El procés llangueix tal com desitjàvem que ho fes: com a resultat d’unes eleccions. Ni jutges ni policies no el podien enllestir, calia que la ciutadania el tanqués amb els seus vots. Tal com ha passat. El canvi acaba un discurs que ens ha angoixat a tots (independentistes i no) durant més d’una dècada, que ens ha enfrontat i que ens ha empobrit en tots els aspectes, que ens ha dividit entre bons i mals catalans, entre botiflers i purs, traïdors i tebis i equidistants, patriotes i nyordos. No puc amagar l’alegria (moderada i atenta) davant del gir. Una alegria atenta perquè cal veure com evolucionen les coses, i moderada perquè estem a Catalunya.
Puigdemont va assegurar que es retiraria de la política si no guanyava les eleccions, però sembla improbable que compleixi la promesa. És probable que opti per l’espectacle, vist que tants rèdits mediàtics li ha donat la performance dadaïsta de l’Arc del Triomf. I això vol dir que procurarà fer tot el mal possible al nou govern. La premsa processista més esverada no li ha donat ni un minut de marge: assenyala rostres espanyolistes, d’extrema dreta i molt conservadors, com si els governs nacionalistes no haguessin estat governs conservadors: al capdavall, el nacionalisme no és mai progressista.
Encara no m’he fet a la idea del que podria començar a canviar. O, més que canviar, retornar a la racionalitat i al debat sensat. La consellera d’Educació havia manifestat en diverses ocasions que cal replantejar la qüestió de la llengua castellana a les escoles, des d’una perspectiva de respecte institucional. I cultural: no sembla gens intel·ligent bandejar la tercera llengua del planeta per l’enorme potencial cultural i artístic que ens permet. És evident que es pot protegir el català sense agredir el castellà: n’hi ha prou amb fer del català una llengua amable enlloc d’hostil i agressiva, abandonant aquesta immersió al més pur estil passiu-agressiu que ha caracteritzat tot el procés, no tan sols en l’àmbit lingüístic.
No cal vigilar els patis de les escoles ni obeir les imposicions de la Plataforma per la Llengua, que sembla inspirada per l’odi a la llengua castellana -una llengua que no tan sols és cooficial a Catalunya si no que és la llengua (materna o d’adopció) de més de la meitat de la ciutadania.
La Plataforma semblava voler invertir els termes de la repressió franquista, en un estrany acte d’amor per la guerra: quin sentit té fiscalitzar els usos lingüístics i assenyalar els tebis, els bilingües o els castellanoparlants? Quin sentit propositiu i amable té assenyalar la dependenta acabada d’arribar de l’Argentina o de l’Equador que ven el pa en castellà a la fleca del barri?
S’obre la possibilitat d’un canvi cap al sentit comú, lluny de la fe nacionalista irracional i agressiva. S’obre un espai cap a la convivència natural i sense les vigilàncies estrictes. No sé si seria el moment (potser fins i tot seria urgent), abans que comenci el curs, d’enviar un missatge de pacificació al món educatiu i rebaixar la pressió sobre aquests conceptes que s’han fet antipàtics i odiosos, redefinir la “llengua vehicular”, revisar els percentatges i entendre que no passa res si els mestres canvien de llengua en funció de la situació comunicativa: el missatge ha de ser de tolerància i de convivència en la diversitat. De la mateixa manera que es fa en tantes d’altres diversitats justament perquè la diversitat és un valor.
Potser n’hi hauria prou amb un missatge de pau i de mediació ciutadana, alhora que cal actuar amb contundència en la recuperació de la sanitat i afrontar d’una vegada el problema que tal vegada és el més greu: la crisi demolidora de l’habitatge. Si les coses es fan bé, és probable que fins i tot el votant més nacionalista s’ho repensi quan tornin les eleccions.
Cal explicar amb fets que el nacionalisme ha estat un camí estèril i nociu, i cal fer-ho amb l’exemple de polítiques eficaces que ens millorin la vida. Començant per la convivència i continuant pels serveis públics.
(Nota: La possibilitat d’una illa és el títol d’una novel·la de M. Houellebecq)
