La possibilitat que el Barça, per culpa de personatges com Enric Masip, assessor/guardaespatlles del president Joan Laporta, es posi en ridícul és exponencialment molt més elevada si cometen l’error d’obrir la boca i suposar que, amb el seu enginy i oportunisme, milloraran la imatge del club o del president, com ho ha intentat fer després de guanyar la Champions d’handbol el diumenge i fer broma a costa del mateix Laporta. “Tenim més Champions que Florentino”, li va dir en referència al fet que en el còmput de la temporada el Reial Madrid només ha guanyat la Champions de futbol masculí, mentre que el Barça li dobla en títols gràcies a la corona continental del femení i de la secció d’handbol.
La reacció del barcelonisme i del madridisme no ha pogut ser més perjudicial sobretot per al mateix president, al qual ha avergonyit amb una comparació que, lluny de fer oblidar el mal sabor de boca de la temporada, sembla haver-lo refrescat i aguditzat, ja que una cosa és destacar i aplaudir amb el reconeixement que mereix l’aposta poliesportiva del Barça, històrica i identitària, sobretot amb la visió i l’encert d’haver professionalitzat el femení abans i millor que ningú, i una altra cosa és treure de context el valor i el significat d’una Champions com la que ha guanyat el Reial Madrid, la segona en els nassos de Laporta, en contrast amb la pèrdua de rànquing europeu del Barça després de tres anys pràcticament fora del focus dels grans del continent i sent protagonista d’eliminacions vergonyoses, i fins i tot humiliants, en la Champions i a l’Europa League. Això, per no relacionar aquesta decebedora trajectòria amb l’erràtica gestió esportiva de Laporta, apostant per dos entrenadors, Koeman i Xavi, en els quals mai no va creure en realitat i als quals el mateix Masip, integrant de la comissió esportiva, ha fet la vida impossible des de dins i també intoxicant a la premsa i al seu entorn en contra seva fins que finalment se n’ha sortit amb la seva, fent-los fora a tots dos.
El que ha aconseguit Masip amb la seva ocurrència ha sigut, precisament, desmerèixer i desbaratar l’enorme i prestigiós títol de la secció d’handbol, que indubtablement fa anys que està en la primera fila del concert internacional lluitant contra els poderosos equips alemanys, nòrdics i francesos que no són, com el Barça, una secció de club, minoritària, sinó clubs monotemàtics amb un enorme potencial econòmic i milers d’aficionats darrere.
En lloc de celebrar-ho com li corresponia i situar aquesta Champions en l’àmbit global de l’extraordinari palmarès institucional de 48 Copes d’Europa, inigualable, amb les 22 del Barça d’hoquei patines, les 12 del Barça d’handbol, les 5 del primer equip masculí, les 4 del Barça de futbol sala, les 3 del Barça femení i les 2 del Barça de bàsquet, Masip ha comès el disbarat, ni que sigui de broma, de recórrer maldestrament a la numerologia amb la ingènua i errònia intenció de fer oblidar als barcelonistes l’amarg glop del doblet del Madrid (Lliga i Champions) a força de sumar la Champions del femení i de l’handbol, úniques en el seu gènere i extraordinàries cadascuna d’elles en el seu context i dimensió, sempre que no s’intenten projectar com a bàlsam ni contrapès en el duel Barça-Madrid per l’hegemonia del futbol mundial.
A més, el que ha demostrat Masip és que la seva Laporta-dependència està supeditada exclusivament als seus propis interessos personals i salarials. En cap cas la seva actitud ni formes responen a un barcelonisme espontani, natural i objectiu, alineat amb el vertader orgull i sentit de pertinença compartit pels milions aficionats culers, socis o no socis, cobrant o no del FC Barcelona, que celebren els èxits blaugrana amb independència de qui sigui el president. La prova és que al final de la temporada 2020-21, nouvingut Laporta a la llotja i acabat de nomenar ell mateix com a assessor esportiu del president, Masip es va afartar d’abominar del passat, de l’herència, del lamentable estat de tots els estaments del club, del decebedor balanç esportiu, impropi i vergonyós de tots els equips i de la necessitat urgent de commutar aquell escenari inacceptable i desolador amb el qual s’havien trobat. El cas, no obstant això, és que coincidint amb aquest discurs derrotista, acusador i representatiu de com no gestionar una entitat com el Barça amb el segell inequívoc del passat, el balanç va ser de dues Champions del Barça, les mateixes que aquesta temporada, del femení de l’Handbol, a més de la Copa del Rei del primer equip en una temporada en blanc del Reial Madrid, perquè la Lliga va ser per a l’Atético de Madrid, i també el títol blaugrana de la Lliga Endesa després d’un 3-0 en el play-off final contra el Reial Madrid. La lectura de l’arqueig de la temporada que acaba aquest 30 de juny reflecteix que, indubtablement, ha sigut bastant pitjor que la 2020-21 si es té en compte que, a més, el Reial Madrid ha conquistat la Lliga i la Champions. Ha sigut, comparada amb el Reial Madrid, que a més ha disputat la Final Four de l’Eurolliga de bàsquet, un veritable desastre, sobretot si, com defensava Masip fa tres anys, guanyar dos Champions (femení i handbol), la Copa del Rei de futbol i la Lliga Endesa a més d’un zero del Reial Madrid, era una vergonya per a un club de la grandesa del Barça.
Masip hauria de plantejar-se seriosament un vot de censura contra ell mateix a la vista dels resultats per no parlar del col·lapse financer del club i de la tirania social exercida per un president com Laporta que, en una assemblea, va permetre que Enric Masip, no sent compromissari, ordenés callar a un soci que, en la seva intervenció, discrepava de la gestió de la junta.
Això sí, la reacció de Masip com a nou membre de la comissió esportiva a la fi d’aquell curs 2020-21 va ser carregar-se l’entrenador de la secció d’handbol, que ho havia guanyat tot sense perdre un sol partit, i també al tècnic del femení. És a dir, als dos responsables directes de guanyar dues Champions, per a evitar que, sent seccions amb una sòlida estructura guanyadora i un enorme futur, fossin dos entrenadors de Josep Maria Bartomeu els qui continuessin col·leccionant títols.
Pot ser que, no obstant això, la història ni tan sols acabi jutjant Masip. Per irrellevant.
