En les hores prèvies al partit d’estrena de la Lliga a Montjuïc, les especulacions entorn de la possible solució d’última hora per a poder inscriure a Dani Olmo van girar ja definitivament en la necessitat urgent d’haver tancat un acord amb Nike que, de cara a LaLiga, pogués garantir un ingrés extra de suficient volum per a cobrir aquest buit infinit que Joan Laporta ha generat gratuïtament i artificialment amb la falsa venda de Barça Studios.
Realment, Javier Tebas no li ho ha pogut posar més fàcil a Laporta, perquè fa mesos que li permet emplenar -en un gest de condescendència, generositat i de mirar voluntàriament cap a un altre costat- el forat originat per aquesta palanca fantasma amb ingressos de qualsevol altra tipologia, naturalesa i procedència, sigui a força d’estalviar en salaris, de vendre jugadors del planter, de regalar actius com Gündogan per un valor de mercat de 15 milions, d’estirar el xiclet de Lenglet empitjorant encara més les coses i, fins i tot, de tolerar formes pseudomafioses de licitar el servei d’àpats del futur Espai Barça amb Aramark, acceptant diners completament aliens a l’acord de fons per la restauració a canvi d’una concessió amb l’única finalitat d’encadenar, l’un després de l’altre, els nyaps financers habituals.
A aquesta gestió de la precarietat i de la pobresa pot sumar-se el ridícul laportista anual d’anar pel món amb el rifle de caça major apuntant Kimmich, Zubimendi, Haaland, Bernardo Silva, Merino o Nico Williams, una arma carregada d’ambició, supèrbia i de pedanteria, però amb bales de salva a l’hora de la veritat. En conjunt, un escenari que, com defineixen alguns amb encert, veritablement encobreix un expedient de regulació d’ocupació, obligant feliçment al Barça a jugar-se aquesta temporada amb els recursos de la Masia i del seu talent propi en una aventura futbolística excitant, atractiva i pot ser que generalment acceptada de manera complaent pels socis com la solució més raonable i pràctica a la vista de la crua realitat del Barça de Laporta, arruïnat i desesperat.
Una alternativa que segur hagués aplaudit el barcelonisme si no fos perquè, precisament, el discurs de Laporta és des de fa quatre anys el contrari, el d’un model de talonari i de protagonisme en el mercat, comptant amb la inestimable ajuda i col·laboració dels seus agents de confiança com Jorge Mendes i Pini Zahavi, al qual s’ha unit recentment com a reforç estrella l’inefable André Cury amb el seu no menys inqualificable Vitor Roque, futbolista que ha anat a parar als estranys llimbs d’una cessió al marge de LaLiga que, amb tota seguretat, acabarà en un altre conflicte amb càrrec als comptes blaugrana.
Aquests comptes que s’han anat complicant perquè Laporta no ha estat capaç encara de tancar la venda de Barça Studios, ni tan sols amb la màniga ampla de Javier Tebas, permissiu com mai i tolerant amb que el Barça funcioni amb vasos comunicants. És a dir, que si fins al 15 de juny el dèficit de Barça Studios era de 100 milions, ho podia compensar amb aquesta reducció de massa salarial, vendes, cessions, tripijocs com el de Lenglet o Vitor Roque, expulsions com la de Gündogan i fins i tot el sospitós ingrés, contra rendes futures, d’Aramark, de 40 milions, dels quals 15 milions són per a la mossegada pels bocates de l’Espai Barça a partir de 2027 i la resta per a comprar les accions de Socios.com, pioner en la fabulació financera de Laporta en el llunyà estiu del 2022, que va posar els primers 10 milions per a la simulació.
La suma i la resta de LaLiga, amb independència que el saldo de Barça Studios continua sent deficitari i alarmant en 100 milions, ofereix una diferència contra el Barça de Laporta d’uns 30 milions que ha de reparar aquesta mateixa setmana abans que es tanqui el mercat. Com a ploramiques, la premsa laportista no s’ha cansat d’explicar que la solució definitiva hauria estat la signatura del contracte de Nike sobre la botzina per poder inscriure a Dani Olmo i evitar-li al barcelonisme el ridícul d’enviar al fitxatge de l’estiu a la graderia en el primer partit de Lliga a Montjuïc.
Però no hi haurà miracle Nike aquesta setmana ni la que ve perquè la guerra de la multinacional americana és una altra molt distinta i completament aliena a les fantasies i bogeries amb les quals Laporta enganya sistemàticament els seus periodistes de cambra. Si el president blaugrana no s’inventa una solució comptable que LaLiga pugui creure’s o un traspàs tan incomprensible com el pas al costat de Gündogan, més cessions, fugides o contractes comercials, l’única sortida implica presentar un altre aval directiu pel total dels números vermells del marge salarial que continua bloquejat.
Ja ho va fer Laporta el 2022 i després el 2023. El problema és que va pujant l’import i les despeses de manteniment, així com les dificultats per a compartir aquest esforç particular entre membres d’una junta que també presenta fissures i desacords interns. Si, com va ocórrer l’estiu passat, són Laporta, el tresorer Ferran Olivé i algun altre directiu del seu nucli dur els que finalment es juguen els seus diners, la conseqüència és que directius com Rafael Yuste, Elena Fort i altres van perdent la seva condició de favorits perquè, precisament, en el seu moment no van aportar a penes diners per a la campanya ni per a l’aval.
Laporta pot enfrontar-se, si la junta no adopta un paper corporatiu en aquesta cruïlla, al fet que s’agreugi la mala relació entre els dos sectors de la junta que ja va transcendir en forma de cartes anònimes als mitjans sobre la conducta tòxica dels qui ara emboliquen al president en el seu desbocat i excessiu estil de vida i de gestió.
La setmana pinta complicada i tibant més enllà de la injecció d’optimisme i d’esperança que genera el Barça de Hansi Flick, a la força integrat per la insuperable explosió de joves amb nivell i ambició més que acreditats per a lluitar per la titularitat.
