Estem assistint últimament a debats i confrontacions importants arran de com pot afectar la Llei Trans a l’educació d’infants i joves.
Jo soc de la “vella escola” del feminisme (qüestió d’edat!) de les que en els anys 80 i 90 vam introduir la “Qüestió de Gènere” i la igualtat entre nois i noies en els centres educatius: la coeducació. Es tractava, bàsicament, de conscienciar nois i noies que una cosa era el sexe biològic, que es mostrava en mascles i femelles, i que una altra cosa era tot allò que la societat havia “adjudicat” a cada un dels sexes, o sigui els rols que ens havien dit que havien de marcar els nostres gustos, la nostra manera de vestir, de pensar, d’actuar, d’estimar, etc. I, sobretot, com el patriarcat havia establert una jerarquia en la que tot allò adjudicat al sexe masculí era més valorat que tot allò que havia adjudicat al sexe femení, deixant a les dones en una posició subordinada i, massa sovint, maltractada.
Volíem educar perquè les relacions sexuals i/o amoroses passessin per una posició d’igualtat entre les dues parts, per considerar que el plaer sexual femení era tan important com el masculí i que la tendresa adjudicada a les noies havia també de formar part del comportament dels nois. Volíem exterminar l’assetjament sexual i la violència cap a les noies. I, sobretot, que tothom podia estimar i/o tenir sexe amb qui volgués, que hi havia nois que s’enamoraven de nois, i noies que s’enamoraven de noies, però que el més important era que les relacions sexuals fossin sempre desitjades i consentides per les dues parts.
No ens en vam acabar de sortir. La prova és que avui encara arrosseguem violacions i assassinats de dones, pel sol fet de ser-ho, i que hi continuen havent desigualtats salarials i professions en les quals la majoria són dones i altres que la majoria són homes. Però és evident que vàrem avançar molt.
Recordo tot això perquè ara, amb aquesta Llei Trans, apareix una novetat que posa en qüestió algunes d’aquestes coses: “l’autodeterminació de gènere” que, al meu entendre, pot ser una regressió i un perill pels nostres infants i joves. Ara sembla que, si a un nen li agraden “coses de nenes” i a una nena “coses de nens”, no hem d’insistir que “no passa res”, sinó que hem d’oferir-li la possibilitat de “canviar de sexe, o de canviar de gènere”, que vol dir canviar-se el nom i convertir-se en una persona del sexe contrari. I que, si vol, pot prendre fàrmacs per impedir que les característiques físiques del seu sexe creixin normalment.
Ja sé que existeix la “disfòria de gènere” i que hi ha persones que hi pateixen molt i que, per això, està permès i regulat el canvi de sexe a partir d’hormones, cirurgies i altres formes. I, és clar que han de tenir tots els drets que tenen les altres persones. Això està molt bé, però hauria de ser en una edat adulta i amb la maduresa suficient per saber tot el que implica.
En canvi, la nova Llei afavoreix i permet que tot això es faci en unes edats molt primerenques. En concret, es regula el dret de l’alumnat menor d’edat dels centres educatius a exterioritzar la seva identitat de gènere i a utilitzar lliurement el nom que hagin triat. Però no només es tracta de canviar-se el nom, sinó que permet la medicalització a menors: “El tractament hormonal”. I “s’elimina el requisit de diagnòstic de disfòria de gènere, sent suficient la lliure declaració de la persona interessada”.
Justament, per a mi, aquest és el problema. Que una qüestió que és molt complicada i difícil es banalitzi i es faciliti que menors (infants i joves) puguin decidir el canvi de sexe (o de gènere) sense esperar a madurar i a descartar altres possibles problemes. Sobretot a l’adolescència, hi ha moltes noies i nois que no estan còmodes amb el seu cos, o moltes altres que no ho estan amb el seu rol adjudicat. Però, des de l’educació, la pregunta és: què és millor, ajudar a acceptar el seu cos i a desfer els rols o estereotips, o dir-li en aquest noi o noia (nen o nena) que “ha nascut en un cos equivocat” i que si se “sent” de l’altre sexe, això es pot canviar fàcilment?
Ja hi ha moltes veus que estan alertant, no solament des del feminisme, sinó també des de la medicina, la psiquiatria i la pediatria. Encara més, països com Finlàndia, Suècia, Austràlia o Regne Unit, que ja fa temps que porten implementant mesures com les que contempla la Llei Trans, estan tirant enrere, ja que han constatat un augment estratosfèric de sol·licituds; la majoria, noies adolescents.
Per tot plegat, crec que cal que des de l’educació es pugui reflexionar amb calma sobre tot plegat i assegurar-nos que per intentar alleugerar un malestar momentani no estem condemnant a un malestar a llarg termini, més greu i més irreversible.
