el que quedava de CDC en Junts per Catalunya. Fracàs rere fracàs, constatat en els números i en la foto fixa del panorama polític de l’actualitat: la CiU de quan va començar el procés tenia 62 diputats. Avui, la seva hereva, Junts, en té 36, i el Govern de la Generalitat està en mans d’un PSC a l’alça.
Per aquest motiu el que serà veritablement interessant del congrés d’aquesta tardor serà la nova estratègia que ha de desplegar Junts en el futur, que anirà dirigida a quedar-se amb un segment de l’electorat d’ERC, al mateix temps que ha de recuperar els seus propis descontents i neutralitzar el fenomen Orriols. En altres paraules, aquesta nova estratègia ha de reconciliar el partit amb l’electorat independentista, encara que tot dependrà de la credibilitat de Puigdemont després de la seva rocambolesca repesca, quan havia anunciat la seva retirada de la política. És cert que l’electorat sobiranista està anestesiat contra les crítiques, però cada vegada són més les veusindepes que exigeixen més coherència i honestedat a la cúpula.
Tot així, Carles Puigdemont serà el responsable d’aquesta estratègia, com si hagués arribat de nou i com si no hagués tingut mai el partit en mans seves. L’expresident creu queté mitjans per fer-ho: una retòrica desbordant, un electorat fidel i sectari, una situació de crisi a ERC i una falta absoluta d’escrúpols del seu líder. Amb una situació com aquesta,què pot sortir malament?
La conclusió és lògica: Puigdemont haurà incomplert de nou la seva promesa, mentre que Turull haurà aconseguit el seu objectiu de dissenyar un full de ruta propi sense les ingerències i les exigències de la fins ara presidenta de Junts i el partit haurà aconseguit salvar el seu soldat Ryan (soldat Carles, en la seva versió casolana). Tots hi surten guanyant, però s’haurà de veure si l’independentisme arriba més enllà de seguir operant en un bucle infernal que només alimenta els egos dels seusdirigents i perllonga la situació in eternum.
