Hi ha personatges com Marc Duch que han aportat al barcelonisme una mirada desviacionista, interessada, egoista i d’una profunda maldat social que, per desgràcia, continuen rondant en l’entorn i amplificant, contradictòriament, tant el perjudici mediàtic del laportisme com el seu efecte de sedació i anul·lació de la vitalitat de l’univers blaugrana. Ara que el seu prestigi i renom han estat reduïts al d’algú que ha jugat les cartes equivocades i a qui han retratat els seus propis errors, Duch aprofita el buit informatiu de l’estiu per intentar recuperar aquest protagonisme perdut, o almenys parcialment, proclamant que el vot de censura de 2020 va estar més que justificat mentre que ara, en circumstàncies pitjors i veritablement terminals com a resultat de la manifesta incapacitat de Joan Laporta per a gestionar el club, aquesta eina no ha d’usar-se contra el president. El seu lamentable argument es basa en el fet que els socis que el poden promoure actuarien, en aquest cas, a favor dels seus interessos i no dels del Barça. No es pot ser més cínic.
Per refrescar la memòria sobre qui és veritablement Marc Duch, convé recordar que va actuar com a portaveu únic del vot de censura la tardor de 2020 contra Josep Maria Bartomeu, representant les forces del sobiranisme (ANC, Òmnium, ERC i Junts) aliades en principi perquè Víctor Font, el precandidat que ja feia tres anys que realitzava una oposició activa, no es veiés obligat a cremar-se liderant una acció social de risc. L’estratègia va consistir a enviar per davant a aquest altre personatge emmurriat i tenebrós com Jordi Farré, signant de la sol·licitud oficial de paperetes per iniciar el mecanisme estatutari contra el president. Sobra dir que Farré va ser un home de palla que ni tan sols va obrir la boca en tot el procés, i Marc Duch una mena de comissari polític que, per aparentar independència, va jurar i perjurar davant la premsa i els socis que, en cap cas, si el vot de censura progressava com esperava -fent fora Bartomeu- i s’obria un procés electoral, ell mai participaria en cap candidatura.
Altrament dit, que la seva única funcionalitat era la de servir al Barça sense gens d’interès ni filiació personal, missió per a la qual va ser unànimement triat per Més que una moció, la cooperativa de plataformes barcelonistes que van proliferar en aquests temps per agitar convenientment l’entorn blaugrana.
No havien passat ni tres mesos d’aquest solemne i compromès anunci quan Marc Duch, destapant les seves veritables intencions i sense el menor rubor per haver mentit de forma tan descarada, va aparèixer com a integrant de la candidatura de Víctor Font com a futur vicepresident de l’àrea social. Pel que se sap, malgrat que finalment el vot de censura va acabar afavorint la reentrada triomfal i no menys embolicada en mentides (Messi, aval, etc.) de Laporta, i perjudicant les opcions de Víctor Font, a Marc Duch no li ha anat malament del tot en les seves escaramusses comercials d’aquests anys coincidents amb el neolaportisme.
Ara, davant d’un moviment d’oposició més o menys coordinat d’un sector del barcelonisme encarnat en la jove figura de Jordi Camprubí, el poc fiable Marc Duch se sent legitimat, no obstant això, per estimar i analitzar aquesta nova realitat. “El barcelonisme només està unit al 100% quan és una qüestió esportiva, perquè tots som del Barça. Ara, apel·lar a la unitat… entenc la lògica d’aquesta exploració, però també és veritat que el moment actual és substancialment diferent del moment d’agost del 2020. El forat en el qual estem ficats, desgraciadament, és una mica més profund i una cosa més difícil de sortir. També perquè tenim un estadi en construcció, que no sé si la gent se n’ha adonat. Per tant, entenc els moviments, els entenc tots en la lògica política del Barça, però dic el mateix que deia el 2020. Les mocions de censura són unes eines que estan a la disposició dels socis, i, gràcies a Déu, que estan. I el soci les ha d’utilitzar sempre pensant en el benefici del club, quan el club les necessiti, no quan al soci li convingui”.
Segons Duch, sobre les condicions del 2020, aquell era “un moment en què la situació era tan caòtica i dramàtica en l’àmbit de club, que el sector més crític, el sector més implicat, van decidir que tocava remar tots a l’una perquè necessitava un canvi dràstic. Principalment, hi havia diverses plataformes, algunes de les quals ja no existeixen, unes altres encara sí, però era gent amb una sensibilitat no gaire afí a Bartomeu i tot el que representa aquesta línia del barcelonisme. Hi havia molta gent del món del bàsquet, molt crítica, perquè en aquells anys i els anys previs es va mastegar molta sorra al Palau, van ser anys molt durs. També hi havia molta gent molt pròxima al laportisme. Hi havia molta gent molt pròxima a un vessant polític més independentista, més nacionalista, que veia que el club no estava a l’altura ni del moment històric, ni del moment del país, ni de les expectatives esportives i institucionals. I es va prendre una decisió, motivada en molt bona mesura pels resultats esportius com el 2 a 8 del Bayern de Flick o el burofax de Leo Messi”.
La seva anàlisi, des de la perspectiva i el punt de vista que ha defensat el seu cap Víctor Font, pot ser que provoqui certa vis còmica. “El club està pitjor que fa tres anys. Laporta diu que podem fitxar a Nico Wiliams i no és veritat. Li demanem al president que faci un pas al costat i deixi gestionar el club a qui pugui tirar-lo endavant”, seria el resum del moment blaugrana segons Font, que per descomptat s’assembla bastant a aquesta descripció de Duch sobre el Barça de Bartomeu quan “la situació era tan caòtica i dramàtica que tocava remar tots a l’una perquè el club necessitava un canvi dràstic”.
No pot dir-se que el balanç de Laporta en futbol i bàsquet de la passada temporada, amb un zero absolut, sigui millor que el de Bartomeu en aquell moment, amb assenyalades diferències, per exemple, en l’àrea econòmica, on malgrat la pandèmia, la situació financera era bastant més sòlida, sense oblidar que Bartomeu va obligar Messi a complir el seu contracte mentre que Laporta, amb tota la seva xerrameca, promeses i fanfarronades, no va poder retenir-lo fins i tot comptant amb la predisposició màxima del crack argentí a continuar vestint de blaugrana.
Finalment, Duch expressa un desig, el de “girar full de tot això”. “No et diré el clàssic hem d’acabar els ‘ismes’, perquè estan i han de ser. Enriqueixen el club i estic encantat, però hem de girar full. Hi ha una generació que ha de fer un pas al costat i deixar lloc a les noves perquè, insisteixo, no és una qüestió del que els convé a uns socis, sinó de les necessitats del club”. És a dir que, a Laporta, encara que el Barça sigui camí de perdre el seu model de propietat i, de fet, s’hagin suprimit tots els drets fonamentals i calcigat la voluntat democràtica dels socis de manera sistemàtica, a més d’arruïnar el club, cal deixar-li acabar la seva obra.
Sembla evident que Marc Duch aquesta vegada no podrà créixer ni beneficiar-se de la visibilitat que li va donar el vot de censura del 2020, que no sols va paralitzar el club en plena pandèmia, quan més necessitava una junta que adoptés decisions, sinó que només va servir per a avançar les eleccions dues setmanes. Si més no, tranquil·litza saber que ara mateix està fora de qualsevol moguda.
