Embolica, que fa fort

Pel que sembla, s’han posat de moda els cops d’efecte i estem vivint un agost pròdig en shows tramposos de tota mena, encara que basats, d’una manera o altra, en la dita catalana: “embolica, que fa fort”. En el terreny internacional, ja fa uns dies que estem amb l’efectista invasió ucraïnesa de Rússia, i més en concret, l’òblast o districte de Kursk. En plena canícula incapacitant, els analistes i cunyats de guàrdia en xarxes, es pregunten quin és el sentit d’aquesta ofensiva tan maca, ​​que rescata de l’oblit i l’apagada informativa aquella guerra que, des de fa un temps, sembla encaminar-se al final.

Més enllà de les especulacions sobre brigades, batallons, objectius, drons i diretes, la cosa sembla tenir una explicació força senzilla.

Al novembre, eleccions als States. Pot ser que guanyi Trump o que s’obri el miracle, Kamala doni una volta a la situació i tinguem nova victòria demòcrata. Si guanya Trump, el president ucraïnès ho tindrà malament. I no només perquè el candidat republicà ha promès apagar la guerra d’Ucraïna en un plis plas. És que Zelenski va ser una creació de Trump, cap el 2019, quan va guanyar les eleccions. En efecte, tothom sembla haver oblidat que Zelenski va arribar al poder amb el permís (i potser una mica més) del vell Trump, aleshores president. A aquest, no li interessava que tornés a guanyar les eleccions l’oligarca Poroixenko, que era un home del seu arxirival Joe Biden. En conseqüència, hi va haver llum verda (com a mínim) al jove Zelenski, aleshores un còmic desconegut d’un canal regional de la tele.

Durant els mesos que Trump va continuar a la Casa Blanca, el nou president ucraïnès va sintonitzar amb la seva línia política. El nord-americà intentava acostar-se a Putin i Zelenski li seguia el joc, accedint a negociar amb el president rus i afirmant que acabaria amb la guerra sorda que es vivia al Donbas des del 2015. De fet, ho havia inclòs a la seva propaganda electoral i va ser una de les promeses que el va portar a la presidència, precisament. En aquells temps també es va presentar com a rendit admirador de Ronald Reagan, en qui veia un predecessor, un president sorgit del món, del Show Business. No és estrany que la Fundació Presidencial Ronald Reagan li concedís el Premi Ronald Reagan a la Llibertat, a primers de març del 2022, a pocs dies de començada la guerra.

Aleshores, Zelenski havia demostrat, sobradament, que buscava implantar un sistema neoliberal en la línia estricta de l’Escola de Chicago. Parlava d’un “turbo règim” (sic) que “normalitzés” Ucraïna. Pocs dies després de la constitució formal del nou govern, el 29 d’agost del 2019, es van començar a succeir les propostes de llei. Al setembre ja estava posant en marxa les disposicions per privatitzar tot allò que fos de l’Estat, amb un frenesí que anys més tard es resumiria a la serra mecànica de Javier Milei, a Argentina.

Després, és clar, Trump va perdre les eleccions i Zelenski es va posar, en posició de ferms, a les ordres del nou patró Biden. Aquest era més partidari de la confrontació amb l’amo del Kremlin, cosa que no incomodava el president ucraïnès, que havia arribat al poder per quedar-s’hi.

Ara, el temps se li ha acabat a Biden, i Zelenski està neguitejat davant d’una situació que se li escapa de les mans. Qui manarà a la Casa Blanca d’aquí a pocs mesos? Fins no fa gaire, semblava clar que tornaria a ser Trump, el seu antic patró. I aquest havia dit que en cas de ser elegit, acabaria amb la guerra d’Ucraïna. Hi hauria tracte benèvol per a Zelenski? Molt possiblement, després d’haver-se plegat durant una legislatura a les polítiques del seu odiat arxirival, Joe Biden, el més possible seria que Trump el tragués del mig més aviat que tard. Però sobtadament, la dimissió de Biden, enfonsat en la demència senil, està suposant una inesperada i reeixida campanya electoral per a Kamala Harris. I ara què fer?

Aquesta ha estat una de les motivacions de l’actual incursió de tropes ucraïneses i voluntaris estrangers en territori rus. Zelenski, convertit ja en un estri inútil de veu caçallosa, té una oportunitat de complicar les coses a Trump, si finalment guanya les eleccions als Estats Units; o d’oferir-li un fet consumat a Kamala Harris, si és ella la vencedora. Embolica, que fort. Embolica-la ben embolicada, a veure si aconsegueixes que la guerra d’Ucraïna, un conflicte sense sortida en què ja ha mort massa gent per a res, continuï i continuï en una fugida cap endavant que no té un fi estratègic precís (a part de mantenir Zelenski al poder). Ja es van produir abans altres incursions semblants; potser la més potent va ser la del maig del 2023, quan grups de russos d’ultradreta afins al règim de Kíev van atacar la regió russa de Bèlgorod.

Un moment: Segur que no hi ha un objectiu estratègic? Bé, sens dubte sí que hi ha objectius, és clar, però són més polítics i propagandístics que merament militars.

Primer, la vella aspiració de Zelenski, que va ser anteriorment la de diversos líders balcànics a les guerres de l’exIugoslàvia: implicar els americans, atreure l’OTAN a una confrontació directa amb Rússia i que aquesta faci el treball als ucraïnesos i els tregui les castanyes del foc.

Ah, però ara Netanyahu està provant el mateix remei miraculós. La ultradreta israeliana al poder vol atraure els americans a una guerra total a l’Orient Mitjà, per destruir l’Iran i crear una cortina de fum per acabar de buidar Israel de palestins. I aquí, Zelenski porta les de perdre, perquè Ucraïna no té ni una centèsima part de la influència d’Israel a Europa i als Estats Units.

Per això, l’atac ucraïnès a Rússia busca una mena d’emulació del que va protagonitzar Hamàs el 7 d’octubre de l’any passat. Un audaç cop de mà que provoqui una reacció exagerada de Rússia i converteixi els ucraïnesos, de nou, en les víctimes del salvatgisme genocida allà als telenotícies. És clar, a cap lector sagaç se li escaparà que, d’aquesta manera, els ucraïnesos desplaçarien els palestins, i les incertes gestes de l’Exèrcit israelià a Gaza.

Perquè a la guerra d’Ucraïna, el combat pel relat és fonamental. Els russos lliuren la guerra per desgastar i destruir la maquinària bèl·lica ucraïnesa, no per ocupar el país; i també per deixar en evidència que l’OTAN és un tigre de paper, que no intervindrà en una confrontació directa amb Rússia, perquè té molt a perdre i poc a guanyar. Davant d’això, els americans i l’OTAN combaten pel relat: Putin vol envair Europa, destruir les democràcies occidentals i sotmetre-les a un nou imperialisme hereu del soviètic. Però aquest relat va fer fallida, precisament, a partir del 7 d’octubre del 2023, quan el genocidi de la població palestina a Gaza i les embogides provocacions israelianes per desencadenar una guerra a gran escala (el diari d’oposició Haaretz va publicar el 12 d’agost que Netanyahu vol una guerra mundial) ens van posar davant la tessitura d’escollir qui era més brutal i tirànic: el Putin que encapçala les forces del mal o “el nostre” Netanyahu?

D’aquí ve el sentit últim de la “invasió” ucraïnesa de Rússia: aparta les nostres mirades de la destrucció d’escoles refugi a Gaza, d’aquella guerra en què Netanyahu ho destrueix tot menys Hamàs. De passada, si s’embolica la de Déu és Crist a l’Orient Mitjà, igual, ja posats, l’OTAN li dona un cop de mà a Ucraïna. Al capdavall, què importa on comenci la Tercera Guerra Mundial?

(Visited 139 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari