La posada de llarg de Som un Clam va respondre, com estava previst, a la principal finalitat de realitzar una demostració de múscul barcelonista, arrelament social, un vincle inequívoc amb les classes altes de la ciutadania i una concentració insuperable de famílies blaugrana amb més solera i genealogia, començant per aquest focus mediàtic posat en la figura de Joan Camprubí, net i besnet de dos presidents del FC Barcelona de cognom Montal. L’estratègia de subratllar un lideratge en un soci avalat per la seva sang blaugrana i per aquests títols nobiliaris inherents al seu cognom respon a l’obsessió d’Evarist Murtra, el pare ideològic de la criatura, de recuperar la tradició i l’entorn històric de l’ecosistema tribunero del qual ell mateix prové i del qual havien anat sorgint i succeint-se la majoria dels directius i presidents del Barça des de l’origen dels temps.
Així va ser, almenys, fins que, el 1978, va aparèixer en l’horitzó un personatge astut, diferent, rupturista i amb una determinació empresarial transgressora per a la seva època, com va ser Josep Lluís Núñez, d’un perfil i procedència completament oposats al dels presidents anteriors del Barça, arribats a la llotja del Camp Nou per aquesta via dinàstica que, s’ha d’admetre, es basava en un sistema de designació i consens elitista completament al marge d’un sistema veritablement democràtic i participatiu que reflectís la voluntat dels socis, i desenvolupat també a resguard d’ingerències i protegit per la mateixa al·lèrgia a l’ús de les urnes del règim que va durar 40 anys.
En la irrupció de Som un Clam, que s’havia forjat des de fa més d’un any, inicialment alimentant la intenció d’afinar una candidatura per a les eleccions del 2026, aquest antull electoralista d’Evarist Murtra per la puresa barcelonista i l’aval d’un cognom il·lustre del candidat va passar prou desapercebut, afortunadament, sense massa transcendència en el progrés i el necessari creixement del projecte Camprubí, que no té per què lligar-se ni en el fons ni en la forma ni en la visió i l’estil de gestió al del seu avi i el seu besavi. Són uns altres temps.
L’intent d’eliminar, reduir o maquillar aquest rastre heràldic, com va fer Camprubí, sembla una mesura intel·ligent que ha permès descobrir l’altre vèrtex clau i interessant d’aquest moviment antilaportista acabat de presentar, deixant bona part del protagonisme a altres barcelonistes de nova generació que, precisament, volen aprofitar i rendibilitzar la seva condició de novençans com un dels seus atributs diferencials per donar-se a conèixer i connectar amb el barcelonisme. Cap d’ells ha pertangut a aquesta niuada del 2003, que va ser, en el seu moment, jove, dinàmica i capaç de fer taula rasa del passat dels 22 anys de nuñisme i de la pitjor de les seves seqüeles, encarnada en la figura de Joan Gaspart.
Avui, després de la sobredosi de laportisme que va precedir i va succeir a l’etapa de Rosell-Bartomeu, un període de la vida del Barça que haurà durat mínim 21 anys i que s’ha caracteritzat per una intensitat i rivalitat directiva sense precedents, l’emersió de cares molt noves i desconegudes, alienes per complet la guerra dels ismes de les dues últimes dècades, ha ofert una perspectiva, una imatge i un discurs basat en l’objectivitat i no en el ressentiment, el totalitarisme i la intolerància de l’imperialisme laportista.
Els testimoniatges periodístics han destacat les intervencions de Jordi Roche, Georgina Sánchez, Jordi Camps, Marta Pascual, Albert Ferrer o Carlos Galofré, i han subratllat els noms de Sam Judez, Joan Roca i altres cridats a regenerar aquest teixit laportista que, per la seva toxicitat i supèrbia, està arrossegant al Barça a un estat de ruïna i risc extrem.
Molt probablement aquesta és la causa que l’entorn Camprubí hagi deixat de banda els preparatius a més llarg termini d’una candidatura i hagi anticipat un pla d’acció per si, davant la gravetat de la situació, es fa necessària una intervenció en forma de vot de censura. “Després d’escoltar molts socis, detectem un descontentament general. Hi ha molts aficionats que senten que no estan ben representats. Estar de braços plegats no és una opció. Toca fer un pas endavant i fer-ho d’una forma organitzada. Volem que el Barça guanyi, això va de sumar esforços cap a un objectiu comú (…) El Barça està en una situació d’emergència i volem ser una força de canvi, el barcelonisme és l’únic isme que importa. No lidero una candidatura, almenys de moment, però si no es veuen (Laporta i la seva junta) amb la força del canvi, que facin un pas al costat”, va dir Joan Camprubí en un missatge prou clar i celebrat pels assistents.
L’acte -amb més de 500 barcelonistes entregats i alineats amb aquesta necessitat de frenar els deliris laportistes i fer un gir de sensatesa, ordre i control que salvi al Barça sense perdre, al contrari, la seva capacitat de lluitar per tots els títols en tots els fronts- va deixar a més un gest d’indubtable significació barcelonista. Es va destacar i va reconèixer, entorn de la figura de Jordi Roura, el treball del futbol base blaugrana destacant el fet incongruent i sectari d’haver acomiadat, en una de les primeres decisions de Laporta, a tot l’equip responsable de la nova generació dels Ansu Fati, Gavi, Lamine Yamal, Cubarsí, Fermín, Héctor Fort o Araujo, a més d’haver detectat Pedri.
I si algú va sobrar, van ser aquests exdirectius de l’última etapa de Josep Maria Bartomeu, certament tan responsables de l’èxit del Femení com del fitxatge de Coutinho, i que, per descomptat, tampoc no van ser culpables que el planeta sofrís una pandèmia, això és indubtable, però que si volen i pretenen defensar la seva gestió amb arguments i dades, han pogut fer-ho pel seu compte, amb valentia i donant la cara. En cap cas s’hi val apuntar-se ara a una guerra que ja no és la seva i al rebuf d’una altra candidatura.
