La nit electoral del 9 de juny molts dirigents europeus es van sentir una mica alleujats, amb excepció dels francesos. El desastre va ser inferior a l’esperat ja que l’extrema dreta no va arrasar, i fins i tot en alguns territoris com als països bàltics, o Espanya i Portugal, les expectatives no es van veure complertes.
No obstant això, el tripartidisme europeu tradicional ha patit un revés. Des de fa molt de temps escoltem les causes d’aquest canvi: falta de respostes als problemes d’habitatge, a l’atur juvenil, a la crisi climàtica, una inflació que afecta el poder adquisitiu de la gent. Se li ha de sumar un lideratge feble i moltes incògnites sobre el futur econòmic de la zona euro, atapeïts pels efectes de la rivalitat xino-americana, i amb el fantasma de canvis tecnològics que afectaran el futur del treball.
Els efectes d’aquesta crisi necessiten responsables. En un cas, les castes dirigents, els “polítics”, els euroburòcrates. En d’altres, la immigració, els seus descendents, el seu color de pell, les seves creences o les seves conviccions. Tot això barrejat amb un pla social i cultural, en una conjunció estranya contra l’arrogància neoliberal i les iniciatives wokes, davant els quals el ciutadà/a comú s’expressa amb un “ja n’hi ha prou”.
L’extrema dreta emergeix com a gran polaritzador de sentiments i emocions, no de grans conviccions. Si preguntéssim als seus votants poques respostes homogènies trobaríem. El principal és “contra el sistema”. No saben que el que ve serà iliberal, que intentarà encerclar drets, que extremarà i radicalitzarà posicions polítiques i socials.
El tema, que esdevé rellevant, és com aquesta posició d’extrema dreta no només pren partit en temes d’emigració, seguretat o canvi climàtic. El més problemàtic és que posa en qüestió el model democràtic atacant, en el fons, els consensos d’opinió, convivència, tolerància, tendint a models que intenten silenciar la dissidència, polaritzar l’opinió pública, sembrar de fakes l’univers creador d’opinió, imposar uns frames lligats al racisme, l’exclusió i l’assenyalament de la diferència com un element negatiu.
El model està en perill? Segurament no. Però no cal pensar en dictadures, ni tan sols toves. Seria més correcte parlar de democradures, amb exemples clars com Hongria, o Polònia abans de Tusk, i el que podríem imaginar a Le Pen o fins i tot a la mateixa Meloni o Orban. Aquesta crisi soscava els fonaments de les societats democràtiques i Trump és una referència coneguda.
Economistes d’Amèrica i Europa (Rodrik i d’altres, 2024) fan una crida a canviar de rumb en la política i l’economia. Acemoglu i altres, en un estudi recent, demostren que els votants solen donar suport a les institucions democràtiques quan experimenten de manera directa la seva capacitat per produir creixement econòmic, governs sense corrupció, estabilitat social i econòmica, serveis públics de qualitat i baixos nivells de desigualtat.
En síntesi, és evident que cal un canvi en el guió. El model d’estat del benestar s’ha adaptat a nous reptes i circumstàncies. No és un tema de bona voluntat dels responsables polítics (de dretes o esquerres). Les respostes no van ser capaces de prevenir (o contenir) la crisi del 2008, aplicant austeritat primer, i contenció de despesa actualment. S’ha de pensar com respondre a una imatge que es projecta de grans corporacions que creixen en beneficis i la gent normal, li costa arribar a final de mes. De fet, no hi ha prosperitat redistribuïda ni compartida. El lideratge ha d’ exhibir un clar compromís per infondre optimisme i demostrar que la prioritat ara és el benestar de la gent i la solució dels seus problemes.
La democràcia i els líders polítics han de renovar els seus compromisos: canvi climàtic, atur, desigualtat, prosperitat compartida. Si no s’assumeix aquest nou entorn el declivi de la democràcia serà inevitable, que és el que porta l’extrema dreta i el post – feixisme. Ara tocaria una renovació de compromisos que evidenciïn que, objectivament, un altre futur és possible.
