“No entenc res. No sé on som”. La frase és d’un alt dirigent d’ERC, desorientat després de la caòtica situació a què ha arribat el seu partit en les últimes setmanes. Esquerra va passar d’estar en una situació avantatjosa i fins i tot amb una imatge de serietat, gràcies a la gestió realitzada els últims tres anys al capdavant de la Generalitat, a caure en una anarquia absoluta. El pas al costat del president de la formació, Oriol Junqueras, ha marcat un abans i un després en la formació republicana.
El partit ha caigut en mans de la secretària general, l’expatriada Marta Rovira, que fa funcionar ERC a cop de videoconferències i de trucades telefòniques. El més important, però, és que va pactar en secret amb Carles Puigdemont i ningú sap amb certesa quines són les condicions que tots dos van discutir a Suïssa el 5 de juny passat. “Ho porta en secret. No ens han explicat res, però temem el pitjor”, diuen a EL TRIANGLE fonts de sectors crítics del partit republicà.
El desconcert de l’alt càrrec abans al·ludit té una lògica raó de ser. Un grup de militants va confeccionar un manifest sota el títol “Reactivem l’esquerra nacional”, en el qual advocaven per un canvi radical de la cúpula del partit. “Els resultats del darrer cicle electoral –municipals, generals, Parlament i europees– han marcat un canvi de rasant per a Esquerra Republicana de Catalunya: una dècada de creixement sostingut s’ha vist estroncada per una davallada estructural, cosa que indica la fi d’un cicle marcat ara per la desmobilització i el retrocés del conjunt de l’independentisme i de les esquerres. El Parlament de Catalunya ha virat cap a la dreta i cap a l’espanyolisme, amb un ascens notable de l’extrema dreta i amb un PSC –obertament còmplice de la repressió posterior l’octubre del 2017– que guanya les eleccions per primer cop en vots i escons”, diu el text.
En els seus punts, assegura que “és imperatiu repensar i modernitzar l’organització per enfortir-la. Una indefugible transició interna tranquil·la ha de ser la llavor per a un nou impuls per esbossar un futur immediat guanyador. Amb generositat, obertura i voluntat inclusiva i no excloent. Amb unitat interna i comptant amb l’enorme capital polític acumulat els últims anys”. Exigeix “una nova manera de fer política” i subratlla que “és urgent entomar una renovació política que, a partir del testimoni de les victòries ideològiques empeses per ERC, condueixi a nous consensos socials amplis per a l’exercici del dret a l’autodeterminació nacional”. I, conseqüentment, demana “equips amplis, corals i horitzontals”, per la qual cosa “és necessària una renovació general de la cúpula dirigent, per conduir l’organització cap a un model més coral i col·lectiu, més transparent i amb més participació de la base militant, de l’estructura territorial i dels actius del municipalisme republicà”.
El manifest, que exigia la renovació de la cúpula d’ERC, ha tingut l’aplaudiment entusiasta de gairebé tots els alts càrrecs del partit. Va ser firmat al principi per 309 militants, que al final es van convertir en 849, tot i que encara s’hi van afegint signatures. Entre els signants del manifest hi ha alts càrrecs i ex-alts càrrecs, com Joan Puigcercós, Joan Ridao, Josep Huguet, Marta Cid, Ernest Benach, Xavier Vendrell, Ernest Maragall, Laura Vilagrà, Josep Maria Jové, Marta Vilalta, Roger Torrent, Alba Vergés, Teresa Jordà, Tània Verge, Montse Bassa, Laia Cañigueral, Ester Capella, Natàlia Garriga, Jordi Castellana, Oriol Amorós o Sergi Sabrià. Però sobresurten dos noms: els de Marta Rovira i Pere Aragonès.
És a dir: la secretària general i el coordinador d’ERC exigeixen la destitució de la cúpula del partit. “O és un exercici supí de cinisme, o, en cas contrari, no s’entén aquesta postura. No pot ser que la secretària general d’ERC i el coordinador del partit exigeixin que se substitueixi la cúpula quan ells són el vèrtex de la cúpula”, alerta un membre d’ERC alineat amb un dels sectors crítics. Afegeix aquest militant: “Són precisament ells els causants de l’actual desastre d’Esquerra, i resulta que demanen els seus propis caps, una cosa totalment absurda. Hauria valgut més que dimitissin i haurien quedat com uns senyors”.
Davant d’aquesta situació absurda, no deu ser estrany sentir-se desubicat, com els passa a part dels quadres de la formació. “El manifest ha estat un míssil a la línia de flotació d’Oriol Junqueras”, diu una altra font republicana. De fet, cap dels alts càrrecs considerats propers a Junqueras ha signat el text. L’expresident republicà observa la situació des de la barrera, apartat de qualsevol responsabilitat operativa d’Esquerra. La seva meta és arribar amb forces renovades al congrés del 30 de novembre i plantejar un pols als seus detractors.
“Ordeno y mando”
L’objectiu del manifest és fer fora Junqueras i evitar que segueixi manant al partit. Diverses fonts internes d’ERC coincideixen a afirmar que Junqueras no té molts suports dins de l’aparell republicà, però una altra cosa són les bases. Aquí és on pot plantejar la batalla i fins i tot donar una sorpresa al congrés. En aquesta batalla, fins i tot un crític com Joan Tardà, que no va escatimar crítiques internes a Junqueras, ha sortit en la seva defensa: el manifest va ser impulsat amb intencions polítiques de fer mal a Junqueras, i per això Tardà rebutja la forma com s’ha plantejat. Altres absents de luxe a la llista de signants són líders com Eva Baró, la presidenta de la Federació de Barcelona; Lluís Salvadó, president del Port de Barcelona; l’exconseller Juli Fernández; el secretari d’Organització, Pau Morales, o el portaveu en el Congrés, Gabriel Rufián.
Junqueras ha deixat de ser el líder indiscutible per passar a ser l’enemic a batre. Dins d’ERC s’ha començat una caça contra l’expresident, simplement per dissimular i que les bases no demanin els caps dels qui estaven al seu al voltant i, en definitiva, l’apuntalaven i mantenien, malgrat les protestes dels militants. “A ERC no es consulta res a les bases. Les decisions són preses per un sanedrí encapçalat per Junqueras i Rovira. Per descomptat, trobem a faltar les consultes i hem demanat moltes vegades que es puguin debatre els temes importants a les agrupacions, però mai ens han fet cas”, diu una font interna del partit.
El fet que Marta Rovira fos un dels dos principals puntals que decidien autocràticament el que feia el partit fa encara més inversemblant la seva signatura en el document que demana la renovació de la cúpula. Si a això hi afegim els pactes secrets amb Carles Puigdemont, s’entreveu una imatge tenebrosa de la cúpula republicana, capaç de malparlar contra ella mateixa i de demanar el seu propi harakiri. “Les decisions que ha pres Rovira en l’última setmana han afegit molta més incertesa i, a més, deixen el partit al caire de l’abisme. No sabem si Junts ens fagocitarà o si podrem sortir d’aquesta situació. Encara que existeix a les bases una gran unanimitat sobre la necessitat de variar l’estratègia i de canviar la cúpula, el pas al costat d’Oriol Junqueras ens ha deixat venuts. Rovira, des de Suïssa, pren decisions que molts no entenem ni volem. No hi ha comunicació ni consultes a la militància, només l’ordeno y mando de la cúpula, és a dir, de Marta Rovira, que ens ha enviat una comunicació interna que no diu absolutament res ni desvela cap informació sobre el nostre futur”, afirmen fonts de la formació.
Per la seva banda, el Col·lectiu Primer d’Octubre també ha deixat clara la seva posició, tirant amb bala. Sota el lema “Pel retorn a una ERC independentista i republicana”, aquest grup minoritari de perfil hiperventilat reclama “constituir una taula de diàleg entre tots els actors polítics catalans per tal de consensuar uns mínims punts comuns amb visió d’Estat”. Les línies programàtiques que proposa són “cercar en tot moment la unitat d’acció amb la resta de forces sobiranistes”, “plantejar la relació amb l’Estat espanyol únicament de forma bilateral” i “assentar les bases de la construcció de la Constitució republicana”. Un altre dels seus punts exigeix tornar a l’assemblearisme com a característica principal de l’organització d’ERC.
No tenen res a veure un manifest amb l’altre, però representen indicis que a ERC hi ha diverses ànimes i, sobretot, una batalla interna que promet ser molt cruel, perquè hi haurà vencedors i vençuts. ERC, en aquests moments, està navegant sense rumb fix, a la mercè de les ones polítiques que la sacsegen, però amb una característica que pot agreujar la situació: si el sector rovirista se surt amb la seva, el partit republicà camina cap a una entesa amb Carles Puigdemont que podria significar la seva defunció definitiva, ja que Esquerra correria el risc de convertir-se en un apèndix de Junts, en l’escombreta utilitzada pels postconvergents per recollir els vots de l’esquerra independentista a qui la CUP li sembla massa extremista o massa anticapitalista. El partit de Macià i Companys viu hores decisives.
*Pots llegir l’article sencer al número 1582 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
