T’ho explicaven de petit. Anaves per una carretera emboirada del Ripollès i de sobte veies una noia amb una túnica blanca en un revolt, fent autoestop. Era una imatge tètrica que recordava les pel·lícules de zombis, de morts sorgits de les tombes caminant amb pesantor. El conductor es trasbalsava i quedava en estat de xoc, consirós. Mai de la vida aturaries el cotxe i la carregaries. T’hi apropaves amb el cul estret. De sobte l’esquivaves i feies la corba ràpidament. Després miraves pel retrovisor i La Niña de la Curva havia desaparegut. Tot era fruit d’un miratge, embolcallat en la nostra estimada boira baixa.
El Ripollès és escenari de fets cabdals en la història de Catalunya. L’abat Oliba va inaugurar el destí que tenim marcat a sang i foc entre les celles alçant aquest monument insigne que representa el monestir, bressol de nostres essències. Molts anys després, Àngel Guimerà va forjar l’estereotip del bon Manelic que, un tros més amunt, a les envistes de Núria, va lluitar contra el malvat Sebastià, paradigma del capitalisme agrari, que pretén casar-se amb la Marta, que, de fet, està enamorada del pobre pastor analfabet. Al final, aquell enze que guardava les ovelles entre els cims, a les gorges de Carançà, mata el llop en un decidit acte de justícia que ara els de Vox qualificarien de violència de gènere.
Manelic s’emporta la Marta a collibè, muntanya amunt, i anuncia a la nació que ha mort el llop. Se’n va lluny de la terra baixa, corrupta, regada d’odi. Malaguanyat Ripoll per als catalans. Havia de ser l’epicentre d’un Estat propi que havia d’agombolar al voltant del monestir la conurbació del país i vet aquí que el país es va agombolar més o menys al voltant del manicomi de Sant Boi de Llobregat, el cinturó roig. Al cap d’unes dècades, els castellans, els negres i especialment el magrebins van envair Ripoll, on una cèl·lula d’Al·là es va dedicar a fabricar bombes per fer explotar a la Rambla de Barcelona.
Som víctimes de la nostra pròpia tradició quan constatem que la història es repeteix obstinadament, la deixem de banda amb aire supremacista i només l’assumim quan ens ha clavat un munt de garrotades. Aleshores caiem davant l’evidència i fem el ploramiques. No obstant, al final ens surt el repartiment bo i fet. L’abat Oliba és Salvador Illa, aquell personatge de les benaurances que ens fa cantar “el senyor és el meu pastor, no em manca res, em farà descansar en verds pasturatges…”. L’amo Sebastià és el maquiavèl·lic Puigdemont que es vol beneficiar de la Marta Catalunya.
Per arrodonir el càsting em faltava un personatge secundari del sainet i ves per on que em ve com l’anell al dit La Niña de la Curva. Fa poc la vaig veure per la televisió i li vaig fer una foto. Es presenta com un Jaume I que vol foragitar els moros de Ripollàndia. Si un dia la trobo en una corba de les seves muntanyes, la carregaré abans que se m’esfumi i li faré classes de teatre perquè amb aquesta prosòdia dels Pastorets i el llast de veu amarga que gasta no se la creu ni l’apuntador.
(Dedicat a Ramon Fontserè)
