Les darreres eleccions al Parlament Europeu han deixat un pòsit de preocupació que s’ha ventilat amb certa alegria als mitjans de comunicació, i ha quedat per ser digerit pels experts (o, senzillament, els observadors més perspicaços). La qüestió central ja no és si el vot als partits ultres ha crescut més o menys. El que és alarmant, allò que amaga el plor i cruixir de dents, les apel·lacions histriòniques a aturar el feixisme des de ara mateix, és que, pel que sembla, ningú no sap com fer-ho. Per a molts polemistes sembla que només cal assenyalar i marcar els partits o grups sospitosos de ser-ho perquè desapareguin sota la llum del reflector, com els vampirs.
De fet, hi ha una explicació més real; però per entendre-la cal recórrer a l’autocrítica. Sense això, atribuint-ho tot a una suposada capacitat satànica de la ultradreta per captar ments i acovardir, no hi ha res a fer. Això no va de jugar als caçafantasmes; això va de debò.
Punt de sortida: els partits tradicionals han perdut missatge ideològic, estratègies ben pensades a llarg termini, plans que interessin a la ciutadania, perquè milloraran la seva vida i tenen aspecte de ser realistes. En comptes d’això, els partits a la dreta i a l’esquerra han caigut en el populisme, les “solucions” d’avui per demà, llençar pilotes fora i desviar l’atenció, generar apagades informatives, o xutar endavant aquestes mateixes pilotes, sempre cap endavant: els problemes, que els resolguin uns altres.
Està comprovat que els partits d’ultradreta creixen com a xampinyons sobre els sistemes democràtics en descomposició. Això ja es va veure a Europa de l’Est i Rússia al llarg dels anys noranta, quan es va ensorrar el sistema soviètic. En alguns casos els comunistes es van convertir en socialistes i van aguantar durant uns quants anys; en altres, com Romania, el Partit Comunista va ser legalment prohibit i els socialistes i qualsevol cosa que fes olor de “roig” va ser marginat. Els partits de dretes que es van anar fent amb el poder van derivar en molts casos cap al neoliberalisme o el populisme. En conseqüència, la gent amb problemes socials al dia a dia, es va girar cap a la ultradreta. A tota Europa de l’Est, la ultradreta ocupa sòlides posicions de poder; en alguns casos, encara el monopolitza.
I és que no hi ha millor terreny de cultiu per a la ultradreta que els partits tradicionals en crisi que esdevenen populistes. Aquest populisme tàctic, de mig pèl, que es queda sense força, que no arriba fins al final i que perverteix les seves ideologies originals en l’espectacle. Però de populisme del dur sí que entenen les ultradretes i els feixisme; i elles sí que estan disposades a arribar al final.
El que va passar als anys noranta del segle passat a Europa de l’Est està passant ara a Europa central i occidental. Explica la fallida de Macron, de Scholz, del belga De Croo, de Yolanda Díaz.
Així que els dics han quedat molt afectats, fins al punt que, possiblement, el 9 de juny no hagi estat sinó el començament d’un efecte dòmino aparatós.
Un altre factor que juga aquí, més de fons, més estructural: el fenomen del postfeixisme. El terme se sol utilitzar malament (fins i tot per coneguts historiadors o analistes de la ultradreta) en un sentit reduccionista, segons el qual postfeixisme seria igual a neofeixisme. I no, no és això.
El terme el va encunyar un politòleg hongarès, Gáspár M. Tamás després del final de la Guerra Freda. Com altres conceptes i fenòmens polítics nascuts a l’Est, el postfeixisme va ser menystingut en base al fet que feia referència a un fenomen que, suposadament, només podia donar-se a l’Est “subdesenvolupat”. Però sí, al final s’ha estès per Occident, i d’una manera tan aguda com als seus països d’origen, tot i que expressat de manera més hipòcrita, amb més filtres.
Fa poc més de tres anys es va publicar a EL TRIANGLE un article que definia el concepte (“Això que s’anomena postfeixisme”, 6 de desembre 2019). Des de llavors, i malgrat que la peça va acabar citada com a referència a Wikipedia, ningú sembla que hagi utilitzat una eina interpretativa tan clarificadora. I tres anys i escaig més tard, ja ens hem acostumat al postfacisme medrant de la forma més brutal.
Postfeixisme és la vulneració sistemàtica i fins i tot legalitzada per òrgans de govern democràtics de drets humans elementals. Un dia un, un altre dia un altre; es comença tolerant o passant quotidianament per alt desigualtats emparades en suposats drets que uns posseeixen i altres no, lleis que emparen uns ciutadans a costa dels altres, diferències identitàries que semblen “naturals” o irrebatibles i reparteixen avantatges per a uns i desavantatges per als altres. Tot això referit a drets elementals: a la llibertat d’expressió, a l’educació i al treball, a l’habitatge, a la seguretat social i la salut. Per arribar, després d’un procés de deteriorament, a amenaçar el dret a la llibertat i la vida.
Es comença confinant immigrants a presons flotants o a illes remotes, i s’acaba externalitzant a tercers països la gestió d’aquests immigrants incòmodes. Tot això aprovat per majories parlamentàries. El camí a la deshumanització selectiva -base real del feixisme o nazisme històrics- pot acabar en neteges ètniques o matances a massives davant de les càmeres: ja no hi ha necessitat d’amagar-les. Per què? Se suposa que són fruit del consens postfeixista; els executors les mostren cínicament perquè han estat aprovades en seu parlamentària o per líders escollits en sufragis: són fruit de la voluntat d’una majoria… sobre una minoria.
Per descomptat, el populisme, amb els seus mètodes de govern, és un terreny altament fèrtil per al creixement del feixisme. El doble raser, la postveritat, la política espectacle, l’enginyeria social: tot això acaba decebent la ciutadania, perquè no porta enlloc i s’acaba pagant amb feixisme pur i dur. El populisme fa política d’un dia per l’altre, no té estratègies a llarg termini. I el feixisme promet, precisament, que portarà aquestes promeses fins al final. Costi el que costi i caigui qui caigui.
