Una llengua maltractada

La llengua catalana està rodejada d’enemics. Ho diuen els seus defensors més apocalíptics. Mai sé si l’enemic principal és el ciutadà català de parla castellana o el català de parla catalana però que comet bilingüisme i que, finalment, transita fins al castellà per mandra o per culpa de “conceptes mal entesos”. Per una desviació de la fe. Sembla que la sociolingüística catalana estigui fascinada pel desastre final i projecti una mirada religiosa sobre el fet social.

Quan jo estudiava secundària ja es parlava de la desaparició imminent del català. Em van obligar a llegir “Bilingüisme i diglòssia”, llibre del qual no recordo ni tan sols l’autor i que els companys castellanoparlants van rebre com un text incomprensible, que els plantejava problemes molt allunyats de les preocupacions d’un adolescent de la perifèria.

Sempre he trobat moltes paradoxes en la preocupació (sovint obsessiva) per la salut i la supervivència de la llengua. Una d’elles és la despreocupació per la penetració de l’anglès, idioma contra el qual no hi tenen res però que, al capdavall, podria contribuir a l’empobriment accelerat del català. A mi m’han proposat: anem a fer unes birres after work? Tan sols preocupa la llengua castellana, a qui tracten de forastera i d’agressiva. I d’opressora. Atenció a la dada: les penetracions de l’anglès consten com a “anglicismes”. Les del castellà, com a “barbarismes”.

Quan jo era un jove que pretenia ser escriptor, un escriptor consolidat i madur a qui vaig consultar em va demanar per les meves lectures preferides i jo li vaig citar uns quants autors llatinoamericans, que per llavors em tenien captivat: Borges, Cortázar, Mutis, García Márquez, Vargas Llosa. I llegeixes poesia? va demanar a continuació, visiblement irritat. Sí, li vaig respondre. Llegeixo poetes catalans: Gil de Biedma, Goytisolo, Cirlot. Vaig veure com el seu rostre empal·lidia i era travessat per emocions tètriques. L’escriptor català em va amonestar: has de llegir els clàssics catalans i després els clàssics universals. Els universals eren Melville, Shakespeare, Faulkner. Els has de llegir en anglès per anar bé, va concloure. Ho heu entès: Cervantes no era a la llista dels clàssics universals. Persisteix la creença que existeix una “literatura catalana” amb entitat pròpia, i que no té res a veure amb la literatura espanyola. Paradoxa: els qui creuen que existeix la “literatura catalana” neguen que existeixi la “literatura valenciana” i la “literatura balear” (Ausiàs March forma part de la catalana, així com Llorenç Villalonga o Ramon Llull), i molt menys encara la “literatura asturiana”, per exemple. El mite dels països catalans no tan sols s’alimenta dels mapes meteorològics de TV3, amb aquest disseny que gairebé pot valdre per al plànol de Transnístria.

Més paradoxes i més maltractament (de la llengua i de la realitat): els qui pateixen per l’ús estricte de la llengua s’arrisquen a sofrir un cobriment de cor. M’explico: en l’ús del català als mitjans audiovisuals hi ha una caiguda vertical de la normativa. Els pronoms febles van esvaïnt-se, engolits per un forat negre pendent de ser descobrert pel satèl·lit “Enxaneta”. Les expressions col·loquials “genuïnes” li van al darrere. És molt visible a TV3, a Catalunya Ràdio i a Rac 1. El locutor Jordi Basté n’és un exemple clar. Els polítics nacionalistes usen una llengua pobre, curta de lèxic i molt sovint presa per la metàfora futbolística (serà culpa d’en Basté?). Les construccions sintàctiques del català es van substituint amb lentitud i amb seguretat per les del castellà. Les hores: els dos quarts de tres s’esmunyen i apareixen les dues i mitja fins i tot en ambients acadèmics. He vist, en una pissarra d’una escola catalana, com la mestra escriu “15 de septembre” o bé “adjactius”, paraula de significat inadequat -si existís. En el mateix àmbit: és impossible llegir l’acta d’un Claustre del Professorat on no hi hagi faltes d’ortografia greus. Qui va escriure l’acta era votant d’ERC, admirador de Puigdemont, militant de la llengua i amb simpaties per la CUP. La Direcció del centre es comunica amb les famílies per informar-les que la “pressa” de decisions recau en el Consell Escolar.

Festa de final de curs d’un Institut de la perifèria. Títol: danses tradicionals catalanes. L’alumnat, a partir d’un cert nivell, ha preparat les coreografies sobre les cançons “Reguetón lento” o “Limbo“. Els prometo que això és així. Em pregunto on era la Plataforma per la Llengua, que els hauria d’haver exigit la sardana -millor que no pas la jota mallorquina. (Com poden veure, he emprat la doble negació -no pas- que es considera la forma més genuïna de negar en català. Jo, que no soc nacionalista).