El barcelonisme disposa, des de fa amb prou feines unes hores, d’una nova veu i d’un perfil diferent en l’àmbit d’aquest univers que, per fi, es deixa veure al marge i en contra del totalitarisme i de l’ampli espectre i tentacular control social i mediàtic de l’aparell laportista. Es tracta de Jordi Termes, empresari tecnològic que, en la seva primera entrevista, ha causat més soroll i remogut més consciències que la resta dels aspirants que ja es mouen, alguns més reptilianament que uns altres, en el camí cap a unes eleccions que, si ningú no hi posa remei, es convocaran al final de la primavera del 2025. De què viu el president actual del Barça? Li ho pot explicar als socis, si el seu propi despatx d’advocats fa anys que està inactiu sense presentar comptes ni donar el menor símptoma d’activitat davant el Registre Mercantil? Aquesta ha estat una de les valentes i oportunes reflexions d’aquesta rupturista i inesperada aparició de Jordi Termes, qui, a més, també ha posat en dubte, atès que la presidència i els càrrecs de junta són honorífics, la disponibilitat de Joan Camprubí per servir el Barça per la seva condició d’executiu, que no empresari ni soci de la consultoria en la qual treballa, així com la trajectòria de Víctor Font, que jutja poc reeixida i atractiva per als barcelonistes després de tants anys de brandar un projecte potser massa indefinit.
Termes li ha concedit aquesta primera entrevista de presentació al grup Prensa Ibèrica, El Periódico i Sport, una decisió estratègicament lògica perquè tots dos són, actualment, els únics mitjans oberts a publicar, investigar i destapar les atrocitats més cavernícoles i indecents de la gestió de l’actual junta. Tot el contrari de la resta dels canals informatius barcelonistes de gran importància com el trident del Grup Godó (La Vanguardia, RAC1 i Mundo Deportivo) i la Corporació (TV3 i Catalunya Ràdio), que continuen amb el fre de mà posat amb l’excepció d’algun llop solitari capaç de burlar els controls d’una línia editorial que, si alguna vegada es retira una mica d’aquest marcat col·laboracionisme, en cap cas passa la línia vermella de l’hostilitat. El diari Ara, que per la seva part també exhibeix una certa independència en l’enfocament i agressivitat dels continguts, sempre és sospitós de jugar a favor dels interessos electorals de Víctor Font, accionista d’un mitjà amb una limitada penetració i influència en la majoria barcelonista amb dret a vot.
Les audaces i atrevides afirmacions que ha deixat Jordi Termes reflecteixen un caràcter i una claredat en la seva visió del planeta Barça que, certament, sorprenen perquè se surten dels convencionalismes que continuen tenallant aquesta societat civil catalana que, és obvi, irradien i inspiren també aquesta dissidència barcelonista elitista que ara mateix representen Joan Camprubí, Jordi Roche o Víctor Font.
Per començar, ha estat molt cristal·lí i incisiu sobre la figura de Joan Laporta, el modus vivendi de la qual, de cinc estrelles a costa del Barça, s’ha normalitzat perillosament. “M’agradaria tenir -ha dit- un cara a cara amb Laporta. I el primer que faria és preguntar-li de què viu. De què viu vostè, senyor Laporta? El seu bufet d’advocats no diposita des de fa anys els seus comptes en el Registre Mercantil”, recordant que en el seu primer mandat “va cobrar 10,5 milions d’Uzbekistan per portar el Barça a donar voltes pel món. I ho va fer a través del seu bufet”.
Sobre la gestió de Laporta, més enllà d’assegurar que com a resultat directe de ser pèssima “veig al Barça molt malament”, ha concentrat bona part de la seva crítica, frontal, a l’exhibicionisme a l’hora de comissionar tota mena d’operacions. “Per què el Barça paga comissions a intermediaris? Perquè la gent s’adoni de com es gestiona el Barça, l’important patrocini del Spotify es va fer pagant una comissió. Quina manera més trista d’enganyar el soci. Hi havia persones en el club que podien accedir directament a Spotify sense intermediaris. I això és així perquè ho sé. El Barça és una marca mundial, la coneix tothom, és tan simple com agafar el telèfon, cridar al propietari o director general de Spotify i dir: Bon dia, soc el president del Barça, m’agradaria fer un patrocini. Així que la pregunta és: Per què el Barça paga comissions a intermediaris? Si les persones que dirigeixen el club no són lliures i independents, no poden defensar els interessos del Barça de manera independent. Si demana favors, els favors es retornen”.
També té clar el diagnòstic i la solució: “El Barça es pot reconduir, encara que cada vegada ens ho posen més difícil, per la qual cosa sol·licitaria a Laporta i el seu entorn que, si us plau, ens deixi a les noves generacions portar el club. Però no triguem molt o ens podem fer mal. Laporta es mereix un vot de censura? Sí. Hauria de fer-se des d’un punt de vista conceptual? Sí. Ara? No. Ni tan sols tenim camp de futbol, el projecte més important de la història, i paralitzar-lo amb una moció ens podria deixar en una situació complicada. Demano als altres grups que es mobilitzen que no facin cap actuació fins que hàgim tornat a l’Estadi. Després es pot iniciar un procés d’aquest tipus”.
Per als seus possibles companys de viatge en aquesta llarga recta preelectoral també ha deixat missatges: “No veig a la persona adequada per dirigir el Barça en els pròxims anys. En Víctor Font veig a algú amb capacitat de gestió, però hi ha una dada que per a mi és rellevant i és que fa 13 anys que treballa en un projecte sense èxit. Més que Sí al Futur, hauria d’anomenar-li ja Sí al Passat. Diria que li falta alguna cosa per a poder guanyar unes eleccions. I de Camprubí Montal, amb tots els respectes, no pot presidir el Barça algú que té 30 i pocs anys i ha de demanar vacances per anar a una entrevista o un debat electoral”.
Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes amb dos Masters MBA, més un curs de lideratge d’empreses a Harvard. Aixó consta en el currículum més que interessant de Jordi Termes, però per altres raons. La principal és que la seva empresa, Movetia, dedicada als serveis digitals, va idear i va desenvolupar Bizum, el popular sistema de pagament instantani per mòbil que l’ha convertit en milionari als 51 anys, edat i estatus més que idonis, segons els experts, perquè a més de posseir una perspectiva de la vida més àmplia i experimentada, el fet de tenir la vida resolta i poder exercir de veritat el seu barcelonisme sense dependència de ningú ni de res (entorns i poders polítics, financers, econòmics, fàctics i mediàtics) configuren un perfil amb possibilitats de seduir als socis, guanyador i solvent.
Fer aquest pas endavant, amb el seu equip directiu al 60% ja concretat, no hauria cridat tant l’atenció sense aquesta contundència i determinació a l’hora expressar les seves sensacions sense embuts ni subterfugis, anomenant les coses pel seu nom i posant a cadascú el lloc que, al seu criteri, els correspon. No és cap mala notícia, al contrari, que un soci amb un full de serveis i reputació professional indiscutible, amb la butxaca plena i no amb la necessitat d’omplir-la, idees clares i una personalitat per sobre d’aquesta pusil·lànime actitud generalitzada de l’oposició davant el despotisme de Laporta -és a dir, diferent- hagi entrat en la batalla electoral en aquest moment clau.
“Ha arribat el moment que el Barça es regeneri totalment. Porta governat per les mateixes persones des del 2003. Si tu accedeixes a ser directiu, o bé disposes de solvència econòmica o has de buscar mitjans per arribar a final de mes. La prova és en el que està succeint actualment, que persones que dirigeixen el club reben embargaments per import de 1.000 euros en els comptes que comparteixen dels avals. I això em sembla intolerable. I aquest és el nivell que tenim avui al FC Barcelona”, ha afegit, sintetitzant el seu ideari.
Dient el que diu i com ho diu és molt probable que l’entorn mediàtic i digital, majoritàriament governat pel laportisme ideològic, no li doni bola, o molt poca, sobretot perquè no sembla necessitar ni estar disposat a finançar, ni que sigui indirectament, un gremi tan empobrit, dependent i rendit al poder de la llotja del Barça.
