Juntament amb “embolica, que fa fort”, l’altra expressió que s’ha utilitzat molt en aquest debat en els darrers temps és: “A veure qui la diu més grossa”, expressió, de més fàcil traducció a altres llengües que l’anterior. Potser per això aquí hem desenvolupat una certa pràctica per detectar coses que no encaixen -per dir-ho suaument- en el discurs propagandístic.
L’assumpte ve a tomb, una vegada més, del cúmul de coses rares que estan succeint d’acord amb l’excursió d’estiu que semblen haver emprès algunes brigades ucraïneses en territori rus. Moviment la intencionalitat estratègica del qual ningú encerta a explicar molt bé. Atès que l’ofensiva russa al Donbas prossegueix, inalterable, insistent, es podria concloure que això de Kursk ha estat el que els francesos denominen un beau geste. Que ho seria una mica més si als soldats ucraïnesos, com sempre que passen a l’ofensiva, no es dediquessin a anar exhibint símbols nazis, runes de les SS i fins i tot cascos alemanys de la Segona Guerra Mundial.
Fins fa poc, a l’OTAN n’estaven encantats. No semblava que l’ofensiva serviria de gaire, però almenys justificava una mica l’enorme quantitat de milions d’euros i dòlars abocats a donar suport a la guerra proxy a Ucraïna.
Tot i això, encara és més intrigant l’aparició, els últims dies, d’una inesperada polèmica sobre la destrucció dels gasoductes Nord Stream 1 i 2 el setembre de 2022. Tot va arrencar d’una notícia publicada per la premsa alemanya, segons la qual, els autors de la gesta haurien estat un grupet de bussejadors ucraïnesos, recolzats per l’Estat Major de l’exèrcit i finançat per alguns empresaris de la mateixa nacionalitat. L’operació hauria tingut la col·laboració necessària del govern polonès. Per rematar la intriga, a les últimes versions de la historieta s’afegeix la responsabilitat directa de Zelenski. I tingueu en compte que l’última versió ja ha estat recolzada pel director dels serveis d’intel·ligència alemanys.
Aquí hi ha algú emprenyat i no li importa deixar-les anar ben grosses. Però per què? Anem per parts.
La història més coherent sobre el sabotatge als Nord Stream va ser la que va publicar, el periodista nord-americà Seymour Hersh. Tot un veterà. Durant la guerra del Vietnam, cap al 1970, va revelar una matança de civils comesa per les tropes americanes a la petita població de Mi Lay. Aquest escàndol va passar als llibres d’història; però hi va haver altres revelacions explosives de Hersh a la premsa. La penúltima va ser l’existència d’un centre de tortura a gran escala, a l’Iraq, gestionat per militars nord-americans: l’espantosa presó d’Abu Ghraib.
El febrer del 2023, Seymour Hersh va publicar una nova història d’impacte internacional: com bussejadors de les forces especials dels Estats Units havien col·locat les càrregues de profunditat als Nord Stream, aprofitant les maniobres navals de l’OTAN a la zona (BALTOPS 22 ) el juny de 2022. El setembre, un avió de la Força Aèria noruega va activar les espoletes a distància amb ajuda d’una ràdio boia. Els americans van decidir activar els explosius després de mesos després de la seva instal·lació perquè no resultés evident la seva fixació als gasoductes amb les maniobres de l’OTAN.
Tot el relat de Hersh traspuava lògica i coherència argumental. Els detalls tècnics eren plausibles; les motivacions, també. La informació provenia d’una font reservada, però en el reportatge en citava una altra, d’autoritat, que no era secreta: el Dr.Theodore Postol, professor emèrit de Ciència, Tecnologia i Política de seguretat nacional del MIT, que havia estat assessor científic del cap d’Operacions Navals del Pentàgon.
Hersh aprofitava el seu espai per explicar per què el mateix president Biden havia donat l’ordre de planificar una operació de sabotatge dels Nord Stream, temps abans de la invasió russa, qui va gestionar el pla i per què tenia aquesta fixació amb la destrucció dels gasoductes. Una actitud que el va portar a afirmar davant les càmeres, el 7 de febrer del 2022, que en cas que es produís la invasió russa -i faltaven dues setmanes per fer-ho-, els americans sabrien el que haurien de fer per anul·lar-los. Ho va dir amb una clara determinació. Va ser durant una roda de premsa a la Casa Blanca, en companyia del canceller alemany Olaf Scholz, i queden força evidències videogràfiques d’aquell moment a la xarxa.
L’explicació de context que subministra Hersh al seu article es complementa a les mil meravelles amb el que ofereix el conegut historiador i antropòleg francès Emmanuel Todd en el seu últim llibre, publicat aquest mateix any: La derrota d’Occident.
És impossible resumir aquí totes les aportacions que ens ofereix aquesta sucosa obra. Però ara ens interessen les seves consideracions sobre Alemanya a la crisi d’Ucraïna. Segons Todd, la voladura dels gasoductes Nord Stream hauria estat el punt final a una política alemanya agressiva i perillosament independent pel que fa als objectius dels Estats Units. Es va fer visible a partir del 2003, quan aquesta superpotència, liderant una coalició de països de la “Nova Europa” -països de l’Est amb governs de dretes i l’Espanya d’Aznar– va envair l’Iraq. Aleshores, Alemanya i França, el cor de la “Vella Europa” -la despectiva qualificació expressada al seu dia pel Secretari de Defensa nord-americà, Donald Rumsfeld– havien rebutjat participar en l’aventura militar. Però no només això: Berlín i París es van acostar perillosament a Moscou. Putin va visitar Berlín el 9 de febrer, i l’endemà va arribar a París. Schroeder i Chirac van tornar la visita al rus: l’11 d’abril a Sant Petersburg; el 31 d’agost a Sotxi; el 4 de juliol a Kaliningrad. Semblava clar que s’estava produint un realineament europeu al marge dels designis dels Estats Units. Tal com escriu Todd, “la principal raó del gir antirus dels nord-americans va ser el temor a una Alemanya independent i activa, i sobretot a una Alemanya disposada a dur-se bé amb Rússia”.
També va ser l’arrencada del nou lideratge alemany d’Europa, que es va manifestar en el seu protagonisme en la crisi grega del 2010-2015, i en l’esforç creixent per atraure Ucraïna cap a la Unió Europea, que van desembocar en l’Euromaidan (2013-2014) i en el violent canvi de règim que va seguir. Sempre segons Todd, l’origen de la crisi ucraïnesa, el 2014, va tenir molt a veure amb l’actitud dels alemanys, que van acabar demanant l’ajuda americana quan les coses es van complicar. L’assagista francès explica amb dades i argumentacions molt creïbles, que Washington es va veure arrossegat a la crisi ucraïnesa, més que no pas a actuar com a líder de la ingerència. Per això els acords de Minsk van ser pactats per Alemanya, França, Ucraïna i Rússia, sense la presència dels Estats Units.
Encara que no ho diu de manera explícita, Todd considera que aquest país va ser “castigat” -fins a cert punt- pels americans, amb la voladura del Nord Stream el 2022. El missatge va venir a ser: “Tots estem en aquest embolic, això va de debò; ara ningú no pot fer-se enrere a la guerra d’Ucraïna o guardar-se un as a la màniga davant una possible reconciliació profitosa amb Rússia, si les coses no van bé a la guerra”. Si és encertada la hipòtesi de Todd i els Estats Units es van veure empesos a la guerra per les ambicions alemanyes a Ucraïna, sembla lògic que Biden volgués imposar una mena de pacte de sang en la lluita contra Rússia.
Ho van acceptar a Berlín? Aparentment, sí; Scholz fins i tot sabia què podia passar abans del començament de la guerra. Però un mes després que Seymour Hersh publiqués la seva investigació, el New York Times suggeria que l’acció podria haver estat cosa de grups proucraïnesos, encara que sense que el president Zelenski hi hagués estat implicat. En edicions successives, el Washington Post i diaris alemanys com Der Spiegel i Die Zeit, van anar completant aquesta informació, que implicava el general en cap de l’Exèrcit ucraïnès, Valerii Zaluzhnyi i el coronel Roman Chervinski, de les forces especials, que haurien encarregat l’operació a una ordre de sis bussejadors. La improbable pista ucraïnesa, que ara ha tornat a ressorgir.
Què hi pot haver darrere d’això? La pista ucraïnesa sembla una curiosa forma de queixa a través de la reductio ad absurdum; un mètode propi de les matemàtiques per demostrar la validesa o la nul·litat d’una hipòtesi. Una proposició que no pot ser vertadera, és necessàriament falsa. Només que en aquest cas, el mètode està adaptat a la política estratègica, per la qual cosa pot contenir mitges veritats en el conjunt fals.
Intentarem traduir-ho a hipòtesis concretes.
A Berlín estan mosquejats; i més que això. Per diverses raons que tenen a veure amb la deriva de la guerra d’Ucraïna durant aquest estiu; i més concretament, amb l’ofensiva ucraïnesa al territori rus. Primer, perquè el pla es va posar en marxa acompanyat de senyals que els ucraïnesos pensaven incloure-hi la variable nuclear: un atac amb drons contra la central ucraïnesa de Zaporiyia, en mans russes; i el temor que un dels objectius de l’ofensiva a Kursk fos aconseguir la central nuclear russa de Kurtxatov, situada en aquesta província. Als alemanys aquests jocs amb l’assumpte nuclear els posen molt dels nervis; no en va des de l’abril passat ja no funciona a Alemanya cap central que produeixi aquesta energia. La decisió d’abandonar aquest tipus de producció d’electricitat la va prendre el govern d’Angela Merkel després del desastre de la central de Fukushima el 2011. I va ser un pas molt controvertit a escala de la Unió Europea.
Segon: sembla que la planificació de l’ofensiva de Kursk va ser cosa dels anglesos. Més concretament, del que Todd anomena un “bel·licisme britànic, alhora trist i còmic”, que s’entesta a mostrar una “megalomania cinematogràfica”. Sembla que els costa treure’s l’espina del Brexit. Fa una setmana, l’antic cap de l’Estat Major de les forces armades britàniques, Patrick Sanders, va proposar a The Times que es donés a Ucraïna l’arma “decisiva” per guanyar la guerra. Caram amb Patrick, què murri! Ja sabeu a què es refereix amb això de l’arma “decisiva”.
Zelenski ha intentat diverses vegades forçar la participació directa de l’OTAN a la guerra d’Ucraïna. De fet, segons comentava el periodista David Sanger, corresponsal en cap a Nova York de The New York Times, Biden va suggerir als seus assistents que Zelenski podria estar intentat arrossegar deliberadament els Estats Units a una Tercera Guerra Mundial. O sigui, que tot va encaixant. Encaixa, sobretot, amb les eleccions regionals que tindran lloc a Alemanya el proper 1 i 22 de setembre; i que al territori del que va ser la República Democràtica Alemanya podrien donar a llum una pujada de la ultradreta (AfD) i l’escissió de Die Linke (BSW), al voltant -entre altres qüestions candents- del qüestionat suport de Berlín a Kíev. En aquest sentit, la polèmica per la pista ucraïnesa al sabotatge del Nord Stream podria tenir les seves repercussions entre els votants d’aquestes opcions a Turíngia, Saxònia i Brandenburg.
En definitiva i per acabar: el bàndol de l’OTAN a la guerra d’Ucraïna mostra esquerdes, perquè uns porten la batuta -l’eix anglo– i els altres col·laboren en més o menys grau. Si el conflicte s’hagués acabat favorablement per a les armes angloatlàntiques, tot molt bé. Ja s’hauria oblidat l’incident dels Nord Stream. Però la contesa no avança i tothom comença a estar fart del pou sense fons que és aquesta guerra caòtica, i a manifestar-ho cada cop amb menys dissimulació. A l’escorxador ucraïnès, Zelenski es mostra cada vegada més vel·leïtós; ara vol ser com Netanyahu i fer el que li doni la gana, torejant fins i tot els americans. I ens fa entendre que la idea és intercanviar territoris ocupats a Rússia per territoris ocupats per Rússia. És no voler assumir que els russos lliuren a Ucraïna una guerra de desgast o atrició, en la qual busquen matxucar les infraestructures ucraïneses i, sobretot, el seu exèrcit, per desactivar la funció d’aquest país com a punta de llança de l’OTAN. Guerra d’atrició: Déu meu, els americans no volen sentir a parlar d’aquest concepte; així van perdre les seves guerres, des del Vietnam a l’Afganistan.
