Junts és una de les màquines polítiques més surrealistes sorgides del procés. Un dels seus esquers electorals per a sobreviure és aferrar-se a un passat recent, el de l’heroisme made in Primer d’Octubre, amb mandat inclòs. A molts d’aquests personatges els han fet fora, han desaparegut o han fer un pas al costat.
En canvi, d’altres, molt metafòrics des de la supervivència, han sigut focus d’actualitat aquests darrers dies. Un d’ells és Josep Rull, la suprema encarnació del convergent ungit pel destí de la seva bandera. Durant el procés sempre l’associava amb Homs i clar, Turull. Eren com Dupont i Dupont. Turull diu això. Rull predica davant la premsa. Turull, Rull, Turull, Homs, Turull. Vestien com si fossin de la Democràcia Cristiana italiana i parlaven des d’un púlpit natural de pares de l’independentisme. Eren insuportables, si bé Turull em guanyà un dia quan amagà una cigarreta en veure una càmera a la vora.
Ambdós s’associaren encara més per una imatge camí del calvari, acusats i empresonats. El dilluns després de la proclamació, Rull es feu una foto al seu despatx de conseller de la Generalitat. Ara hi torna com a president del Parlament i un assumeix la perversió dels tripijocs polítics. No em molesta ja que, es vulgui o no, és democràtica la seva elecció. El motiu del malestar és com l’identifico amb un passat a superar, aquí mantingut des de la política com a ofici professional, la propaganda del procés copsada en un dels seus homes al capdavant del Parlament i la resistència a no entendre que per a avançar cal voltar full. L’electorat ho ha bramat amb prou força, estèril quan un altre factor de tota l’operació Rull, més enllà i amb Puigdemont, és aquest desig de fondre a ERC.
La lluita intestina de l’independentisme, clàssica des del temps dels besavis de la Lliga i les seves escissions a l’esquerra del catalanisme, també és la de Junts. Rull, amb aspecte de capellà, pot apostar per discursos extremistes però, clar, ells no són d’aquest món i mai pronuncien res semblant a postulats de dreta poc civilitzada, això sent molt suaus.
Rull recorda a una frase de Josep Pla, que deia que un home begut ho sembla menys si va ben vestit. La cosa del convergent no va de caldos, sino de la seva indumentària, prototípica del seu partit pels segles dels segles, amén. Com han passat els anys la seva fesomia cada cop és més de la vella CiU. La façana és una, les idees unes altres malgrat vulguin conservar l’aura dels fundadors.
Un d’aquests fou Xavier Trias, un personatge singular i amb una personalitat única, sobretot des que anuncià el seu llarg adéu a la primera línia. L’antic conseller de Jordi Pujol fou l’alcalde del paroxisme de la marca BCN. Guanyà els comicis de 2023 per la mobilització dels votants de la zona alta i no reedità l’alcaldia perduda a mans d’Ada Colau per una maniobra enrevessada que donà al socialista Jaume Collboni el bastó de primer ciutadà.
Collboni hagués sigut un bon tinent de Trias perquè no deixa de ser un dels seus alumnes més atents, fins al punt que aquestes darreres setmanes la ciutadania assisteix a privatitzacions de parcs per a fer desfilades, festivals de F1 a passeig de Gràcia i la futura Copa Amèrica, on els habitants de la Barceloneta hauran de mostrar un passi per a accedir al seu barri.
Mentrestant també s’ha anunciat com Barcelona acollirà l’inici del Tour de França de l’any 2026, quelcom simbòlic a nivell europeu, on la cursa ciclista té un paper integrador mitjançant l’esport. Ara bé, tot això no aporta res a la butxaca dels ciutadans, els quals, acceptada la constància de les porciolistes fires amb els seus congressos sempre a la mateixa frase, es resignen a veure com el lloguer augmenta, no es resol la sensació d’excés turístic i tampoc es treballa a fons amb i als barris.
En aquest sentit ara sembla com si el mandat de Trias, breu, hagués sigut més light. Criticàrem el paviment de la Diagonal i la parctematizació del centre, zenit de BCN contra Barcelona. Ara se’n va i proposa un pla per a estudiar i protegir el patrimoni dels barris, una mesura que podria ser un bon pas per a establir polítiques de proximitat envers una distribució administrativa més àgil, no supeditada a la magnitud insensata dels 10 districtes de la capital catalana.
Tot això últim ho dic jo, no Trias, que, al cap i a la fi, marxa. Ho fa i obre la porta a una renovació necessària dins del seu grup municipal. Així doncs, fot el camp amb saviesa, i, a més, ara fins i tot en sembla graciós i modern. Rull es manté i ensuma a passat, a no voler comprendre com tot ell ho és, amb el defecte afegit de ser un elefant a l’habitació que, en aquest cas, encara hi és; potser per això és més inquietant.
