Amb un entrenador partidari de jugar amb un estil, plantejament i objectiu completament diferents de la filosofia i la identitat pròpia del futbol blaugrana de les últimes dècades, Joan Laporta és tan lliure de donar-li al primer equip aquest gir radical en l’estrictament futbolístic, tant com el soci del Barça ho és per a donar suport, o no, a aquesta nova tendència, i, arribat el moment, decidir si també toca renovar aquesta atmosfera viciada d’una directiva atrapada des de fa temps en les seves pròpies mentides i en una absoluta falta de credibilitat.
Aquest és el desafiament que representa per a aquesta junta Hansi Flick, l’ingenu entrenador alemany al qual Laporta ha de tutelar com a un nen en els seus primers passos per intentar que en la seva primera compareixença davant la premsa no fiqui la pota massa. Ho farà aquest dijous, dos mesos després d’haver-lo fitxat i d’haver estat segrestat i haver romàs ocult amb l’esperança que la premsa li acabi preguntant més per Nico Williams i per com jugarà el Barça del 125è aniversari que per com va viure aquell llunyà dia del mes d’abril en què al matí va ser confirmat com a nou entrenador i a la tarda llegia en la premsa que Xavi Hernández acabava d’acceptar la proposta del mateix president per seguir ala banqueta una temporada més, notícia surrealista a la qual va seguir una roda de premsa carregada d’abraçades, emocions i llàgrimes en la qual el presi i el míster van declarar públicament el seu amor etern.
No sols en l’àmbit personal, ja que tots dos van estar d’acord que el Barça havia de continuar fidel al seu estil, metodologia i personalitat futbolística, això sí, amb alguns fitxatges per millorar la preparació física i les sobtades caigudes del software sofertes per l’equip de Xavi en els partits clau.
Dos mesos després, el nou entrenador va en la direcció oposada. “Per a mi és crucial estar en forma. El futbol és molt més que jugar amb la pilota”, ha avançat en l’entrevista prèvia a Barça One, deixant clar els seus principis futbolístics, radicalment allunyats del cruyffisme, del dogma guardiolista i d’aquest desgast que successius entrenadors com Tata Martino, Luis Enrique, Valverde, Koeman i Xavi han patit per les crítiques dels puristes i garants de l’essència del futbol identitari barcelonista.
Tan controvertit resulta l’aterratge de Flick al Barça, no per la seva culpa seva, sinó per la d’un president capritxós, inestable i desesperat, que el mateix Laporta compareixerà al seu costat en la roda de premsa de la seva posada de gala per matisar, orientar i complementar les respostes que més li convé a la junta, sens dubte optimistes i esperançadores pel que es refereixi a reforços i fitxatges relacionats amb els noms de Nico Williams, Dani Olmo i altres que dansen en el decorat mediàtic d’aquest estiu a menys d’un mes -17 d’agost- del primer partit de Lliga a València.
Serà una cosa mai vista, per descomptat, encara que compatible amb la multifuncionalitat d’un president que oficia i exerceix en tots els àmbits de la institució, obligadament perquè els millors professionals es toquen el dos en reacció a aquesta tendència invasiva de Laporta que ja no resisteix, ni tan sols en la figura de Flick, el protagonisme de ningú més que no sigui ell.
La reversió del model de joc patrocinada per Laporta, la que de veritat tenia al cap des de les eleccions, és la de donar cop de porta a dècades de populisme cruyffista i fer córrer d’una vegada a aquests futbolistes que, a parer seu, a l’hora de la veritat ni posen el peu, ni controlen el joc, ni hi posen el que cal tenir per guanyar els partits. Laporta visualitzava l’arribada d’un entrenador com Flick que, per fi, liderés sense convencionalismes ni pors aquest canvi de model de joc de posició, futbol pensant i primer toc que ha esclavitzat al Barça durant tant de temps.
Aquest és, més o menys, el resum i l’expressió deduïble del seu primer palmero i falder, Lluís Carrasco, aquest personatge al qual pocs superarien en aquest paper d’indocumentat, ignorant i neci superlatiu en matèria barcelonista que diàriament li toca exercir en els mitjans i en el nínxol digital laportista. “Que no us enganyin -ha dit- amb això que «jugar bonic és innegociable». És el primer pas per justificar estar instal·lats en la derrota. Els equips que són referents GUANYEN. Punt”, afirmació que vindria a ser una declaració de madridisme nu i cru i que, per descomptat, entraria en contradicció amb els paràmetres de les dues dècades més brillants de la història blaugrana i amb la coronació del Barça de Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Puyol, Piqué com el millor equip de tots els temps.
“Ja saben que un servidor ni és, ni vol ser, esclau de temps passats, i molt menys de la nostra pròpia història. Soc persona de viure en present, de traçar en immediat i de projectar en possible. Tal vegada a algú li molesta, que em consta, però em tranquil·litza sentir tant el cap com el nou míster parlant una vegada i una altra de guanyar. M’asserena saber que la victòria torna a estar en la diana de quant s’està treballant, i l’entelèquia del joc bonic, el seu dogma de fe i el seu malaltís ADN, queda de moment en compàs d’espera. No. Jo al que aspiro és que el meu Barça jugui bé, molt bé… Fa massa anys que ens flagel·lem amb patètiques derrotes en la cerca d’un sant greal estilístic que no desxifràvem com implantar”, ha manifestat.
Soliloqui que, en cas d’aplicar-se ara a l’estructura esportiva del club com exigeix el publicista de moda, hauria de comportar el desmantellament total del futbol base, que camina en direcció contrària, i el tancament i liquidació del Barça femení, paradigma de tots aquests atributs que a ell personalment i al president, ja que assegura fer seu aquest mateix discurs, li resulten al·lèrgics i vomitius.
El cas és que no fa ni dos mesos aquesta era també l’aposta del mateix Laporta amb Xavi al capdavant i basat en la filosofia i mètode de la Masia.
Carrasco el que fa és, a cada moment, vendre fresc el producte laportista, normalment de caducitat ràpida, no reciclable i autodestructiu. Se li recorden, per poc que es repassi l’hemeroteca, moments cèlebres com quan es va passar un mes repetint “Messi vindrà”.
Fa uns dies també va donar lliçons d’economia ètica: “Que els números que ens presenten estan maquillats? Que l’entitat ha estirat l’enginyeria financera per a quadrar la realitat? Si us plau, siguem seriosos, fins a la meva malparada agència de publicitat recorre a recursos comptables per continuar respirant, no siguem innocents”.
Per això, perquè reconeix en Laporta al més audaç dels tramposos, Lluís Carrasco, referent d’aquest laportisme oportunista i groller que només es dedica a justificar les atrocitats de l’amo per falta d’idees pròpies i, bàsicament, perquè li va el negoci a remar a favor del president, també fa proclames sobre el mercat: “Nico Williams com a realitat imminent, Merino com a necessitat i Dani Olmo com a humit desig, es plantegen avui com a factibles quan fa dos dies no podíem ni sabíem com encarar amb dignitat una imprescindible operació renove“. Insuperable.
