Un altre llarg, calorós i dens dia d’estiu. Fa hores que la mare ha marxat cap a la feina i en falten moltes més perquè torni. Estic sol i tinc tot un dia per omplir. Estic sola, com ahir i com demà. Massa semblant a ahir. Igual que abans-d’ahir.
Quina seria la paraula per designar aquesta cadena de dies… vacances?
La quotidianitat de moltes criatures quan arriba l’estiu esdevé una rutina que no encaixaria amb el concepte que de la paraula vacances podem tenir la majoria. No totes poden accedir a canviar l’entorn de la resta de l’any o a viatjar a llocs on viure noves experiències. A més, si el dia a dia del curs escolar assegura hores de permanència al centre educatiu, potser també una activitat extraescolar i, com a mínim un cop al dia, accés a una alimentació equilibrada i sovint, fins i tot, una activitat esportiva sistemàtica o un reforç de l’aprenentatge acadèmic, tot això s’esvaeix a l’estiu.
Hi ha famílies que han de continuar treballant durant aquests mesos, que han d’invertir a la feina i als desplaçaments la major part d’hores disponibles, que no compten amb una xarxa familiar de suport ni amb els recursos econòmics per garantir certes condicions dignes. Mentre hi ha companys que marxen d’estades a colònies, companyes que gaudeixen d’un campus esportiu o que viatgen en família, hi ha infants que no poden accedir a res més que esdevenir menor amb pantalla, transsumpte canicular d’aquell “nen de la clau” que havíem conegut les generacions anteriors. Menors que resten sols perquè a casa no hi ha diners ni tan sols per accedir a un campus urbà o a un casal d’estiu. Ni que sigui a la mateixa escola, amb companys del curs, amb els i les mateixes monitores, i refrescar-se amb un cop de mànega al pati a mig matí o amb una sortida setmanal a la piscina municipal de proximitat.
Quant a les xifres que operen en aquesta realitat, només quatre pinzellades:
· Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). 2024. “Enquesta de Condicions de vida”: risc de pobresa i exclusió social (taxa AROPE), 24,4% de famílies en risc d’exclusió a Catalunya, 33,1% el risc dels menors de setze anys.
· Síndica de greuges. 2023. Informe anual: del total de menors en situació de pobresa extrema a Catalunya (140.000), el 75% són exclosos de la Renda Garantida de Ciutadania (102.046) i l’Ingrés Mínim Vital només ha arribat a 94.000 infants.
· Agència de Salut Pública de Barcelona, APE, ESF, PAH, Observatori DESC. 2022. “Estat de l’exclusió residencial: impactes de la Llei 24/2015 i altres mesures de resposta”: 1.614 famílies en llista d’espera per a un habitatge social a Catalunya.
· Educo, ONG de cooperació per la infància. 2024. “Los derechos de los niños no se van de vacaciones“: 34,1% dels menors de divuit anys a Espanya (1,7 milions de famílies) no poden permetre’s ni una setmana de vacances a l’any.
Un exemple, malgrat que sigui caure al barcelocentrisme: a la ciutat dels prodigis que conté la respiració quan acull desfilades de moda al parc, curses de rics a bord d’enginys de Fórmula 1 o competicions de navegació per a privilegiats, existeixen ajuts econòmics per a l’accés d’infants i adolescents a activitats d’estiu.
És clar, un ajuntament arriba on pot: la subvenció cobreix un màxim de deu dies per menor i uns imports que van des del 30% del cost de l’activitat per a nuclis familiars amb 10.000 € d’ingressos anuals fins al 90% per a famílies amb ingressos inferiors a 9.000 €.
Ha de recaure aquesta responsabilitat sobre els ajuntaments?, ens podem permetre delegar l’assumpte, en molts casos, en entitats del tercer sector?, hem de continuar acceptant que la recerca d’ajuts socials sigui una mena de gimcana per a les persones sol·licitants?
La realitat que esbossem és prou colpidora i va molt més enllà dels mesos d’estiu i de la infància, ja que és només un dels símptomes d’una precarització vital que ens parla de pobresa residencial i energètica, de precarietat laboral o de vulnerabilitat social.Cal una harmonització de les responsabilitats de les administracions davant de la pobresa. Cal un pacte de país, sigui el que sigui un país. Millor, cal un pacte de societat. Un pacte per mirar-nos sense haver de baixar l’esguard ni girar la cara.
I tot sembla indicar que les mesures que necessitem comencen des de l’arrel. Sí, allò que anomenem mesures radicals.
En parlem?
