El bloc nacionalista ha fet aigües, s’ha guanyat una guerra, però no s’ha vençut. La decadència que ha patit Catalunya durant el procés independentista és la prova evident.
Puigdemont ha passat a la història com l’home que va fugir en meitat del conflicte. La seva tornada fugaç amb l’únic afany d’acaparar un protagonisme,- que ja no té – ha sigut indigne i irrespectuosa amb el poble català.
El PSOE es fa càrrec de redreçar el camí, encara que haurem d’esperar per veure com actuen arran de l’abandó que ha resistit Catalunya, a causa de les politiques irracionals a la recerca d’una Nació. La relació entre cultura i política és el nucli dur. El nacionalisme és una doctrina política i un producte específic de la modernitat, ja que es donen els ideals de democràcia, sobirania popular, i autodeterminació. La nació sorgeix quan a la Il·lustració els homes comencen a exigir llibertats davant els reis i de l’església, que monopolitzava la religió per exercir control i poder sobre la població. Quan comencen a independitzar-se d’una jerarquia establerta en neixen altres. D’aquí prové el sentit etimològic de nació. Neix el poble com a sobirà. La diferència cultural és el braç armat pel sistema polític, que l’utilitza quan s’exerceix el poder a la recerca d’una nació com argument de dret adquirit. La supremacia i la discriminació entren en joc en aquest punt d’alteritat.
Cal diferenciar entre el discurs polític que apunta a la desraó del poble i la naturalitat de l’ethos. Segons el punt històric social de la lluita s’utilitzen uns arguments limítrofs o uns altres. Un exemple seria monopolitzar una classe d’història de batxillerat i ensenyar des del punt de vista nacionalista català i no des d’un punt de vista neutral, i d’aquesta forma creen el “habitus”, concepte del qual ens parla el sociòleg Pierre Bourdieu.
La idea de poder en el pathos és un element clau per a remoure les entranyes a nivell individual, ja que atorga d’una “llibertat de decisió” il·lusòria però real per al conjunt de l’ethos. D’aquesta forma el logos es construeix d’acord amb certeses que el conjunt protagonista acull en la seva sense raó com abastables, o com a motius de discòrdia i “impuls nacional”.
El normal és que les societats vulguin formar nació i així disposar del seu ple dret formant part d’un ens superior, diferenciant-se de totes les altres. Aquest és, en el fons, l’objectiu: marcar la diferència i es fa establint límits, creant cultures i partits polítics. Supremacia en estat pur.Per no anar molt enrere en l’evolució del procés independentista, cal especificar que tot va començar a prendre forma amb la immersió lingüística que va impulsar Jordi Pujol als anys vuitanta, després que la dictadura va caure, i es redactés la nova Carta Magna, on es contemplaven els drets de les diferents llengües de les comunitats autònomes(Art.3 CE).
Als col·legis es va començar a ensenyar el català com a llengua nacional, fins al punt que en alguns pobles de l’interior de Catalunya, de la mà de CiU, les circulars a les famílies s’emetien en català i àrab, però no en castellà, havent de defensar el nostre dret a un dels idiomes oficials, i inclús traduir als bascos que vivien entre nosaltres.Al llarg dels anys s’ha anat forjant un sentiment catalanista, s’ha enganyat als joves -que ja no ho són tant- que iniciaren el “moviment independentista”, que com tothom sap era social i no polític. Ells també s’han vist traïts pels seus dirigents.
La realitat ara és la de l’exili, no només dels llops amb pell de xai, sinó la de molts, que desitjàvem sortir d’una terra que mai va acceptar la nostra identitat espanyola. La majoria silenciosa ha anat guanyant terreny, mitjançant una lluita mansa, però tossuda. Els lladres d’ànimes es van dedicar a emetre mantres, que s’integraven a la psique del poble cansat convencent-los que el problema eren les polítiques del govern central. Ara veiem com tot ha quedat al descobert, i des d’altres punts del territori espanyol podem observar com Catalunya ja no és una terra d’oportunitats, sinó una a rescatar. No consola el fet que no governi un partit no nacionalista, sinó el del fi del deliri.
