Jo no sé si són els últims espeternecs d’una entitat per on han passat espècimens de tota mena, però amb un denominador comú, el de la repetició fins a l’avorriment d’una única paraula: independència. El cansament és evident fins i tot entre els seus, entre aquells que es van creure que una quimera podia arrossegar tot un poble, entre aquells que, situats dalt d’un penya-segat, preferien llençar-se al buit, convençuts que el que els esperava allà baix era molt millor que el que vivien en la quotidianitat d’una Catalunya diversa i plural.
Perquè, no ens enganyem, aquest viatge no era més que apartar-se de pobres i gent de mal viure, que la independència era ni més ni menys que treure’s de sobre un prototipus de persones que, ves per on, tot i intentar adaptar-se al lloc on viuen, tenen dèries com ara parlar castellà, apreciar el lloc de naixement dels seus pares o avis o no ser del Barça ni devots de la Mare de Déu de Montserrat. I és clar, això és inconcebible en una Catalunya homogènia, tancada pels seus quatre costats.
I en tot plegat, hi ha un personatge que no va creure mai en aquella “revolució dels somriures” que es van inventar per amagar la realitat. Lluís Llach ha estat la cara trista del procés, la de la ràbia, la de la reivindicació d’un cert tipus d’independència sosa i mentidera, aquella que actua d’amagatotis, esperant que siguin uns altres els que es mullin, els que donin la cara. De fet, Lluís Llach va defensar l’actuació del Jordi Cuixart i del Jordi Sánchez en aquella cèlebre escena pujats dalt d’un vehicle de la Guàrdia Civil. Ell hi era, potser d’una manera simbòlica, potser sense esperar el que vindria després, declaracions davant el jutge incloses. I és clar, és molt més fàcil retirar-se a les casernes i, des d’un despatx ben blindat, continuar repetint el mantra de la independència, ja obertament sense amagar la buidor del mot, la futilesa del que pot implicar.
Què lluny que queda aquell cantautor al costat de l’avi Siset, demanant que estiréssim aquí i allà, que ja està força podrida i que aviat ens alliberaríem tots! Quina distància tan enorme entre el Llach d’avui i el que empatitzava amb la gallineta que deia prou, que ja no volia pondre més ous, que estava farta d’impotents que li feien passar les nits molt avorrides. No, ell, cofoi, cridava a fer la revolució des del galliner, a volar, metafòricament, és clar, com tot el que intentava sortir en aquella època convulsa del postfranquisme.
I, de fet ara, les lletres de les seves cançons prenen més sentit, més tristor encara, perquè quan ens deia que calia que naixessin flors a cada instant ho percebíem com un fet d’alegria, de la necessitat de tirar endavant, fins i tot si aquelles flors eren de colors i olors diferents. Cinquanta-cinc anys després, aquelles flors solidàries han mort i han estat substituïdes per centenars d’iguals, amb un únic color, amb únic pensament. Les flors ens ho diuen tot. Jo també en sé fer, de metàfores, Lluís.
I la teva metàfora de la vida es resumeix en una de les teves cançons, més actual que mai, El jorn dels miserables, què poques paraules que tens, només una, ja la sabem; les altres estan ben gastades, les desconeixes o les has oblidat per sempre. I, fidel al teu únic pensament, la independència és el camí on no calen les paraules, perquè aquestes han estat prohibides, especialment si són en castellà. I sí, Lluís, ja se’t veu la poca força, no ho pots amagar, potser la ràbia que encara conserves et caldrà per continuar fent el gos, que ja és una cosa que vols des de fa més de vint anys. I què dir de l’esperança, Lluís. Jo sempre l’he tinguda, esperant que el meu cantautor català, estimat i referent de la llibertat, tornés al camí de la decència, del respecte a tothom. Moriré sense veure-ho, n’estic segur. I sí, amb això estic completament d’acord amb tu, amb la quantitat de misèria que arrossegues, damunt l’espatlla i dins el teu cervell. Guarda-la per a tu només fins al jorn dels miserables, que ells t’acompanyaran sempre en aquest viatge on no faltarà la bandera que apunta al meu poble que és el teu, un poble que, malgrat tot, és més sensible que tu a la diversitat que el compon, a les llengües que s’hi parlen, als balls que omplen places i carrers.
Que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat sempre, si la teva ment t’ho permet, és clar.
