L’esquerra francesa ho ha entès. En front de governs conservadors i ultraconservadors cal una esquerra unida, valenta i constructiva. Emmanuel Macron va arribar a la presidència de França amb l’aparença de ser un candidat disposat a aplicar mesures progressistes. Més que per les polítiques progressistes que prometia, va obtenir i conserva el càrrec gràcies a que és un contrafort de l’extrema dreta que encapçala Marine Le Pen. Després de la victòria del Reagrupament Nacional de Le Pen a les eleccions europees, Macron ha convocat eleccions avançades a l’Assemblea francesa i tota l’esquerra s’ha unit en una candidatura batejada com a “Nou Front Popular”.
Aquest Nou Front Popular el formen Els Ecologistes, la França Insubmisa, el Partit Socialista, el Partit Comunista, Plaça Pública, Generació-s, Esquerra Republicana i Socialista, el Nou Partit Anticapitalista i l’Esquerra Ecosocialista. En pocs dies, els dirigents d’aquests partits es van posar d’acord en un programa pels cent primers dies de govern si l’assoleixen després de les eleccions. Chapeau!
Mentre, en un racó al sud de França i ja en territori espanyol hi ha una esquerra que es resisteix a aprendre la lliçó. Una suposada esquerra que busca excuses per no plantar cara a la dreta i a l’extrema dreta. Exhibeix l’independentisme però, de fet, el que pretén és evitar que es formi un front d’esquerres similar al francès que capgiri la dinàmica conservadora dels governs catalans dels darrers anys. De fet, després de la marxa de Junts del govern de la Generalitat es va intuir que el front d’esquerres podria revifar també a Catalunya. Una malaguanyada i absurda discussió sobre un gran casino que es vol instal·lar a terres tarragonines va espatllar aquesta dinàmica. No hi va haver pressupostos de la Generalitat i el govern d’ERC va avançar les eleccions.
Les eleccions van donar 68 diputats als partits d’esquerres: 42 al PSC, 20 a ERC i 6 als comuns. La majoria absoluta justeta al Parlament. La CUP va optar per buscar repressors en l’espai socialista abans que possibles companys de govern progressista i es va prestar a posar de president del Parlament un dirigent de la dreta catalana. L’argument? Que volien una Mesa del Parlament antirepresiva. Una manera de dir que no volien que el Parlament el presideixi un representant del PSC, partit que ha aprovat lleis d’indult i amnistia per les persones que els de la CUP considera represaliades.
El govern d’un Nou Front Popular d’Esquerres reflectiria el que van demanar la majoria dels catalans que van votar el 12 de maig. I perquè els que el poden bastir el facin possible seria encertat que les associacions i persones que el reclamen posessin en marxa campanyes ciutadanes de comunicació i recollida de firmes per aconseguir-lo. Tenim un parell de mesos per veure’l fet una realitat.
Allez les citoyens!!!!
