L’estratègia d’Eduard Romeu per convertir-se algun dia en un soci elegible com a president implica posicionar-se com una espècie de guru i referent en la matèria que, teòricament, domina com és l’econòmica i financera. Aquest propòsit, per a algú que ha liderat l’empobriment i la ruïna del FC Barcelona dels últims anys, no deixa de ser desconcertant i il·lustratiu de la capacitat de Joan Laporta i de la seva junta per creure’s les seves pròpies rondalles i la seva fantasmagòrica visió d’uns estats financers dels quals, en un entorn social i mediàtic normalitzat i sensible a les atrocitats en la gestió, el més lògic és que s’hagués amagat per no ser associat mai més als seus absurds resultats. El cas d’Eduard Romeu és extraordinari, perquè havent signat despeses mai aconseguides fins a la seva arribada, de 3.155 milions, a raó de més de 1.000 milions per temporada durant la seva vicepresidència econòmica, ara es dedica a presumir de les seves polítiques d’austeritat i a recomanar-li a Laporta que fitxar Nico Williams és un excés de risc i inoportú.
Fent gala de la mateixa sorprenent capacitat de Laporta per a no ruboritzar-se mai i engalipar als socis, Eduard Romeu s’ha buscat una tribuna mediàtica en el diari Sport des d’on pretén continuar donant lliçons en l’àmbit de l’economia, concretament en el seu article d’aquesta setmana per alertar que ara no és el moment d’estirar més el braç que la màniga. És a dir, que no toca realitzar grans inversions en fitxatges i, al contrari de la política laportista de la seva mateixa etapa en el club, l’aconsellable i prudent és reprimir la temptació de pagar la clàusula de rescissió de Nico Williams, el reforç icònic que el president s’ha obsessionat a tancar encara que sigui a costa, com el 2022, d’un altre parany financer que empitjori les coses, i a força d’esprémer recursos que el club necessitarà per al seu funcionament ordinari els pròxims anys.
Romeu recomana ara, des de fora, establir una línia d’estalvi i d’austeritat que ell mateix va incomplir mentre va ser el teòric responsable de les finances blaugrana, presumint, a més, d’haver aconseguit una reducció de la massa salarial històrica a força de manipular i jugar amb xifres i percentatges que en realitat només demostren la que és la seva veritable habilitat, la de fantasiar amb la comptabilitat, retorçar els números i recórrer a l’economia especulativa amb la finalitat d’aparentar que els comptes no són les que són, temibles i extremadament delicades, sinó altres molt diferents, sòlids i resistents.
Aquesta mateixa habilitat seva “per creure’s les seves pròpies fantasies”, en paraules del seu excap i avalador José Elías, va ser la que li va costar el lloc en Audax, d’on va ser acomiadat fa uns mesos abans de decidir abandonar també la nau laportista perquè no volia que la tempesta que ve el pogués afectar, sobretot des que el seu paper es va anar reduint a la de mer comparsa en una junta on, en realitat, no pintava res. La seva única missió era la de complaure a Laporta servint-li com a relator oficial de les falsedats i tripijocs amb els comptes, el més agosarat i extrem dels quals va ser l’escenificada per trolejar als socis amb el pla de finançament de l’Espai Barça.
En la seva línia habitual, confusionista, ha escrit aquesta setmana sobre el volum de les nòmines: “El problema important amb la massa salarial es va originar a partir de la temporada 2017-18. Des de llavors, coincidint amb la marxa de Neymar al PSG per 222 milions d’euros, la quantitat que el brasiler tenia com a clàusula de rescissió, no es va baixar de 600 milions de massa salarial, estant sempre per sobre del 70%, arribant fins a un màxim del 98% en la temporada 2020-21. Els salaris creixents de molts dels futbolistes del primer equip i la covid expliquen la resta”.
En efecte, després de la marxa de Neymar, els moviments del pare de Leo Messi i de la resta dels jugadors, que van esgrimir la possibilitat d’anar-se’n com Neymar, els blindatges aplicats des de la junta a determinats contractes i la necessitat de buscar reforços, urgències en les quals van constrènyer i van pressionar el mateix vestidor i sobretot la premsa, van provocar un increment de la massa salarial, així com un increment paral·lel dels ingressos, fins a aconseguir en la temporada 2018-19 els 990 milions de facturació -rècord absolut mundial- contra 973 milions de despeses, dels quals 671 milions es van correspondre amb la partida de despeses i amortitzacions dins dels paràmetres (68%) exigits per LaLiga. Per a la següent, la temporada 2019-20 aquest sostre de despeses en fitxes es va establir en 642 milions en el pressupost aprovat, finalment liquidat per 636 milions sobre uns ingressos, mossegats per la primera mossegada de la covid, de 855 milions. Com que no entra en el detall, segurament perquè així li quadra la seva narració imaginària, no té en compte que la previsió d’ingressos era de 1.029 milions, de manera que la ràtio hauria estat en el 65%; és a dir, dins del correcte.
Finalment, es mostra alarmista sobre aquest 98% de salaris sobre ingressos en la 2020-21 com si aquest fos el resultat d’una tendència històrica, i precisa que va ser per culpa dels contractes creixents i de la covid.
Romeu, per descomptat, mai va ser partidari, sinó a l’inrevés, d’atribuir justament el cataclisme dels ingressos de la temporada 2020-21 al fet que, en relació amb l’última temporada prepandèmia, caiguessin en 359 milions per culpa d’haver patit les conseqüències d’un any sencer l’estadi i el museu tancats. De fet, la LaLiga i el Consell Superior d’Esports, davant el tancament esperpèntic signat aquest exercici pels mateixos Laporta i Romeu, amb els 359 milions de menys en ingressos, dels quals només 92 es van declarar com a associats a la pandèmia, i la barbaritat de 1.136 milions de despeses inexplicables i tendencioses, van decidir realitzar una auditoria independent amb un resultat més lògic i coherent, establint en 324 milions l’impacte patit pel FC Barcelona justificadament atribuïble a la pandèmia.
Però això no és el pitjor dels deliris de Romeu expressats en aquest últim escrit: “Davant aquesta situació i amb la necessitat addicional de renovar una plantilla inflacionada i en una franja d’edat elevada, la junta directiva presidida per Joan Laporta va haver d’aplicar un pla d’austeritat en tots els sentits i que, a més, fos compatible amb el rendiment esportiu, perquè en un club com el FC Barcelona sempre estàs obligat a poder disputar tots els títols. Finalment, després de tres anys d’intens treball, es va aconseguir en la passada temporada, la 2023-24, reconduir la massa salarial del club fins a un magnífic i històric 60% respecte als ingressos, situant-la en 492 milions. Tot aquest impressionant i necessari esforç suposa reduir uns 180 milions la massa salarial del període més àlgid”.
El pla d’austeritat al qual es refereix ha de ser d’un altre club i en una dimensió paral·lela, perquè Romeu va signar 1.136 milions de despeses la 2020-21, 856 milions la 2021-22 i va aconseguir un rècord insuperable la 2022-23 amb 1.163 milions. Quant a la 2021-22, que sembla registrar un descens, el misteri va ser que els ingressos ordinaris van rondar els 600 milions i, per tant, els costos es van superar en més de 200 milions, dels quals 518 milions van ser de salaris esportius, malgrat haver-se desfet de les fitxes de Messi i de Griezmann. Enigmes financers que encara van resultar més inintel·ligible quan, en l’exercici anterior, 2022-23, van ser 676 milions les despeses salarials esportives, pràcticament les mateixes que en la 2019-20.
L’única cosa certa és que LaLiga va haver d’intervenir l’any passat i obligar Laporta a passar per la pedra d’un límit de despesa -raó per la qual només es va fitxar a Oriol Romeu- i, a més, li va rebaixar el seu marge salarial a 207 milions; és a dir, 285 milions per sota del pressupostat perquè, a més, la falsa venda de Barça Studios ja no cola com a truc comptable ni palanca fantasma. Si algú li ha posat deures al Barça ha estat Javier Tebas, de manera que Laporta no ha tingut més remei que complir-los, la qual cosa de moment no consta. Eduard Romeu faria bé de desaparèixer de l’escena barcelonista, ja que en matèria financera és clar que tot el que digui només pot ser utilitzat en contra seva. També destaca que la Masia és una font inesgotable de jugadors i de cracs. Ho diu qui més es va oposar a la continuïtat de Messi i qui ha promogut, a força de consumir 1.000 milions en palanques, més de 20 fitxatges estrangers i nacionals per a reforçar el primer equip.