El llançament mundial de la samarreta del 125è aniversari del Barça ha estat, tot i el soroll provocat en les xarxes i els mitjans, un èxit relatiu pel fet que la data triada del 18 de juliol va suposar gairebé un mes de pèrdues de vendes respecte a altres temporades. A la fi del juny, quan el turisme estranger ja abarrota la ciutat, és quan es posa en circulació la vestimenta oficial de la següent campanya en una operació combinada d’exposició a les botigues pròpies del FC Barcelona, a través de BLM, i en la xarxa internacional de Nike per tot el món, acompanyada d’accions de promoció, publicitat i màrqueting que converteixen l’inici de l’estiu en la millor època per a batre rècords de vendes.
El Barça, no obstant això, arrossega ja diversos estius de contínues incidències i retards a causa del lliurament de material defectuós per part de Nike, casualment detectat en l’últim moment, que ha perjudicat ostensiblement el volum de facturació. En el cas d’aquest estiu del 2024, provocat per un error incomprensible en l’estampat del logo de Spotify. Contra aquest imponderable, el contracte del Barça amb Nike no contempla reparació ni cap compensació econòmica, de la mateixa manera que no cal sospitar cap sabotatge per part del mateix fabricant, que també resulta greument perjudicat si al final es venen menys samarretes de les previstes.
El que resulta indicatiu de la deterioració de les relacions entre Barça i Nike al llarg dels últims anys és que les demandes, les tensions i la ruptura del diàleg entre les parts s’ha traduït en una precarietat crònica a l’hora de trobar samarretes en el mercat.
Ara que es parla de reconciliació i de renegociació del contracte sobre la base d’una millora de les condicions per al FC Barcelona, i fins i tot del cobrament íntegre i anticipat d’un signing bonus de 100 milions al tancament d’aquest nou acord, l’eficiència en la producció i distribució del producte estrella no és que hagi millorat sensiblement.
Al contrari: com proven els fets, els problemes s’han agreujat per més que el vídeo de llançament hagi provocat una reacció mediàtica molt favorable en l’òrbita de la sensibilitat catalanista del soci blaugrana. La qüestió és si aquesta concentració d’elements associats a les essències del Barça és igual de comprensible i seductora per al fan d’Indonèsia o dels EUA. La presència de Puyol, Ronaldinho, Iniesta, Gasol o Stoichkov com a grans protagonistes del llançament audiovisual poden compensar la destacada absència de Leo Messi, o el fet que hagi estat Adidas la que millor hagi aprofitat aquest punt mort de la maquinària Barça-Nike per promocionar mundialment la nova joia blaugrana, Lamine Yamal, precisament al costat de Leo?
A marge, la precària situació de l’economia del Barça i la imprudent fanfarroneria de Joan Laporta, assegurant que avui dia el Barça pot fitxar Nico Willians i Dani Olmo, ha augmentat el grau extrem de dependència i de desavantatge respecte a Nike, i, sobretot, respecte dels 100 milions a compte dels quals depèn absolutament tot el pla de Laporta, perquè necessita signar-los urgentment per desbloquejar el marge salarial i poder anar al mercat sota la regla 1:1.
Nike, si de veritat accepta destinar una part d’aquests diners a invertir en Barça Vision, perquè d’una altra manera la fràgil estructura financera de Laporta col·lapsarà, és el ganxo perquè Spotify i Amblight TV acceptin salvar una societat i un negoci que van néixer morts des del punt de vista comercial.
És tot un mateix pack sobre el qual Laporta ha construït la il·lusòria sensació de fortalesa econòmica en aquest estiu que avança, a l’hora de la veritat, sense més novetats que aquesta vaga i repetida promesa que “aviat hi haurà bones notícies”, estratègia a la desesperada que amenaça de no tancar l’exercici fins a setembre i d’alentir tant els fitxatges com les inscripcions de l’equip de Hansi Flick.
La mala notícia, encara que imperceptible per a la premsa, la va donar el mateix president en la presentació de l’entrenador alemany la setmana passada, matisant que, sobre aquestes “bones notícies”, l’acord amb Nike no era imminent, sinó que es contemplava una mica a mitjà termini. Nike no sols no té pressa, sinó que precisament compta amb el factor temps a favor seu ara que el Barça es troba a menys de tres setmanes per a l’inici de la Lliga i a només un mes del tancament del mercat.
Laporta necessita una alineació estel·lar gairebé impossible d’aconseguir de tots aquests planetes de la seva fantasia còsmica en aquest estat actual de gravetat zero, butxaques buides i absoluta subordinació al fet que Nike, acostumada a caminar a pas de dinosaure, es mogui com una gasela i accepti negociar i tancar en un mes -el de les vacances- un supercontracte de gairebé quinze anys d’abast.
Si ho acaba fent serà perquè Laporta, davant la necessitat peremptòria de diners per a remoure aquest mercat que ell mateix ha posat en mode inflacionista, es rendeix a totes i cadascuna de les condicions de Nike per avançar aquests 100 milions a costa de minorar el volum dels pagaments anuals de la següent dècada i de modular a favor seu, i no al del Barça, l’èxit de BLM, que és la clau i origen de les friccions hagudes entre tots dos.
Nike, que és el problema i al mateix temps la pitjor solució del diabòlic pla de Laporta per estirar un any més l’agonia de Barça Studios, acaba de guanyar en els jutjats el primer assalt legal deixant al Barça KO, sense el menor marge d’acció per trencar el contracte ni possibilitat de negociar amb cap altra marca.
En el Barça de Laporta, que ja és pràcticament propietat de Goldman Sachs des del punt de vista patrimonial, Nike és qui té ara a les seves mans el futur del mateix president, si no és capaç de complir amb aquest bla-bla-bla dels brots verds, els beneficis de l’últim exercici i la matxada de fitxar a Nico Williams i a qui sigui…
