Éric Vuillard, escriptor francès que recomano amb totes les meves forces, nega el tòpic segons el qual la història l’escriuen els vencedors. La història l’escriuen els poderosos, corregeix Vuillard. Els poderosos son els qui tenen els mitjans, econòmics i culturals, que els permeten imposar la seva tesi, la seva veritat. El poderós i el vencedor no sempre coincideixen o, en tot cas, cal estar atent a la dialèctica entre les dues condicions.
En el cas de Catalunya, la historiografia oficial presenta un relat de derrotes militars sostingudes en el temps que serveix per afirmar l’existència d’una nació indiscutible alhora que secularment oprimida. El vencedor i el poderós es dissocien en el cas català, malgrat una evidència: les oligarquies catalanes no han perdut mai cap guerra. Sembla que ningú no es vulgui fixar en les dades: Rafael de Casanova, el mite al qui li posen flors cada any, no va morir el 1714 en la defensa dels drets feudals catalans: va morir el 1743, després d’una vida profitosa com a funcionari del Rei d’Espanya.
La “derrota” de 1714 és un dels mites preferits del nacionalisme, que també situa la creació llegendària de la seva bandera en la derrota del Comte Guifré: segons el mite, Guifré estampa els quatre dits tacats de sang tot just abans de morir. No és gens difícil trobar hisoriadors contemporanis, poetes i més poetes que també presenten la Guerra Civil com una guerra contra Catalunya, exhibint una falta de respecte desvergonyida envers totes les evidències documentades.
L’existència de Guifré és històrica, però resulta impossible de creure l’episodi de les quatre barres. I d’altra banda, la documentació de la que es disposa ens presenta un Guifré que signava els documents com a Wifredo o Wifredus, però enlloc com a Guifré. El nom és una invenció. La traducció fantasiosa del nom, un cop més, en remet a l’època en què es va reescriure la història catalana. Que no és altra que l’època del romanticisme del segle XIX, quan es construeixen els mites nacionalistes de la vella Europa.
És en el romanticisme que va assolar l’Europa del segle XIX, i que va culminar amb la Gran Guerra, on es construeixen els relats de les nacions, sempre basats en mites medievals. El monstre va recórrer el continent i va recalar a Catalunya. Una legió de pseudohistoriadors, poetes i literats en general es van conjuminar per reescriure la història. La Guerra de Successió es va imaginar de nou com una guerra d’Espanya contra Catalunya i encara avui aquesta mirada sembla la preponderant, per més que totes les dades objectives desmenteixin el conte romàntic. El Fossar de les Moreres ja s’anomena poc perquè va quedar demostrat pels arqueòlegs que tot era fals, inventat per un dramaturg tan peculiar com Serafí Pitarra, el mateix que, d’altra banda, es burlava del mite de Jaume I amb una sàtira cruel.
Per motius diversos, Europa va prendre altres camins després del romanticisme: els valors il·lustrats i la democràcia es van imposar (no sense traves) als contes i a les llegendes. No obstant això, com a l’aldea gal·la d’Astèrix, a Catalunya el relat romàntic perviu i és reivindicat constantment, sense por al ridícul ni al tedi. Els eslògans del nacionalisme del segle XXI segueixen arrelats al romanticisme del XIX, com si 200 anys no fossin res: la llengua pròpia, el caràcter propi, els drets històrics, la preexistència d’una nació anterior a la democràcia, de senyors feudals i súbdits, etc.
El cas de Catalunya reforça la tesi de Vuillard: la història no l’escriuen els vencedors si no els poderosos. Catalunya es presenta com la perdedora de totes les guerres, però el relat nacionalista ha imposat el seu relat perquè està en mans dels poders polítics i mediàtics. Son els poders polítics i culturals catalans, per tant, el qui han reescrit la història. Per desgràcia, el relat escrit per aquests poderosos no aporta ni felicitat ni benestar a la ciutadania catalana, si no que la manté entotsolada, crispada i enfrontada a sí mateixa, en una mena de guerra civil catalana que no sembla tenir fi i que, a poc a poc, ens va ensorrant en la tristor i ens allunya del progrés. I ens distreu amb un espectacle crepuscular i estèril.
