El futur del Barça, crític per culpa de les barbaritats econòmiques, financeres i patrimonials de Joan Laporta, ja ha aconseguit, fins i tot, que la dissidència s’hagi despertat d’un ensopiment de més de tres anys, dominat per un règim autoritari i blindat mediàticament. De manera que al pesat toc de les campanetes que sol fer sonar Víctor Font, de forma tant recurrent com intranscendent, es comencen a escoltar per damunt seu les primeres veus realment disposades a passar a l’acció si arriba un punt en què fos necessari plantejar una alternativa real a la continuïtat de Laporta.
Joan Camprubí, Jordi Roche, José Elías, Eduard Romeu i Jordi Termes han ensenyat una mica les ungles, cadascun a la seva manera i amb la seva particular visió barcelonista, encara que amb el denominador comú de situar-se com a oposició. L’excepció és Marc Ciria, que va plantejar de sortida un posicionament més frontal fa unes setmanes, però que ha anat plegant veles perquè des d’aquest precís moment en què es va proposar com un altre aventurer electoral se li van tancar les portes de tots els mitjans i canals digitals que li són de tanta utilitat per a publicitar la seva consultoria financera.
I després estan els oportunistes, els descartats, els repudiats, els descatalogats i els novençans que, sense més ideari que pescar en aigües remogudes i regirades del barcelonisme, s’han afanyat a formar una espècie de cadena singularment estranya feta de baules cadascuna d’un color i grandària diferents. El resultat ha estat Suma Barça, amb noms com Ricard Font, Beto Agustí, Gerard Figueres, Josep Maldonado o Joaquim Forn, que van promoure un estrafolari acte de presentació a força d’incloure entre els convidats a personatges i personalitats del barcelonisme presumptament vinculats a la iniciativa. La majoria d’ells, quan van descobrir el truc, van caure de la llista deixant-los ben sols a aquesta espècie de barcelonistes sense papers que, a l’hora de la veritat, més enllà d’haver anat perdent rellevància, influència, càrrecs i el suport de l’aparell convergent, no tenen un altre propòsit que el de recuperar la projecció mediàtica perduda i, si és possible, enganxar-se en l’últim moment a la candidatura guanyadora.
Veritablement, van plantejar un ideari incongruent i confús, pretensiosament acrític i al mateix temps salvador de les essències blaugrana amb ínfules de reagrupament i d’unitat no se sap entorn de què ni a qui. Es diria que Suma Barça podria haver-lo patrocinat la mateixa junta de Laporta per diluir l’impacte de Som un Clam i generar una sensació que sortir a posicionar-se ara sobre el Barça, amb el teló de fons electoral del 2026, és només una moda i un divertiment de gent més aviat ociosa i amb un interès privat que res té a veure amb el destí del club i sí amb la necessitat de seguir a l’aparador mediàtic al preu que sigui. El presumpte col·lectiu, amb massa personal del rastre de Junts, més aviat resta que suma, perquè després de les primeres explicacions tampoc s’endevina per on vol transitar.
