Ho sento, no volia començar insultant, perquè sé que la paraula cafre té un significat pejoratiu. Però, mireu que intento entendre alguna cosa, mireu que estic predisposat a veure alguna cosa positiva en tot allò que dieu, en tot allò que proposeu. I no, no trobo absolutament res a què pugui enganxar-me, res de profitós. És com un buit inapel·lable el que s’ubica en els vostres cervells, el que neix de les vostres declaracions, el que finalment esdevé una rauxa cruel i despietada.
I em sap greu, perquè en un principi molt llunyà, tot s’ha de dir, es reconeixien persones compromeses amb la seva llengua, amb la seva cultura, intentant atraure gent diversa a una col·lectivitat que pateix la globalització, que pateix també perquè veu minvar l’ús del català. I, és ben clar, el més normal és mobilitzar-se, fer tot el possible per alertar d’una pèrdua que va camí de ser irreversible, d’un fracàs que jo considero que és de tots.
Però no us veig amb ganes que això s’arrangi amb l’ajuda de tots i de totes. Preferiu posar bastons a les rodes, ignorar la diversitat lingüística de Catalunya, ignorar també la seva gent per tancar-vos únicament amb la vostra, criticant si algú gosa utilitzar el castellà quan vulgui, actuant de manera dictatorial i menyspreadora. I m’adono que us és completament igual les reaccions que això comporti. Heu triat un camí que no porta enlloc. Bé, sí, sí que té una destinació concreta: l’enfrontament, la mala maror, la destrucció de tot el que s’ha aconseguit amb l’esforç de tanta gent, la destrucció de la convivència. Així seguiu, no heu canviat. Ni un bri d’esperança que treballeu plegats amb la gent que pateix, cap mena d’empatia amb aquesta Catalunya que desitja que, d’una vegada per totes, hi hagi acords, acords per revertir tant de robatori, tant de saqueig per part d’una burgesia a la qual pertanyeu gran part de vosaltres. Per això calleu enfront del frau dels Pujol… Com us va agradar repetir mil vegades allò que Espanya ens roba. Encara alguns s’ho creuen.
Sé que ho trobareu demagògic, fins i tot, repetitiu, ja que no és la primera vegada que dic obertament que la ciutadania no pot esperar més. Vosaltres, en canvi, actueu com a cafres, com a salvatges, demanant noves eleccions, que tot se’n vagi a la merda, una altra vegada. I així fins que es cansin els que no són dels vostres i pugueu manar.
Quanta gent perdrem pel camí? Us importa? Quanta gent quedarà orfe de subsidis per poder sobreviure? Quanta pobresa infantil hi haurà quan, per fi, algú dels vostres sigui president? Quina Catalunya haureu deixat gràcies a les vostres dèries, a les vostres ments bàrbares i sàdiques? Exagero? No és cert que heu abandonat tota mena d’humanitat en favor d’un ideal, en favor d’una bandera? De veritat que els ideals prenen forma, s’aconsegueixen, maltractant a la gent del poble que suposadament voleu enaltir?
No serà més aviat que voleu instaurar un règim no democràtic? No serà que us molesten gent com jo, que l’únic que vull és el millor per al meu país, a diferència de vosaltres que només desitgeu que tot s’ensorri per començar de nou? No és veritat que us enutgen els consensos i que preferiu el cop damunt la taula i fer callar els dissidents? No és veritat que feu servir l’assetjament i l’enderrocament contra dirigents polítics que volen aquests consensos per sobre d’utopies que ens porten al desastre? Això té un nom, simpatitzants de l’ANC, i ho sabeu. Us haig de recordar que la famosa “Llei catalana de transitorietat jurídica” preveia una “llei del poder judicial i de l’administració de justícia” on no hi havia separació de poders?
Un cafre és aquell que no vol ni parlar, ni argumentar, ni escoltar ningú. Un cafre és un individu que desitja el desastre total per intentar col·locar-se ell com a salvador de la pàtria. Un cafre és un subjecte que basa tots els seus raonaments en una idea salvatge de la societat, en la imposició de les seves idees, encara que aquestes acabin amb alguns dels seus plantejaments. I això també té un nom: odi. Per què l’odi cap a la gent de la teva pròpia terra, sigui per motius lingüístics o socials, genera més odi. Per què mirar cap a un altre costat quan hi ha problemes, també alimenta l’odi. Però això que els importa als cafres? Ells i elles, des dels seus trons de supèrbia, s’ho miraran amb delit. Salvador Illa? Ni pensar-ho. Cal arrasar-ho tot. Noves eleccions. La rauxa abans del seny. Cafres per sobre de tot.
