Joan Laporta va presumir, durant la campanya, d’alguna cosa que ara li passarà factura. “En el meu primer mandat, el Reial Madrid no guanyava Champions”, va repetir en forma de pulla directa i sorneguera contra l’etapa de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu amb l’única finalitat de reescriure el codi de memòria dels barcelonistes i esborrar d’aquesta manera que, en tots dos mandats, amb Laporta i amb Rosell-Bartomeu, el Barça va guanyar dos Champions i un triplet en cada etapa. Laporta, de manera perversa i malintencionadament, va buscar contrarestar aquest empat tècnic mitjançant l’efecte negatiu de les Champions del Reial Madrid a tall de factor reductor del balanç de l’enemic.
Per això, avui les xarxes li estan retornant amb acritud aquest mateix argument, perquè si ell va utilitzar-lo per a posar-se una medalla oportunista i molt fàcil en un moment determinat, no deixa de ser legítim, per part del barcelonisme no fanatitzat pel laportisme, advertir-lo sobre risc d’acabar sent víctima de la seva pròpia fanfarroneria i de ser un pèl, o bastant, bocamoll.
En els tres anys del seu segon mandat, el Reial Madrid ha conquistat dues Champions. És a dir, a una mitjana d’una cada temporada i mitja (1,5), mentre que en aquest passat demonitzat per Laporta la mitjana va ser d’una cada 2,5 anys -quatre entre els anys 2010 i 2020-, això sí, amb la diferència substancial que, posats a comparar, en el mateix període el Barça va conquistar dues Champions i un triplet mentre que en el retorn de Laporta, en l’àmbit europeu, el seu Barça ha batut un rècord nefast d’eliminacions, ni més ni menys que cinc en tres temporades, dues a l’Europa League i tres a la Champions, sense haver passat de la ronda de lligueta de la Champions en dos anys consecutius.
Laporta, en definitiva, surt del tot estomacat d’aquesta competència plantejada per ell mateix, amb l’agreujant del fitxatge de Neymar, que va ser una galtada històrica a Florentino Pérez, la devolució del cas Di Stéfano, i, al mateix temps, l’origen d’aquesta estranya aliança del president blanc amb l’entorn laportista (querella de Jordi Cases pel fitxatge del brasiler) i d’una ofensiva interna des del mateix sector barcelonista, corrosiu i pertinaç, que no va descansar fins a destruir el trident format Messi-Suárez-Neymar, fins a provocar la dimissió de Rosell i ficar-lo entre reixes, i fins a fer fora a Bartomeu de la presidència.
També va provocar una reacció des del Bernabéu amb l’únic propòsit de no tornar a perdre el control sobre cap de les perles brasileres més prometedores, com Vinicius, Rodrigo o Endrick, que ja havien sigut localitzades per les xarxes de caçatalents blaugrana. Laporta s’ha hagut de conformar amb Vitor Roque, un golejador que no apareix en les convocatòries de la canarinha per qui ha compromès més de 60 milions, la meitat pràcticament en comissions i la resta pagada per una compulsió inexplicable. O més aviat injustificada més enllà d’interessos particulars.
D’altra banda, quant a Lligues en aquest mateix període al qual Laporta ha pretès treure lluentor, el Barça va conquistar 6 Lligues per 2 el Reial Madrid, que també reflecteix indiscutiblement el domini blaugrana al llarg d’aquesta dècada, una proporció superior a la del seu primer mandat, amb 4 del Barça i 3 el Madrid que va deixar, a més, un regust decebedor perquè, en el Barça del 2007 i el 2008, l’autocomplaença de la mateixa junta va fer malbé un equip que, entre altres, ja comptava amb Ronaldinho i Messi.
En el primer mandat de Laporta, entre el 2003 i el 2010, el Barça va guanyar tantes Copes del Rei com l’Espanyol, el Betis, el Mallorca, el Saragossa i el València, un títol solament, i una menys que el Sevilla (dues). Per contra, sent presidents Rosell i Bartomeu el Barça va sumar cinc d’aquests trofeus, per dos del Reial Madrid.
En l’actualitat, per completar un panorama desolador, el Reial Madrid pot reforçar-se amb Mbappé sense preocupar-se del seu marge salarial mentre que el Barça de Laporta pateix una paràlisi financera aguda. Si l’any passat només va poder gastar 3,5 milions en Oriol Romeu (avalant a més 17 milions la directiva per a poder-ho inscriure) mentre el seu rival es reforçava amb Bellingham, de moment Laporta continua amb el joc net bloquejat i seriosos problemes per a anar a un mercat d’estiu, sempre que hi hagi un miracle, sota la regla 1:1. És a dir, venent abans jugadors o més patrimoni irrecuperable.
Tampoc els resultats econòmics ordinaris avalen la gestió de Laporta, que acumula 600 milions de pèrdues en 10 exercicis, superant de llarg les de Joan Gaspart, mentre que Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu van millorar el patrimoni net del club gràcies al fet de presentar beneficis regulars. A Laporta no li convé comparar-se amb ningú, ni amb els seus expresidents favorits i molt menys amb el Reial Madrid. El lema de la pancarta amb la qual segons els experts va guanyar les eleccions s’ha revelat una mena de talismà per a Florentino. “Ganes de tornar a veure-us”, resava aquella lona prop del Bernabéu que avui sona a homenatge, reconeixement i submissió a la figura de Florentino Pérez, que si volgués replicar-la triaria un eslògan inequívoc: “Laporta, queda’t!”.
