Els socis i aficionats del RCD Espanyol estan d’enhorabona. Després d’una temporada molt irregular, amb tres entrenadors, i d’haver aconseguit pels pèls entrar en els play-offs per a l’ascens a la primera divisió de la Lliga de Futbol Professional (LFP), l’equip dirigit per Manolo González ha sabut aprofitar l’oportunitat i tornar a la màxima categoria del futbol espanyol.
Jo, des de petit, soc seguidor de l’Athletic de Bilbao, però no per això vull deixar de felicitar efusivament els pericos i els jugadors blanc-i-blaus que han aconseguit aquesta gesta. Mereixen ser de primera: per història i pel fort arrelament social que, més enllà dels tòpics sectaris i supremacistes, té aquest club a Catalunya.
Com passa amb el fenomen de l’esport de masses, ser d’un equip o d’un altre és una opció emocional i que toca la fibra íntima i intransferible dels sentiments. Ser de l’Espanyol no vol dir ser políticament “espanyolista” ni ser un “submarí madridista”, com sempre s’ha acusat frívolament i falsa des dels rengles més arrauxats del Barça. Hi ha apassionats dels colors blanc-i-blau de tots els signes polítics (Salvador Illa, Jordi Turull, Xavier García Albiol…), incloent-hi moltíssims independentistes, com Gabriel Rufián.
Recordem que l’Espanyol va ser fundat l’any 1900 per un grup d’universitaris, en contraposició i resposta a l’hegemonia de jugadors estrangers que hi havia en altres clubs de la ciutat, com el FC Barcelona, fundat pel suís Joan Gamper i amb presència d’una majoria de futbolistes forans. De la catalanitat del club perico n’és bona prova que adoptés, l’any 1909, els colors blanc-i-blaus per a la seva samarreta, en homenatge a l’estendard de l’almirall Roger de Llúria, llegendari heroi militar de la Corona d’Aragó.
Si l’Espanyol ha aconseguit arribar viu fins als nostres dies –després de les convulses etapes protagonitzades per la família Lara, Daniel Sánchez Llibre, Ramon Condal i Joan Collet– és gràcies a la generositat d’un discret empresari xinès, Chen Yansheng, que l’any 2015 va comprar la majoria de les accions del club, a través del seu empori Rastar Group. Chen Yansheng, que viu a la Xina, on es dedica al negoci de les joguines i dels videojocs, ha invertit moltíssims diners de la seva butxaca -més de 200 milions d’euros!- per mantenir dempeus l’Espanyol.
No tenia cap vincle directe amb Catalunya i no s’ha comportat com el típic magnat que compra un club de futbol per al seu caprici i lluïment personal, com malauradament passa amb molts equips europeus, que han caigut en mans dels petrodòlars o d’oligarques russos. Sense anar més lluny, el lloadíssim Girona FC està controlat pel Manchester City, propietat, al seu torn, del magnat Mansour bin Zayer, membre de la família reial d’Abu Dhabi.
Chen Yangsheng, que ha delegat el dia a dia de l’Espanyol en el CEO, Mao Ye, defuig tot protagonisme públic i s’ha limitat a acomplir un dels seus somnis d’infant, la passió pel futbol. És de justícia reconèixer que, sense la miraculosa irrupció d’aquest empresari xinès en l’accionariat de l’Espanyol, el club estava abocat irremeiablement a la fallida i a la liquidació.
Això és així i, des d’aquesta evidència, les ferotges crítiques i despietades malvolences d’una part de la massa social blanc-i-blava contra Chen Yangsheng i Mao Ye són totalment irresponsables i desmesurades. S’acusa el propietari de Rastar Group de gestionar el club com si fos un “negoci”, però si no fos pel mannà de diners que han arribat de la Xina, l’Stage Front Stadium de Cornellà-El Prat seria avui un cementiri.
També és lamentable que se’l vulgui desqualificar amb menyspreu xenòfob com “el xinès” o “el comunista”. Chen Yansheng que, per motius personals i empresarials, no pot viatjar massa sovint a Barcelona, ha procurat sempre actuar amb molt de tacte, posant oïdes a les inquietuds de la massa social i sent plenament conscient de la passió que aixeca el club blanc-i-blau entre els seus seguidors.
Les decisions que, com a màxim accionista del club (99%), ha anat adoptant, sempre han estat per garantir la independència i la viabilitat de l’entitat, a més, com és obvi, d’intentar tenir a cada moment la plantilla més competitiva possible, dins dels marges pressupostaris, per aconseguir els millors resultats. Bona mostra del seu seny i capacitat d’escolta ha estat la renovació de l’entrenador Manolo González en aquest retorn a la primera divisió.
Des de determinats cercles espanyolistes s’està impulsant una campanya d’odi contra aquest empresari xinès, exigint que vengui les seves accions i se’n vagi de l’Stage Front Stadium. Però el fet és que, més enllà d’alguns rumors, no s’ha formalitzat cap oferta solvent per comprar el club i, per tant, l’única possibilitat de salvació de l’Espanyol passa per la sapiència i la solvència de Chen Yansheng.
En el món del futbol proliferen, com hem vist i constatat, tota mena de facinerosos i de saltataulells, atrets per les muntanyes de diners que s’hi mouen. El cas de l’altre gran club de la capital catalana, l’FC Barcelona, és el paradigma d’aquest vessant tèrbol i mafiós d’aquest esport.
Joan Laporta és l’antítesi de Chen Yansheng. La gestió absolutament esbojarrada i caòtica del president del Barça, que ha portat aquesta centenària entitat al precipici, contrasta amb l’estil empresarial del propietari de l’Espanyol, seriós i equilibrat, sense estirar més el braç que la màniga i fent confiança en els professionals en els quals delega les funcions executives. Destaca, en aquest sentit, la direcció esportiva, encapçalada per Fran Garagarza.
Amb modèstia, sense caure en els excessos i desvaris que es donen massa sovint en l’elit futbolística, cal ressaltar que en aquesta temporada 2023/24, el club presidit per Chen Yangsheng ha aconseguit l’ascens a la primera divisió dels equips masculí i femení. Senyal que, en aquest món de bojos, les coses s’han fet i es fan bé a Cornellà-El Prat.
Després de moltes giragonses i dels inevitables errors, el CEO Mao Ye, el director esportiu Fran Garagarza i l’entrenador Manolo González són la sòlida columna vertebral d’aquest nou projecte de l’Espanyol. Ara, només cal esperar encerts en la confecció de la plantilla del primer equip i que els resultats al terreny de joc acompanyin.
En aquests moments de gran alegria pels pericos, caldria que els socis i els afeccionats reflexionessin. En comptes d’abraonar-se contra “el xinès” i “el comunista”, també seria important que valoressin l’estabilitat i la projecció que, amb la seva paciència i generositat, Chen Yansheng ha sabut donar a la nau blanc-i-blava, mantenint-se ferm i serè en els episodis de crisi esportiva que s’han viscut en els últims anys.
A la vista de la pèssima i dramàtica situació del Barça de Joan Laporta, l’Espanyol de Chen Yansheng és l’altra cara de la moneda: un club ben gestionat, sense deliris de grandesa, però que sap transmetre alegries i il·lusió als seguidors, com es va demostrar en el darrer matx del play-off contra l’Oviedo. Tal vegada seria hora de desfer clixés i retre homenatge a aquest empresari xinès, gràcies al qual l’Espanyol continua existint i sent competitiu.
