Un servidor que escriu habitualment de temàtiques com la immigració, el racisme i els conflictes del Pròxim Orient hi ha dues paraules que intento evitar, antisemitisme i islamofòbia, que considero equívoques i confuses. Per a mi és equívoc el concepte d’antisemitisme, no només per que s’engloba sovint aquí qualsevol crítica a Israel, equiparant a qui se l’acusa d’això de voler un nou Holocaust jueu, quan els àrabs també són semites, sinó perquè es titlla d’antisemita qui senzillament és antisionista i qüestiona el dret de Israel a constituir un estat en un territori del que van expulsar fa 76 anys els seus habitants, els palestins. I ser antisionista, és a dir negar el dret a Israel o ocupar un territori determinat per fer-hi un estat propi, no significa ni negar l’Holocaust ni desitjar cap mal a les persones de religió o tradició jueva. I pel que fa al d’islamofòbia, tampoc m’agrada ja que criticar la negativa de moltes societats de majoria islàmica que impedeixen als seus deixar de creure i manifestar que són ateus o que han canviat de religió i, sobretot, a les filles de musulmans, mantenint o no la fe, a viure de manera laica i poder iniciar una relació sentimental amb un no musulmà, no és tenir fòbia a ningú. Com tampoc és fòbia vers cap religió ni cap col·lectiu rebutjar la intromissió en l’àmbit privat que fan cada vegada més les societats islàmiques vers la vida de les dones, en uns casos, com passa a l’Iran de castigar per llei a qui no porta en públic el vel tapant els cabells, i en molts altres les mateixes famílies i societats islàmiques assetjant a aquelles dones que consideren com de la pròpia comunitat que es neguen a portar-lo. Quelcom que passa també a Catalunya.
Escric això perquè avui s’ha confirmat la mort del president de l’Iran, Ebrahim Raisi, conegut de quan era jutge, com el Botxí o el Carnicer de Teheran, per la facilitat amb la que enviava a detinguts acusats de ser dissidents polític a morir a la forca o afusellats, protagonitzant un dels episodis de repressió més despietats l’estiu de 1988 quan va fer matar cinc mil persones de totes les edats, també moltes dones i adolescents. I en el seu mandat com a president després d’unes eleccions on no va haver-hi lloc per reformadors com ho van ser els ex presidents Hassan Rouhani i Muhammad Khatami, que per l’oposició del Líder Suprem Ali Khamenei, dels aiatol·làs i dels anomenats Guardians de la Revolució, van fracassar rotundament en el seu intent de canviar les coses. I durant el mandat presidencial de Raisi, acabat bruscament ahir amb l’accident de l’helicòpter on viatjava, ha exercit una repressió ferotge contra les dones que es neguen a portar el vel que va esclatar amb la mort de la jove Mahsa Amini el setembre de 2022.
Per la repressió ordenada per Raisi aquests vint mesos han mort prop de sis-centes persones, la majoria dones joves. Unes han mort al carrer, altres a comissaria i altres penjades condemnades pel delicte de “combatre a Al·là i portar la corrupció a la Terra”. Una lluita contra el masclisme i la imposició del vel que una part del moviment feminista europeu i català no li ha donat suport en entendre que una dona que porta vel és una dona empoderada. Però més enllà d’aquesta qüestió que ha omplert de sang el mandat de Raisi, caldrà veure ara qui agafa la direcció del govern amb les eleccions fictícies que se celebraran d’aquí cinquanta dies, tenint en compte que el Líder Suprem, Alí Khamenei, amb vuitanta cinc anys d’edat, també necessitarà aviat un substitut. Uns substituts que caldrà veure si voldran o podran destensar la tensió a la regió. Recordem que l’Iran controla l’Eix de Resistència format per les milícies xiïtes de l’Iraq, grups armats de Síria, Hizbul·là al Líban, els hutis del Iemen, i Hamàs a Gaza. Grups que Iran ha utilitzat per enfrontar-se amb Israel en el context de l’actual conflicte de Gaza.
I precisament per la seva actuació a Gaza contra la seva població civil avui la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional ha demanat la detenció del primer ministre israelià Benyamin Netanyahu i el ministre de Defensa Yoav Gallant en considerar que son penalment responsables de crims de guerra i crims contra la humanitat. La Fiscalia també ha demanat la detenció de líders de Hamàs que van ordenar els atacs del 7 d’octubre contra civils israelians. I evidentment no només Netanyahu, sinó la major part de la classe política d’Israel han respost titllant d’antisemita la Fiscalia del Tribunal Internacional.
Certament Netanyahu té en contra seu a bona part de la societat israeliana que es manifesta setmanalment demanant la seva dimissió, no pels crims a Gaza, sinó per la seva negativa a pactar amb Hamàs l’alliberament d’ostages i per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder que ara allarga gràcies a la guerra. Però no ens enganyem, bona part de la societat israeliana és responsable dels crims dels que s’acusa Netanyahu i el cap de l’exèrcit, no només els partits religiosos que volen un territori “del riu fins al mar” sense palestins, sinó perquè bona part de la societat israeliana, com els descendents d’altres violències i genocidis en altres parts del món, han acabat adoptant com a propis els mètodes dels seus agressors i són absolutament incapaços d’empatitzar, en aquest cas amb els legítims habitants d’aquella terra on van decidir que per haver-hi viscut feia dos mil anys, era seva per designació divina.
La història de vegades es mou com una ruleta o com una nòria, i avui s’han produït dos fets que poden portar canvis o potser no. Raisi ja no hi és i Netanyahu tot i l’ordre de detenció farà el que sigui per continuar.
