20L’onada democratitzadora, que va culminar a finals del segle XX amb el col·lapse de l’imperi soviètic, va modificar les condicions nacionals i internacionals dels processos polítics. Deixant de banda els moviments islàmics, que en certs llocs es van radicalitzar, els plantejaments polítics autoritaris o totalitaris es van diluir. La globalització econòmica i de les comunicacions que va comportar els grans moviments migratoris actuals van fer que els models dictatorials es transformessin a poc a poc en una ficció o una realitat anacrònica. La supremacia política exigia cada cop més formes de legitimació que tinguessin en compte la llibertat, la protecció dels drets humans i la participació política.
Tot i això, la tesi (1991) de Francis Fukuyama sobre la victòria irreversible de la democràcia va demostrar ser més un desig que una realitat. Per exemple, l’ambiciosa visió associada a l’exportació occidental de la democràcia va fracassar estrepitosament en el canvi de règim a l’Afganistan, l’Iraq i Líbia. Ens adonem que no hi ha receptes que garanteixin l’èxit, les disputes són inevitables i encara no s’ha inventat cap equació màgica que determini les relacions entre valors, interessos, drets humans, economia, democràcia i estabilitat. Per tant, haurem de bregar amb els moviments polítics autoritaris recorrent a la pedagogia, al debat exigent i permanent, la verificació dels fets i dades i sense abandonar mai un pragmatisme valent i basat en el sentit de les coses i la racionalitat.
Aquestes noves formes de política autocràtica, es denominen pels acadèmics autoritarismes electorals (és a dir; autocràcies amb eleccions). Al segle XXI, el nou desig dels sistemes autoritaris és generar esquemes de democràcia formal amb un deix de legitimitat cap a dins i cap a fora, però és inevitable que aquest plantejament comporti riscos per als que tenen el poder. Molts sistemes polítics queden així en un espai intermedi o híbrid com són els casos de Rússia, Veneçuela o fins i tot Hongria. La seva estabilitat és més gran del que es podria suposar, ja que al llarg del temps no es desplacen cap a dictadures tancades ni cap a democràcies obertes i han trobat des de fa anys el seu propi equilibri en el context històric i polític. El fet que avui Putin, Erdoğan o Viktor Orbán gaudeixin d’una adhesió més gran de la ciutadania i del demos que el canceller d’Alemanya o que l’actual president de la Cinquena República Francesa, és difícil d’explicar i entendre.
De tota manera, al començament del segle XXI, les ideologies feixistes i comunistes han perdut la capacitat de persuasió. Es cert que l’islamisme polític fonamentalista és capaç de crear un fort compromís ideològic entre els seus fidels. Tot i això, atès que l’islamisme modern continua restringint els drets humans fonamentals per assolir les seves pretensions de poder, les seves fonts de legitimació recolzades en la promesa de salvació eterna ja no enlluernen com abans i s’observen símptomes d’esgotament i canvis sobretot a llarg termini. A causa d’aquest autodeteriorament normatiu, els règims dictatorials depenen particularment del balanç en matèria d’economia, seguretat i ordre. Tanmateix, aquesta modernització genera capes socials mitjanes, s’organitzen els treballadors, creix l’educació, es desenvolupa la societat civil i apareixen discursos en què es reivindica la participació política. Però això no vol dir que es desemboqui en processos exitosos de democratització, com va proclamar Francis Fukuyama. Només cal veure el que ha passat a països com Singapur, la República Popular de la Xina o les petrodictats del Golf.
Les autocràcies necessiten donar suport a la repressió, que pot adoptar diferents formes i intensitats. L’experiència empírica mostra que davant una amenaça al status quo, les elits dominants autoritàries solen reaccionar amb una repressió més gran, encara que és molt improbable que aquesta acció per si sola aconsegueixi estabilitzar de forma duradora un règim polític. En aquests casos, la pèrdua de legitimitat és alta: l’augment de la repressió aconsegueix incrementar el poder d’intimidació, però alhora disminueix la legitimació i, amb ella, l’aprovació del poble. La repressió dura resulta costosa i soscava a llarg termini els fonaments de la dominació política.
A tot això és sorprenent que a Catalunya, a l’auge de Vox hem vist com s’hi ha sumat Aliança Catalana, que combina les ideologies d’extrema dreta amb les de l’independentisme més radical i xenofòbic. Però cal dir que tenim eines i directrius per combatre la pujada de la extrema dreta tan a Catalunya com a España. Però per fer-ho, caldrà esforçar-se de valent.
