Avui fa cinc anys que ens va deixar Montserrat Minobis. Tenia 76 anys i una trajectòria professional enorme, des dels inicis a Ràdio Popular de Figueres, la vila on va néixer, fins el deganat del Col·legi de Periodistes, la direcció de Catalunya Ràdio, la docència a la Universitat Pompeu Fabra o la presidència de La Independent, agència de notícies amb visió de gènere.
No vam treballar mai junts però vam coincidir a algun mitjà de comunicació. A Ràdio 4, per exemple, on va portar una dotzena de programes diferents. Jo hi vaig treballar uns anys i respectava molt el rigor amb què es prenia la seva feina.
Hi havia diverses Montserrats Minobis en una de sola: l’activista, la periodista, la feminista, la catalanista, la compromesa amb la política, la companya de feines i amistat. Va ser capdavantera de la causa feminista. El 1976 va coordinar l’àmbit de ràdio de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del Congrés de Cultura Catalana. Eren temps on el feminisme començava a obrir-se camí en un món i una professió on els homes jugaven amb un gran avantatge.
Políticament va fer les primeres passes a Unió Democràtica de Catalunya, partit al qual es va afiliar en ple franquisme, després va contribuir a la creació de Nacionalistes d’Esquerres i el 1995 va forma part de la candidatura d’Iniciativa per Catalunya a les eleccions municipals.
Va dirigir Catalunya Ràdio entre 2004 i 2005 en uns temps en que Catalunya la governava el tripartit d’esquerres de socialistes, ERC i Iniciativa sota la presidència de Pasqual Maragall. Em van semblar desafortunades i injustes les crítiques que va rebre en aquella època per suposadament decantar la ideologia de l’emissora a favor del PSC. Era mentida. Si alguna cosa va deixar clara Montserrat Minobis al llarg de la seva trajectòria és que la guiaven sempre la deontologia i el rigor professionals.
Precisament, aquesta seriositat amb la feina, el compromís amb el servei públic que representa el periodisme -es faci des de mitjans dependents de l’administració o del sector privat- és el que més valoro de la seva trajectòria. Ens calen més professionals valentes com ella per sortir del maniqueisme i el sectarisme polític en què han quedat atrapats els mitjans de comunicació catalans (i no només catalans) des de fa molts anys. M’ha semblat just recordar-ho avui, quan en fa cinc que la Montse ens va deixar.
