Joan Laporta obrirà la nova temporada de RAC1 amb una entrevista dilluns que ve en la qual, se suposa, donarà les explicacions oportunes sobre l’infaust i vergonyós mercat d’estiu que, ahir mateix, la mateixa premsa que ha sostingut el gran teatre laportista d’aquests mesos amb tota mena de falsedats, subterfugis i trampes, va tancar amb un dia de comiat i dol anticipat al venciment del període de fitxatges.
Els mitjans i els entorns digitals del règim, és a dir, la majoria, anaven fregant-se les mans i preparant-se per aquest gran final de festa promès per Laporta, l’esperada nit del 30 d’agost, en la qual el Barça anunciaria, al límit com sempre, almenys dos fitxatges, un extrem fins i tot més bo i mediàtic que Nico Williams i un mig centre number one. Fins i tot es va obrir la imaginació i el ventall de possibilitats a l’arribada d’un lateral si, a més de les operacions financeres tan sòlidament encaminades, es produïen sortides d’última hora que reportessin més diners per a reforçar l’equip de Hansi Flick.
Al final, no obstant això, la mateixa directiva de Laporta va haver de tallar de soca-rel, i amb 24 hores d’avançament sobre l’horari previst, les creixents expectatives d’un ‘miracle’ que, en realitat, mai va estar ni remotament prop de produir-se.
Laporta, a través del mateix aparell de propaganda que s’havia cregut i difós el conte dels nous inversors de Barça Studios, les vendes milionàries i la bestreta de 100 milions del contracte de Nike, va haver d’admetre al llarg de la trista jornada d’ahir, disgustant als seus més lleials servidors periodístics i digitals, que tot era foc d’artifici i el resultat d’un relat que, des de l’1 de juliol passat, sempre va respondre més a la imaginació, la fantasia i l’ambició que a les veritables mètriques del marge salarial blaugrana.
Encara que avorreix repetir-ho, la maniobra d’Aramark, imprecisa i inexistent en el diccionari comercial, encara que recognoscible en les pel·lícules de gàngsters, no va servir per a solucionar l’impagament de Libero ni el pou de Barça Studios, de la mateixa forma que el recurrent contracte d’ampliació amb Nike continua estant lluny, molt lluny, de concretar-se, en cap cas abans que la batalla creuada de demandes i la seva resolució en els tribunals defineixi un període real de treva i de la fi de les hostilitats.
Il·lustratiu i dolorós l’epíleg del primer dels palmeros del laportisme, Lluís Carrasco, en la seva homilia habitual a Jijantes: “La realitat és que a un dia i unes hores del tancament del mercat no estem en el fair play de l’1:1. I això és pel fet que s’han comès errors”. Un reconeixement ambigu i en tercera persona de l’aixecada de camisa històrica per part de Laporta al barcelonisme, utilitzant tots els seus peons i recursos a mà. Tan risible com el numeret del mateix Gerard Romero a Jijantes, llegint paràgrafs sencers del suposat contracte amb Nike, tan calentet -va explicar radiant davant la seva audiència a principis de setmana- que aquest divendres anava a ser la notícia de l’any futbolístic, juntament amb l’aterratge dels fitxatges pagats amb la pluja de milions des de Portland.
Si Laporta és indiscutiblement el promotor i principal responsable d’haver promès, assegurat i divulgat que el Barça estava en condicions de dominar el mercat, de fitxar sota la regla 1:1, de poder pagar la clàusula de Nico Williams, de fitxar a Chiesa, a Leao o a qualsevol, no és menys culpable aquest cor mediàtic que, dia a dia, amb una fe indestructible en el credo laportista, s’ha dedicat a amplificar aquest discurs excessiu de supèrbia i fins i tot de fanfarroneria del president.
La premsa en general, que ara se sent enganyada i manipulada, ha d’admetre també el seu paper còmplice i absurd en aquest joc dels despropòsits en el qual, diàriament, entraven en oberta contradicció les informacions que confirmaven la inexistència de marge salarial per a inscriure bona part dels jugadors, entre ells Vitor Roque i Dani Olmo, amb els titulars sobre els fitxatges de Chiesa o Leao, en aquest cas per gairebé 80 milions. Incomprensible que totes dues realitats poguessin conviure en el món real i més encara que els periodistes es prestessin a donar credibilitat i carta de naturalesa a la ficció laportista d’aquest estiu.
El resultat d’aquesta gestió tan pretensiosa i falsa en la forma i en el fons ha estat el d’un ridícul històric que, paradigmàticament, s’ha reflectit en el frustrant intent de fitxar a Nico Williams anant de catxa i la vergonyosa inscripció de Dani Olmo sota el paraigua de la lesió interpretable de llarga durada de Christensen.
L’escena final d’aquest episodi circense es viu aquest divendres de dol, tristesa i desconsol que, almenys, haurà servit, començant pels mitjans, per a qüestionar d’ara endavant tant la credibilitat del president com la del seu aparell de comunicació a l’hora de filtrar a l’opinió pública la dinàmica real d’un club encallat per la incapacitat dels seus dirigents. El paradoxal és que, contra la precarietat i la falta de reforços, a l’entrenador no li ha quedat més remei que recórrer a la Masia i al seu inesgotable talent, amb el resultat gens inesperat d’una brillant pretemporada i una arrencada de Lliga impecable.
Pot semblar, doncs, que malgrat aquest grotesc mercat i el xou laportista, innecessari, les coses han sortit molt millor de l’esperat, però el propi Hansi Flick ha advertit que entre les baixes mèdiques i les forçades com la de Gündogan, la plantilla no és la que li van prometre ni la suficient per a l’exigència d’un calendari infernal per als internacionals. La solució, després que els somnis de grandesa de Laporta hagin acabat en malson, no pot ser exigir-li als ‘nens’ que facin el treball millor que els grans i molt menys pressionar-los per tapar-li les vergonyes a la gestió del president. Marc Bernal ha estat la primera víctima d’aquesta perillosa pressió afegida a futbolistes en període de formació. Compte.
