Quan Hamlet, príncep de Dinamarca, s’assabenta pel fantasma del pare, l’antic rei, que la seva mare i el seu tiet, ara casats, van planejar la seva mort, i li reclama venjança, li sorgeix un dels dilemes més universals de la humanitat: “Ser o no ser, heus aquí la qüestió”. Els dubtes s’apoderen de Hamlet: havia vist veritablement el fantasma del seu pare o ha estat el fruit de la seva imaginació? Si és cert, què fer llavors? Venjarà el pare i es convertirà ell mateix en un assassí? Serà més digne provocar la mateixa mort abans que matar, o matar serà més digne que morir? Tremend dilema el plantejat per William Shakespeare.
El de Carles Puigdemont no és segurament un dilema de tanta envergadura, però Déu n’hi do. La cruïlla de Puigdemont és tornar o no tornar. Si torna per la investidura, compleix la promesa feta als electors durant la darrera campanya del 12 de maig, però incompleix una de les seves màximes, la de protegir de la presó l’honor de la presidència de la Generalitat. El president es vanagloria de no haver trepitjat cap presó espanyola i, ara com ara, malgrat la llei d’amnistia, ningú li garanteix la llibertat si trepitja territori espanyol, més aviat el contrari. A més, té por de ser empresonat, una debilitat, d’altra banda, comprensible. Això no obstant, no se li escapa la gran repercussió política que la seva presó comportaria. D’aquí sorgeix el dilema: Tornar o no tornar…
La presó de Puigdemont significaria alhora un revés majúscul contra el procés de pacificació iniciat per Pedro Sánchez a Catalunya, fet a contracor d’elits judicials i extrems de la dreta, i que va arribar al seu punt àlgid amb el celebrat retorn de Marta Rovira i el sector Tsunami Democràtic de Suïssa. Parèntesi: paradoxal que una tornada fruit d’un error processal s’hagi convertit en estendard de la llei d’amnistia… A diferència de Puigdemont, Rovira mai va prometre tornar posant en risc la seva llibertat; ella, com segurament el de Junts, tenia clar que la tornada s’havia de desenvolupar amb plenes garanties i exempta de sorpreses, com així ha estat. Però, ningú és tan innocent com per creure’s que el camí de sortida del procés estaria asfaltat; com era d’esperar, és un pedregar i, per acabar-ho d’adobar, està enfangat. Així, en aquestes circumstàncies, Puigdemont haurà de triar si torna, a risc o glòria de ser empresonat, o si incompleix la promesa presa i espera a millors oportunitats per tornar a Catalunya. A veure què diu la seva margarida…
