L’1 de març a les 10 del matí els familiars d’Alexei Navalni arribaven puntals a una morgue de Moscou per recuperar el cos de l’opositor mort. Les autoritats russes es van fer càrrec del seu embalsamament en vista que la família no va poder trobar cap funerària que es fes càrrec del cadàver i la seva vetlla. L’equip i la família de Navalni van trucar a la majoria de les empreses del ram, però gairebé a totes els van dir que no hi havia espais disponibles; alguns, pocs, van reconèixer directament que tenien prohibit treballar amb aquest client.
L’espera va ser llarga. Més de dues hores i mitja va trigar a arribar el vistiplau definitiu. El cos de l’opositor va ser lliurat a la família quan faltava poc més d’una hora per a l’inici del funeral. El règim volia assegurar-se que no es prenia cap mostra que permetés investigar la causa d’una mort més que sospitosa. Una hora que era el temps que necessitava el cotxe fúnebre per arribar fins a l’Església de la Icona de la Mare de Déu Apaga els Meus Dolors, a Maryino, on milers de persones van ser capaces de vèncer la seva por i fer cua per homenatjar el líder mort. Després d’una cerimònia curta, on només van ser els familiars, les despulles es van traslladar al cementiri de Borisov per ser enterrades. Les autoritats apressaven els familiars per acabar aviat, mentre el My Way de Frank Sinatra sonava com a comiat.
Poc després de l’enterrament es va saber que Navalni era molt a prop de ser lliure, que gairebé estava tancat l’acord que permetria el seu intercanvi per l’oficial de les forces especials de l’FSB Vadim Krasikov, condemnat per assassinat a Alemanya.
En el camí de la llibertat es va creuar la por del règim. Una por que es va disparar el 3 de febrer, quan un grup de mares, dones i núvies dels civils que van ser mobilitzats forçosament la tardor del 2022 per lluitar a Ucraïna es van manifestar davant el Kremlin. La policia va detenir una trentena de persones, la majoria periodistes russos i estrangers que cobrien l’acte. Les protestes de les mares i les dones dels soldats van influir de forma poderosa en la retirada de les forces de la Unió Soviètica de l’Afganistan i Putin ho sap. Ara tornaven a organitzar-se a través del canal de Telegram Put Domoi (Camí de Casa).
A partir d’aquesta manifestació, l’oposició comença a patir les conseqüències. Cinc dies després, el 8 de febrer, Boris Nadezhdin, un líder contrari a la guerra amb Ucraïna que havia aconseguit que la seva candidatura a les eleccions presidencial passés tots els filtres i fos tolerada per legitimar uns comicis més que adulterats, anunciava que la Comissió Electoral Central s’havia negat a registrar-la adduint que un 15% de les signatures que havia presentat no eren vàlides i que moltes d’elles corresponien a persones mortes. El candidat frustrat assegurava haver obtingut el triple de les signatures necessàries per ser candidat. Ni les seves protestes ni els recursos davant la Cort Suprema van servir de res. Nadezhdin creu que la seva candidatura va espantar el règim perquè anava creixent setmana a setmana i les projeccions de vot li atorgaven entre un 10 i un 15% dels sufragis.
Tretze dies després de la manifestació de mares i dones de soldats mobilitzats, el 16 de febrer, les autoritats penitenciàries russes anunciaven que Alexei Navalni va caure inconscient i va morir després d’una caminada al penal de l’Àrtic on complia condemna. Tot just el dia abans havia estat filmat en un vídeo on es mostrava ple de salut i de bon humor durant una compareixença per videoconferència davant el tribunal que seguia el seu cas.
La mort de Navalni ha de ser entesa com un avís als pocs ciutadans russos prou atrevits com per dissentir del règim, i un seriós avançament de fins on pot arribar la repressió al país una vegada que les eleccions presidencials incrementin el poder ja gairebé absolut d’un Putin que, a poc a poc, es va acostant a la paranoia de l’estalinisme. Les mares i les dones dels soldats que estan al front ho saben i per això van ser presents als funerals de Navalni per demanar a crits que els soldats tornin a casa, que ja n’hi ha prou de morts i de mutilats. Saben que no tindran gaire més oportunitats en un país on les detencions arbitràries són cada cop més freqüents i el simple fet de dipositar una flor a un túmul pot ser considerat delicte.
