No, si jo us entenc. Esteu morts de por, no sabeu què fer, us titllen de traïdors uns i altres, us assenyalen quan intenteu entrar en la zona de l’autonomisme, us insulten, us deixen de votar. És que, a veure, jo també tindria mal de panxa i d’esperit. I no oblido la pèrdua de càrrecs amb bons sous que suposaria prendre una decisió amb el cor i no amb la ment. I Junts per aquí i Junts per allà; i el Mas ficant el dit a la nafra proposant una coalició amb Puigdemont a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. I qui aniria de número u? Ho sabeu de sobres, no cal que ho repeteixi.
Jo que m’ho miro des de fora, potser soc més superficial; i més realista també. Deixeu-vos de bajanades i fiqueu al Puigdemont al bagul de la història. Teniu una oportunitat única de ser seriosos, de treballar per la ciutadania, de posar un parell de…, d’estímuls damunt la taula, diguem-ho així, i començar a pensar en les persones, en tots els catalans i catalanes que estem farts de lluites de partits, de personalismes, d’enveges, d’odis, de traïdories variades, que només porten al desencís, a l’avorriment i a l’abstenció o a votar forces polítiques amb missatges senzills, però a la vegada terrorífics, inhumans.
No sé si us heu parat a pensar en el país tan meravellós que tenim. Diuen que a l’estiu vindran més visitants que mai. Potser la força de la ciutadania, el nostre tarannà, és més aglutinador que la vostra supèrbia i el vostre orgull. Potser, el somriure d’un cambrer o cambrera o l’amabilitat d’un empleat d’un hotel, funcionen molt més que les vostres picabaralles, que les vostres disputes de pati de col·legi amb l’únic objectiu que el poder, una llaminadura molt dolça, molt atractiva, ho sabem.
Hi ha algú a ERC que pensi en nosaltres? Hi ha algú amb un mínim sentiment d’empatia pels ciutadans que fa anys que esperem una responsabilitat que no acaba d’arribar? Hi ha algú que ofereixi alguna cosa més que utopies i ficcions al marge de la realitat de les persones? En definitiva, hi ha algú a ERC capaç de prendre el toro per les banyes i començar d’una punyetera vegada a treballar pel poble que diu estimar? De veritat, començo a estar molt fart de vosaltres. Avui dieu una cosa i l’endemà, la contrària. Avui torneu a parlar d’independència, de referèndum, i l’endemà d’alguna cosa “singular”. Em canseu i molt.
M’agradaria poder entrar en les vostres reunions i fotre-us un crit que us obrís els ulls, que us obrís aquestes ments obtuses i porugues que us van menjant els cervells pensants de Junts. Sortiu de l’armari! Planteu-vos davant l’autoritarisme i l’extremisme de Junts! Encara no us voleu adonar que Puigdemont vol el poder per a ell sol i farà tot el possible per humiliar-vos i menysprear-vos? Netegeu-vos les cagarrines i comenceu a volar lliures!
Hi ha una Catalunya, la majoritària, que espera el vostre pas cap al compromís. Ja ho veu fer una vegada amb aquell tripartit que va funcionar força bé, malgrat la punyent crítica de sectors que no volien deixar de llepar la mamella del poder. Recordeu el Pla de Barris? Recordeu la quantitat d’edificis rehabilitats a Sabadell, a Santa Coloma, a Sant Adrià del Besòs? On és ara aquella humilitat que veu treure en aquell moment i que va fer tant de bé?
Mireu, hi ha moments a la vida on s’ha de tirar cap endavant. Entre mirar-se el melic i mirar de reüll als enemics de Junts, us heu quedat atrapats en una teranyina de la qual no voleu sortir. I podeu fer-ho. Només calen unes tisores, les del coratge. I les podeu aconseguir. Ho sabeu. És qüestió de mirar cap al País Basc i veure com les enteses al marge de banderes i teories rocambolesques i inversemblants, funcionen. I quan triomfen les propostes creïbles, llavors es canvia tot.
Per acabar, us demanaria que sortíssiu dels vostres despatxos d’or. Que entréssiu a les urgències de qualsevol hospital, en qualsevol institut, que passegéssiu pels carrers de viles i ciutats, que us uníssiu a qualsevol entitat del Tercer Sector, que miréssiu als ulls de les persones que no arriben a final de mes o que viuen en un cinquè pis sense ascensor i no poden sortir al carrer esperant que alguna administració convoqui ajudes per poder instal·lar-lo. I tantes i tantes coses que cal endegar, endreçar i arranjar. Si en comptes de passar el dia esporuguits per la frase que dirà Puigdemont, sortíssiu al carrer, veuríeu la realitat. Vinga, sigueu valents! Els catalans i catalanes us ho agrairem. Això també ho sabeu.
