Si tot va com està previst, Salvador Illa serà investit president de la Generalitat aquesta mateixa setmana. Ho serà, i val la pena recordar-ho, perquè ha reunit els suports parlamentaris necessaris, però sobretot perquè va obtenir un suport notable de la ciutadania el passat 12-M. En tot cas, i com era de preveure vista la política catalana dels darrers lustres, algunes veus, col·lectius i líders independentistes, sobretot de l’àmbit de Junts per Catalunya, ja han posat en marxa l’estratègia de la por per tal que els seus seguidors i votants tinguin la sensació permanent que amb un president que no prové de l’espectre nacionalista, Catalunya corre el risc de desaparèixer. Cap novetat.
La situació de certa deslegitimació que està patint el candidat del PSC, curiosament, no es va produir ni amb la investidura d’Artur Mas, Carles Puigdemont o Quim Torra. Amb ells al capdavant de l’executiu autonòmic estava garantit el futur i el progrés de Catalunya. Amb Pere Aragonès ja no va ser el mateix, perquè Junts havia quedat per darrere d’ERC, motiu pel qual van fer suar la cansalada al candidat republicà per demostrar-li que si no presidien ells el Consell Executiu, Catalunya no avançava ni tan bé ni tan ràpid cap a la secessió. Fins i tot, el partit de Puigdemont va sortir del govern català pensant que en els següents comicis recuperaria l’hegemonia dins el camp sobiranista i podria liderar un executiu de matriu independentista sense problemes. Però això, com és sabut, no ha succeït. Si bé és cert tot això, també cal recordar que ERC va limitar molt les seves opcions de govern després d’acordar, juntament amb la resta de forces secessionistes, que no pactaria cap executiu amb els socialistes després dels comicis del 14-F.
En tot cas, la conclusió és clara: si governa o, millor dit, si mana Junts, Catalunya va de forma esplèndida. En canvi, si uns altres obtenen la confiança de la ciutadania i del Parlament per governar el país, aleshores aquests són uns “traïdors”, uns “botiflers”, “uns mals catalans” i “uns espanyolistes”.
A més, cal tenir present, a diferència d’altres temps, que avui en dia les xarxes socials solen amplificar tots aquests missatges. I, en una situació política inèdita com l’actual, els seguidors i votants independentistes més irredempts tendeixen a multiplicar les seves consignes, fet que provoca la sensació de viure en un país que realment no és.
S’ha escrit i s’ha debatut molt sobre els reptes més urgents que tindrà el govern d’Illa i l’oposició que haurà de fiscalitzar la seva acció política. Tanmateix, n’hi ha un del qual sovint no se’n parla i és, precisament, sobre el qual pivotaran totes les seves futures polítiques públiques. I aquest no és altre que la importància de recuperar un debat polític serè, respectuós, civilitzat, que entengui que les diferències es resolen des de la paraula i la deliberació i no des de l’atac personal o identitari. Qui també té una gran responsabilitat en aquesta labor són els mitjans de comunicació i, molt especialment, els públics, que tenen el deure cívic de contribuir a la configuració d’un clima polític més habitable i on les diferències no suposin un mur, sinó una constatació del pluralisme i de la diversitat i, per tant, de la rellevància d’assolir acords que contribueixin a la pau social.
Amb tot, en cas de prosperar el camí que van dictar les urnes el 12-M, seria ingenu pensar que aquest estarà ple de flors i violes. Ans al contrari, hi ha múltiples organitzacions polítiques i socials que anhelen que descarrili. Declaracions com les de Laura Borràs on assenyala que “ERC ha canviat de bàndol” en són un clar exemple, i això que Illa encara no ha estat nomenat president.
En tot cas, i vist el panorama polític, serà cabdal que el futur govern català tingui enormes dosis d’audàcia i diàleg i, sobretot, de paciència i intel·ligència política per passar pàgina a una etapa que ha enterbolit la convivència i per posar punt i final a una concepció patrimonialista del poder que és tot menys democràtica.
