Si alguna cosa surt malament en l’ambiciosa obra de reforma del Camp Nou, ara almenys ja se sap de qui serà la culpa, perquè finalment ha transcendit el nom de l’únic arquitecte responsable d’un projecte marcat per canvis i improvisacions que en res s’assembla a l’original i, molt menys, al que, per dues vegades, ha estat aprovat pels socis del FC Barcelona en assemblea i en referèndum. Aquesta doble garantia democràtica és la que Joan Laporta s’ha passat per la seva particular màquina trituradora dels drets, llibertats, opinió i poder de decisió consensuat pels socis del Barca. I també algunes de les conclusions d’un debat sobre l’Espai Barca convocat per Arquitectes per l’Arquitectura, en el qual els representants de la junta, la vicepresidenta Elena Fort i Lluís Moya, director tècnic delegat per Joan Laporta, van donar tota una lliçó de supèrbia, de falta humilitat i falta de transparència, i d’explicacions sobre l’interminable tràfec de noms i de bufets que han passat per l’embut laportista fins a aconseguir que la polèmica i el recel vagin precedint i acompanyat tots i cadascun dels dies des que es va iniciar l’obra.
Finalment, després de molt retorçar-se, esquivar preguntes i estar des del primer minut a la defensiva, Luís Moya va assenyalar Fedde Huistra com l’arquitecte que, sota la seva plena responsabilitat, ha signat la definitiva transformació del Camp Nou. Ho va fer en aquesta trobada d’arquitectes i en una taula de ponents al costat de personalitats com l’arquitecte Òscar Tusquets, l’empresari i antic directiu del club blaugrana Gabriel Masfurroll i el regidor d’Arquitectura de Barcelona, Daniel Mòdol.
Fedde Huistra és un dels professionals d’Enginyeria Torrellas que, d’alguna manera, és qui ha acabat tenint el control de les obres després que les arquitectures guanyadores del concurs, la catalana Pascual i Ausió i la japonesa Nikken Sekei s’hagin anat apartant a mesura que, per imposició de Laporta, la idea guanyadora original s’hagi anat canviant segons el caprici i els interessos particulars del president.
Els participants, i en general els assistents a aquesta trobada, van posar de manifest la seva disconformitat o desacord amb el desenvolupament i amb les moltes incidències que han marcat els últims mesos de l’actualitat blaugrana, referida a l’Espai Barca. “Soc pessimista. Soc culer des de fa molts anys -va dir l’arquitecte Òscar Tusquets-, però em sento pessimista amb el futur esportiu. Em consola pensar que per mal que vagi l’obra del nou estadi, mai serà tan lleig com el Bernabéu, això sí… Que els arquitectes que van projectar això no tinguin ara tant de poder, em preocupa. Una obra que no dirigeixes no és teva, crec. No sé fins a quin punt s’està respectant el que més m’agradava d’aquesta obra. Al capdavant de la qual no hi ha un responsable, sinó una enginyeria pel mig, amb uns turcs d’una empresa… la meva experiència amb aquestes coses és que és molt difícil que acabi bé. Quan veig que el plantejament és: No li ho donarem a cap empresa espanyola, li ho donarem a una turca, que no ha fet mai cap estadi i és la que el farà més ràpid i més barat. Jo, com a arquitecte, tremolo. Preveig el pitjor. Que els projectistes no dirigeixin l’obra em sembla d’una gravetat irrecuperable”, va dir l’arquitecte Òscar Tusquets.
Per part seva, Gabriel Masfurroll va ser rotund: “Aquest Espai Barça és un pastitx. El Barça està en un embolic important i l’Espai Barça és un exemple més. Crec que no hi ha res a fer, estem entrant en un pou del qual trigarem molts anys a sortir. Vivim èpoques de desert en les quals no guanyàvem res. Però érem més que un club; ara ni això, som un club més”.
La reacció absurda de la vicepresidenta Elena Fort va ser queixar-se, i de manera simple. “No sabia que m’havien convidat a un debat electoral”, va dir, com sempre, poc afortunada, al·legant que, en entrar, la junta de Laporta es van trobar amb l’existència d’un informe intern segons el qual la tercera graderia corria el risc d’esfondrar-se, manifestació que, per descomptat, caldria contrastar amb els grans estudis d’arquitectura internacionals que van projectar i van participar en el concurs de disseny del nou Camp Nou sense tocar la tercera gradería, ni plantejar-se cap reforç, i amb l’Ajuntament de Barcelona. En concret, amb el seu departament de Bombers, que és qui autoritza i garanteix que les instal·lacions esportives, com l’estadi del Barça, compleixin al cent per cent amb les mesures de seguretat i la normativa per acollir esdeveniments amb gairebé 100.000 espectadors. Esperpèntica i lamentable justificació d’Elena Fort per a blanquejar l’amiguisme de Laporta amb Limak.
Lluís Moya, per la seva banda, va eludir polèmiques, aferrat a aquest càrrec que, bàsicament, serveix a la dictadura laportista. “Mantenir el cost i els terminis en les obres és molt complex i estem sobre les previsions que havíem de tenir. Estem seguint un model que respon a les expectatives del projecte i, fins que no es demostri el contrari, continuaré pensant que és la millor actuació possible”, va dir, en defensa de les contínues al·lusions als molts canvis introduïts en els últims mesos, pràcticament al mateix temps que començaven les obres, i que segons els arquitectes presents ja no es corresponia amb l’original.
Les principals crítiques que està rebent fan referència a l’ús de materials de més baixa qualitat i de solucions estructurals més senzilles i econòmiques que en el seu moment van justificar una licitació a favor de l’empresa turca Limak “perquè era l’única constructora que garantia el compliment dels terminis”, segons Laporta. Luis Moya, no obstant això, va puntualitzar que “Limak no era la proposta més barata, però sí la que es comprometia a acabar-ho en el menor espai de temps”, una revelació sorprenent i diferent del relat presidencial.
D’altra banda, El Periódico informava el mateix dia de noves denúncies d’abusos laborals, impagaments, explotació i condicions esclavistes en les obres de l’estadi blaugrana. En aquest cas, contra una subcontracta de Limak, Eurobau SRL, assenyalada davant la Inspecció de Treball de la Generalitat per presumptes “fraus salarials, alguns perquè els sous no han estat abonats i altres perquè sí que han estat abonats, però estan per sota del que marca la llei”. Segons aquesta mateixa font, també s’ha detectat la importació de treballadors romanesos que, mitjançant falses promeses i condicions, han estat allotjats en poblacions costaneres i sotmesos a horaris i jornades fora de qualsevol conveni i de la normativa, provocant que molts d’ells haguessin de demanar diners a les seves famílies a Romania per a poder tornar i fugir de l'”infern” al qual havien anat a parar en una repetició de les denúncies que fa a penes uns mesos van derivar en una macro-inspecció amb el resultat que més de la meitat de les empreses sota contracte de Limak -i, per tant, del FC Barcelona- van ser sancionades per irregularitats.
S’acumulen, així doncs, els indicis que, malgrat les promeses i les modificacions del projecte i dels materials per a economitzar recursos i hores de treball, Limak continua recorrent a fórmules low cost per complir amb els terminis i no acabar perdent diners en una licitació que amb el temps va guanyant en controvèrsia i complicacions, entre elles la necessitat d’una regulació d’horaris per a reduir l’alt grau de contaminació acústica i material al voltant de les Corts per les queixes dels veïns.
