El Tribunal Suprem ha emès dues interlocutòries en què declara no amnistiable el delicte de malversació, i per tant deixa fora de l’àmbit d’aplicació de la llei l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, l’exvicepresident Oriol Junqueras, i els exconsellers Torni Comín, Lluís Puig, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa.
L’alt tribunal també manté les ordres de detenció a Espanya contra Puigdemont, Comín i Puig, l’aixeca contra Marta Rovira i no arxiva la inhabilitació de Junqueras, Romeva, Turull i Bassa fins al 2030 i 2031. A més, també ha acordat promoure una qüestió d’inconstitucionalitat sobre el delicte de desobediència pel que havien estat condemnats els últims quatre.
El jutge instructor Pablo Llarena declara no aplicable l’amnistia a Puigdemont, Comín i Puig pel delicte de malversació i manté les ordres nacionals de detenció contra ells. El magistrat de la Sala Penal del Tribunal Suprem ha dictat avui un acte en el qual declara no aplicable l’amnistia al delicte de malversació que s’imputa en la causa del ‘procés’ a l’expresident de la Generalitat catalana Carles Puigdemont, i als exconsellers Antonio Comín i Lluís Puig. En la mateixa resolució, el jutge acorda mantenir contra ells les ordres nacionals de detenció per la seva presumpta responsabilitat com a autors d’un delicte de malversació.
L’instructor argumenta que els comportaments atribuïts en la causa als tres processaments incorren plenament en les dues excepcions que preveu la Llei per a amnistiar delictes de malversació, que són que s’hagin realitzat amb propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial i que afectin els interessos financers de la Unió Europea.
En el seu acte, el jutge sí que considera situades en l’àmbit d’aplicació de la Llei d’Amnistia les accions i omissions susceptibles de ser subsumides en el delicte de desobediència pel qual també estan processats els mateixos tres encausats, així com la dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya Marta Rovira. Per això, deixa sense efecte l’ordre de detenció contra Rovira, i aclareix que les ordres de detenció contra Puigdemont, Comín i Puig es mantenen amb fonament únicament en el delicte de malversació, però no en el de desobediència.
En qualsevol cas, dona un termini de deu dies a les parts perquè al·leguin sobre la pertinència de plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat respecte a la previsió de la Llei d’amnistiar la responsabilitat derivada del delicte de desobediència objecte de recerca.
En un acte de 46 pàgines el jutge fa un extens relat de tots els fets investigats en la causa del *procés, en el qual inclou les despeses derivades de la realització del referèndum i endossats al pressupost de la Generalitat, per a analitzar si als delictes de malversació i desobediència vigents després de la derogació del delicte de sedició se’ls pot aplicar la Llei orgànica 1/2024 d’Amnistia.
Llarena explica que l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei es determina per un element temporal, això és, a comportaments realitzats entre l’1 de novembre de 2011 i el 13 de novembre de 2023, i per un altre element tendencial, consistent en el fet que els fets s’hagin perpetrat en ocasió del procés per a aconseguir la independència de Catalunya.
L’acte afegeix que, malgrat establir aquest marc d’aplicació, el legislador ha introduït algunes limitacions que afecten el delicte de malversació, ja que prohibeix amnistiar quan hagi existit propòsit d’enriquiment i quan el delicte afecti els interessos financers de la UE.
Incideix l’instructor en què, a diferència del delicte de desobediència que ha estat amnistiat en tots els supòsits de l’àmbit d’aplicació de la norma, per al de malversació s’exclou l’amnistia “si el subjecte actiu aborda l’execució dels fets amb propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial”. Per a Llarena, aquest supòsit excepcional és plenament observable en els comportaments atribuïts als processaments Carles Puigdemont en la seva condició de ser llavors president de la Generalitat i a Antonio *Comín i Lluís Puig com a consellers de Salut i Cultura respectivament.
Malversació per desviar fons públics en benefici personal
Així, segons Llarena, els fets que se’ls atribueixen reflecteixen que els encausats tenien la disponibilitat dels fons públics confiats al Govern de la Generalitat de Catalunya i que la van utilitzar per a fer front als costos inherents al referèndum que ells mateixos van voler impulsar: “van ser ells els qui van concebre el pla per a aconseguir la independència de Catalunya i van adoptar un Acord de govern que van signar tots ells per a assumir determinades factures des dels seus departaments. En conseqüència, els actes de disposició del patrimoni de l’Administració van estar radicalment vinculats a un benefici personal i van tenir un marcat caràcter patrimonial, havent permès que els encausats obtinguessin determinats béns i serveis sense disminució del seu peculi o patrimoni”.
L’acte explica que el concepte de benefici ha d’entendre’s com qualsevol aprofitament, rendiment o avantatge. En el cas analitzat el jutge considera que el profit o la utilitat obtinguda era radicalment personal dels processaments. Van ser ells i no tercers encausats en altres procediments penals, els qui van impulsar el referèndum sobre la independència de Catalunya i van ser ells “els qui, a més, van endossar les seves despeses a l’Administració Autonòmica, sense que la iniciativa respongués a la satisfacció de gens d’interès públic. I ho van fer aprofitant les seves responsabilitats en la Generalitat de Catalunya, no per a proporcionar enriquiment a altres persones, sinó per a no haver d’atendre ells el cost inherent a les seves iniciatives personals, una vegada que el Tribunal Constitucional havia declarat nul·les les previsions pressupostàries sobre el referèndum”.
El benefici personal de naturalesa patrimonial s’aconsegueix – argumenta l’acte- quan el subjecte actiu veu realitzada una pretensió particular i pròpia mitjançant l’adquisició de béns o serveis, sempre que la contraprestació oferta a canvi del bé o servei sigui econòmica i es traslladi indegudament a l’Administració.
Perquè existeixi un benefici personal de caràcter patrimonial no cal que es produeixi un augment material i estable dels actius patrimonials de l’autor del delicte. Existeixen serveis, afegeix el jutge, que malgrat oferir una connexió més remota amb l’autor, no deixen de tenir la consideració de benefici personal de caràcter patrimonial perquè suposen per a l’autor un clar estalvi econòmic.
L’acte indica que amb la realització del referèndum els encausats van abordar una actuació contrària a la Constitució espanyola i a l’Estatut de la comunitat autònoma de Catalunya, desatenent els reiterats requeriments del TC i del TSJC. “Ho van fer menyspreant el dret dels ciutadans de Catalunya i de la resta d’Espanya a conviure en el marc constitucional i legal democràticament establert”.
I el van fer- afegeix el jutge- “en una obstinació personal que no sols era il·legal, sinó completament aliè a les seves responsabilitats de govern i al marc d’actuació i competències de la Generalitat de Catalunya”. D’aquest mode, “van decidir carregar als fons públics aportats pels contribuents, el cost d’unes iniciatives o apetències personals que ells mateixos dirigien i van desplegar, sent irrellevant que fossin compartides per altres ciutadans o que les despeses endossades derivessin d’accions de militància política, cultural, esportiva, religiosa o, fins i tot d’un gaudi personal o familiar”.
Per a l’instructor, els processaments van obtenir els materials, prestacions i serveis que precisaven “per a, des del seu lideratge, satisfer el seu “antojadizo” interès, fent-ho amb càrrec a tots els contribuents de Catalunya i eludint sufragar els seus desitjos o afanys amb detriment de la seva fortuna personal. Es reflecteix així que la malversació va operar en benefici personal i per a rendir en els encausats un profit de caràcter patrimonial”, concorrent, per tant, l’excepció que preveu la llei d’Amnistia respecte al delicte de malversació.
Sobre l’afectació d’interessos financers de la Unió Europea
L’acte també analitza l’exclusió que estableix la Llei, que prohibeix amnistiar els actes tipificats com a malversació de fons que afectin els interessos financers de la Unió Europea.
En primer terme, el jutge Llarena destaca que té raó el fiscal en què fins ara no s’ha acreditat que el capital gastat en la realització del referèndum procedís de fons europeus, però això responia al fet que, fins ara, aquesta dada era jurídicament irrellevant per a l’objecte del procés penal que es ventila. La rellevància de l’origen final dels fons ha nascut, precisament, en incloure la Llei d’Amnistia aquesta excepció i això justificaria la recerca, avui, sobre la procedència dels fons malversats.
Per això, la decisió del legislador d’aplicar l’amnistia en un termini de dos mesos podria justificar el plantejament d’una qüestió prejudicial davant el TJUE, assenyala l’acte. Per al jutge, resulta qüestionable que la Llei pugui obligar l’autoritat judicial a sobreseure la causa en un termini màxim de dos mesos, sense que s’hagi abordat una recerca sobre la procedència dels fons i sense haver-se esgotat el temps ofert pel dret intern per a portar a terme qualsevol recerca penal. La previsió legislativa de sobreseïment, tal com està prevista, deixa fora de recerca judicial possibles actes de corrupció que haurien de ser esclarits i perseguits conforme al Dret de la Unió, segons l’acte.
Però el jutge afegeix que aquest plantejament (la recerca de l’origen dels fons) resulta irrellevant perquè el concepte d’interessos financers de la Unió no sols contempla la despesa de fons europeus, sinó que aconsegueix també als ingressos deguts al pressupost de la Unió. En aquest context, diu l’acte, “la sola realització del referèndum que havien prohibit les institucions espanyoles competents afectava necessàriament i automàticament a la configuració d’Espanya i a la dimensió territorial de la Unió Europea, amb reflex directe en els ingressos compromesos per Espanya en el pressupost de la Unió, principalment els vinculats a la recaptació d’IVA i Renda Nacional Bruta, i conseqüentment, als interessos financers de la Unió”.
Referent a això, el magistrat recorda que va arribar a proclamar-se la independència de Catalunya i que va haver-hi pretensió que els catalans passessin a ingressar les seves obligacions tributàries en una Hisenda catalana i no en la Hisenda espanyola.
El jutge es basa en una sentència de Ple del Tribunal de Justícia de la UE, de 16 de febrer de 2022, que estableix que el desplegament de la protecció dels interessos financers de la Unió “no exigeix un menyscapte efectiu dels ingressos o de la seva capacitat de despesa, sinó que també ha de dispensar-se davant els comportaments de posada en risc”.
D’aquesta manera, subratlla el magistrat, “les despeses de naturalesa delictiva directament emprats en la realització del referèndum -però no les responsabilitats civils i administratives- queden expressament exclosos de l’amnistia per la Llei orgànica 1/2024. Això no significa que la responsabilitat penal derivada de la malversació mai pugui ser amnistiada si està relacionada amb el referèndum. S’han produït desviacions de diners que, estant relacionades amb el procés d’independència de Catalunya i fins i tot amb la votació, no estaven vinculades a l’execució material del referèndum, per la qual cosa seria possible mantenir que no van afectar els interessos financers de la Unió en la mesura en què no van comportar un efectiu risc per als ingressos previstos. Però sí que ho van fer les despeses forçosament requerides per a materialitzar la votació de la qual derivaria, de mode automàtic, la independència d’una part del territori”.
La Llei no pot aplicar-se “a favor d’algú” sense complir els requeriments legals
El jutge destaca en l’acte que la llei “és explícita i no pot pressuposar-se que incorpora una voluntat d’aplicació intiutu personae, o a favor d’algú, malgrat no satisfer els condicionaments legals impostos. No pot pretendre’s que la llei únicament s’aplicarà de manera correcta quan abast a determinades persones, si no concorren en ells els requeriments que la norma incorpora. La llei, com a disposició d’aplicació general, contempla suposats i no persones; i ho fa des de les seves pròpies exigències, fins i tot quan es tracta d’una norma que desactiva de manera singular les regles generals d’exigència de responsabilitat criminal. Fins i tot seria lògic entendre que la demanda dels pressupostos legals s’accentuï en aquests supòsits, però, per descomptat, el que no fa és afeblir-se”.
També ressalta el jutge que “més enllà de l’intens debat sobre la constitucionalitat de l’instrument o sobre la constitucionalitat dels fins en els quals se sosté, res impedia que el legislador hagués amnistiat qualsevol malversació que complís únicament amb els requeriments temporals i tendencials abans exposats. Així ho ha fet amb els delictes ja citats de desobediència, prevaricació o usurpació de funcions públiques, però no amb el delicte de malversació de cabals públics”.
“I en tal conjuntura –conclou l’acte–, no és assumible que el jutge no analitzi si concorren les exigències afegides imposades pel legislador per a l’amnistia de la malversació, ni pot pretendre’s que la decisió s’adopti com si els pressupostos legals fossin exigències banals que únicament s’introdueixen per a validar la llei en abstracte, però que han de cedir si es constata que acaben per perjudicar els qui comptaven beneficiar-se amb la norma”.
