De vegades, associem la solitud com una cosa negativa, tenebrosa, trista o fins i tot terrible, quan moltes vegades és una oportunitat per conèixer-se millor, fer les teves coses sense que ningú et molesti i viure la vida dedicada totalment a tu.
Tot i això, la solitud canvia molt quan passa de ser una elecció personal a una imposició social.
Vivim en un món on cada cop som més els que hi vivim, en gran part gràcies a l’augment de l’esperança de vida i, malgrat això, cada cop hi ha més gent que se sent sola. Pot semblar contradictori, però la solitud és una cosa molt personal i en molts casos difícil de detectar en els altres.
Excepcionalment, l’any 2020, amb l’emergència mundial de la Covid-19, milions de persones vam haver d’experimentar que era la soledat i que la vam patir amb noms diferents, ja sigui estat d’alarma, toc de queda, confinament…
Des de la pandèmia del coronavirus, les consultes de psicòlegs i psiquiatres s’han disparat, tant que ja es qualifica com a “la pandèmia de la salut mental”. Som una societat traumatitzada i la solitud és un tabú del qual no se’n parla ni s’actua suficient.
Parlava del 2020, però realment en el meu cas va ser el 2010 quan vaig conèixer molt bé la solitud. Aquesta barreja d’impotència i d’angoixa, de crueltat i de por… I sobretot sentir-se totalment invisible davant dels altres.
Enfrontar-se a l’assetjament escolar és sinònim de soledat entre moltes altres conseqüències, i no tens alternativa fins que algú no et creu i t’ajuda a sortir-ne.
Reconec que jo realment no estava sol, almenys a casa no. Tenia els meus avis i la meva mare que em donaven tot però la meva ment seguia allà, a l’escola. I lluny de desconnectar i gaudir de l’amor i la companyia que tenia a casa, jo vivia segrestat en aquell autocar que em portava cada matí i en què ningú no em deia ni un simple “hola”, d’aquells enormes patis on cap company m’oferia jugar o d’aquelles classes que no aconseguia ni escoltar el professor perquè sabia que darrere meu tenia “monstres que qualsevol dia se’m menjarien”.
Mentiria si digués que la solitud va ser al pitjor que em vaig enfrontar, però ara que ho veig amb perspectiva, m’adono de com n’és de dolorós i m’escandalitza que un de cada quatre alumnes del nostre país visqui el mateix que vaig viure jo. Un nen mai no hauria de viure això.
Sembla una obvietat, però cal recordar que les víctimes de bullying no han fet res a ningú, són simplement víctimes, ja sigui per la forma de pensar, vestir, origen, físic o sexe. No hauria de viure cap nen aquesta solitud tòxica que sents que gràcies a ella podràs protegir-te i allunyar-te d’allò que tanta por i angoixa et genera.
És clar que refugiar-se en la solitud pot ser molt perillós i crec que quan no va acompanyada de llibertat es converteix en el pitjor dels càstigs. De fet, tenim un clar exemple com és la pena de presó, que al final no deixa de ser la pèrdua de llibertat i quedar-te completament sol davant persones que han comès delictes com tu. I fins i tot dins de la presó, el càstig més freqüent és l’aïllament.
És curiós com la societat ha associat la solitud i la por com si fossin sinònims i n’ha aconseguit treure’n profit per castigar o fer justícia. Un cop més, l’ésser humà demostra que potser és el més racional del planeta, però també el més cruel.
El meu desig és que aviat, l’enorme solitud que genera l’assetjament escolar, també deixi de ser una condemna. Que mai un col·legi sigui una presó per a un nen o nena i no hagi de sobreviure amb la soledat. És possible evitar-ho, mitjançant un procés de prevenció, detecció i actuació, i amb lleis contundents on per fi siguin els assetjadors els castigats i mai més les víctimes les que hagin de fugir. Recordeu que el bullying és l’inici cap a un camí que pot acabar amb abusos sexuals, autolesions, problemes de salut mental i el suïcidi. Necessitem una llei nacional contra l’assetjament escolar, volem polítics competents i una societat compromesa… Recordeu, la víctima sempre és víctima per molts anys que faci o per molt de poder que puguin tenir les ràtios de certes escoles blanquejades fins i tot per la pròpia justícia, l’església o els que s’amaguen darrere del poder de l’opus dei, i fins i tot polítics perquè són exalumnes o per certs interessos. Malauradament, hi ha males persones que s’aprofiten de la solitud i la vulnerabilitat a causa del bullying d’un menor com pot ser un pedòfil. No ens deixeu sols… Aquest article va dedicat a tots aquells que avui estan patint bullying o abusos i les víctimes que som supervivents. No ens callaran.
