Segons dades del Banc d’Espanya, referides a l’any 2023, l’endeutament de les famílies espanyoles va ser de 0,8 bilions d’euros i la de les empreses no financeres, de 0,9 bilions; alhora, el deute públic de l’Estat va aconseguir una xifra rècord de 1,6 bilions d’euros. Curiosament, a nivell espanyol, el deute privat té una tendència a disminuir mentre que el públic no para d’augmentar. Podríem reflexionar sobre aquesta situació i segurament arribaríem a interessants conclusions, però ho deixo per un altre dia. I a mode de comparació, el deute mundial (governs, empreses i famílies) va aconseguir l’astronòmica xifra de gairebé 240 bilions de dòlars (dues vegades i mitja el PIB mundial).
És evident que econòmicament vivim molt per sobre de les nostres possibilitats reals i només podem sostenir aquesta despesa acudint al crèdit, generant un enorme deute que és pràcticament impossible de retornar, almenys el referent a l’Estat. Quin superàvit seria necessari i sostingut durant quants anys per a retornar 1,6 bilions d’euros? I més tenint en compte que l’any 2023 s’ha tancat amb un dèficit addicional de més de 50.000 milions d’euros: en lloc de generar superàvit, continuem tenint dèficit.
És evident que aquesta situació condiciona el nostre desenvolupament, en haver d’invertir ingents quantitats de diners a retornar crèdits i pagar interessos (uns 31.000 milions d’euros el 2023). Aquests diners superen en els pressupostos nacionals partides com ajudes a la desocupació, educació o medi ambient. Els recursos no són infinits: els que van a parar a un compartiment, falten en un altre. En conseqüència, pagar per viure econòmicament per sobre de les nostres possibilitats no sols és car sinó que representa una pesada llosa per invertir en allò que realment millora el benestar dels ciutadans. El deute econòmic és pa per avui i fam per demà.
I si la reflexió la traslladem de la “eco-nomía” a la “eco-logía” la situació és encara més dramàtica. Consumim molts més recursos naturals dels que la Terra pot oferir, fins al punt que prestigioses organitzacions ecologistes estimen que farien falta dos planetes com el que tenim per disposar d’un mode sostenible dels recursos que utilitzem. Però en aquest cas no hi ha ni pla ni planeta B i, per tant, el crèdit no és possible. D’altra banda, el dilluns 20 de maig del 2024, Espanya haurà consumit tots els recursos naturals que li corresponen enguany. El càlcul el realitza una prestigiosa organització, la Global Footprint Network, per mètodes objectius però que aplicats reiteradament marquen clarament una tendència, que no és una altra que any rere any la data s’avança, el que significa que esgotem abans els recursos.
És l’anomenat “Dia de Sobrecapacitat” i significa que ja haurem utilitzat tots els recursos naturals, aigua, energia, matèries primeres, aliments, entre altres, que ens correspondrien per tot l’any. A partir d’ara entrem en “dèficit ecològic”, és a dir, ja ha consumit més del que la Terra és capaç de regenerar en aquest temps. I com que no podem generar un “crèdit ecològic” (no tenim on acudir per a demanar més recursos, cosa que sí que podem fer en l’àmbit de l’economia), el dèficit ecològic només s’aconsegueix pal·liar mitjançant una sobreexplotació que genera tot tipus de problemes ambientals en un sistema amb un delicat equilibri: contaminació d’oceans, desaparició d’espècies, qualitat insalubre de l’aire en les grans ciutats, desforestació, sequeres per mala planificació, emissió en excés de gasos d’efecte d’hivernacle i el consegüent canvi climàtic, etc.
El creixement basat en un consum cada vegada més intensiu de recursos no té sentit, perquè el creixement no pot ser infinit si els recursos no ho són. I si per això es requereix viure a crèdit, en el cas de la “eco-nomía” és factible, encara que amb grans problemes, però en el de la “eco-logía” és impossible. Hem de reflexionar molt profundament en un model de desenvolupament que no es basi en un creixement exclusiu del PIB, trobar la manera de ser feliços (perdoneu la cursilada) sense un consum desaforat de recursos i energia (encara que sigui sostenible, ja que els engendros per produir-la consumeixen recursos, i molts).
No es tracta de decreixement, sinó d’acoblament de la nostra demanda a l’oferta de recursos del planeta. Dubto que aquesta iniciativa la puguin liderar els polítics instal·lats en el curt termini. Però és una reflexió urgent, inajornable.
