Joan Laporta ha aprofitat el triomf al camp del Betis diumenge passat per aferrar-se al victimisme de les ajudes arbitrals al Reial Madrid com una forma preventiva de justificar que el Barça no pugui guanyar la Lliga aquesta temporada. En el passat, però, quan Sandro Rosell o Josep Maria Bartomeu havien reaccionat amb un mínim de dignitat davant els atropellaments arbitrals del Reial Madrid o havien denunciat el perjudici manifest, reiterat i sospitós d’aquelles manyagues arbitratges contra el Barça, el mateix Laporta i el seu sorollós entorn els havien atacat per excusar-se en aquestes incidències per amagar dèficits en la gestió esportiva i intentar justificar una mala temporada.
En cap cas, ni tan sols quan un fora de joc inexistent li va prendre una Lliga al Barça contra l’Atlètic de Madrid al Camp Nou, una jugada que en mans del VAR li hauria donat el títol a l’equip de Tata Martino i la junta de Sandro Rosell, Laporta i els seus no van saltar a l’arena mediàtica per sumar-se a la lògica indignació pel que va ser una injustícia de tant calibre. Al contrari, els comptes de Twitter dels que avui tenen càrrecs directius al Barça s’han vist obligats a esborrar o avergonyir-se del que van deixar escrit aquells dies contra la ineptitud de la junta de Rosell pel fracàs esportiu. La mateixa premsa laportista va rubricar amb un to crític implacable aquesta mateixa idea i sensació que, en el fons, si s’hagués donat per bo aquell gol legal de Messi, el Barça tampoc hauria merescut guanyar la Lliga, com si l’error arbitral hagués aplicat justícia als pocs mèrits del Barça per ser campió.
Els qui així van actuar, el bàndol laportista, negativament i aprofitant aquesta circumstància -la d’un gol anul·lat- per atacar amb acidesa i crueltat la gestió de la junta, són els mateixos que, en canvi, van celebrar i van festejar les tres Lligues conquerides a l’últim partit amb Cruyff a la banqueta, l’última gràcies a un penal fallat per un jugador del Deportivo poc abans del final i les dues anteriors amb derrotes del Reial Madrid a Tenerife no exemptes de queixes arbitrals des del Bernabéu.
A ningú no se li hauria acudit, bàsicament perquè aquest entorn d’oposició a Josep Lluís Núñez era cruyffista en el sentit més ampli i fanàtic del terme, criticar l’entrenador per no ser capaç, malgrat disposar d’un equip com el Dream Team, superior en qualitat, talent i joc a la resta, d’haver estat capaç d’arribar al final del campionat amb un avantatge suficient i folgat. En tot cas, no cal gairebé ni dir-ho, la responsabilitat i la culpa hauria recaigut a la presidència i no a la banqueta.
Com era d’esperar, la premsa li ha donat ara amplitud, ressò, bombo i platerets favorables a les declaracions del mateix president que s’ha llançat a la jugular dels àrbitres i que no fa ni una setmana el criticaven i acusaven de covard i d’amagar-se a la crisi de joc de l’equip de Xavi.
Laporta, en efecte, no ha sortit de la cova fins no haver trobat la forma mediàtica de reaparèixer oportunament com un heroi a la defensa dels interessos del Barça, denunciant les actuacions partidistes del VAR i deixant clar que amb aquesta dinàmica a favor del Madrid serà molt difícil guanyar la Lliga.
Per començar, l’altre gran perjudicat d’aquesta situació és el Girona, que podria haver augmentat la distància respecte als blancs en cas d’una ensopegada de l’equip de Florentino Pérez diumenge contra l’Almeria. Ni el president ni ningú del club ha sortit a denunciar, en canvi, els mateixos fets que, sent evidents i corregibles, a Laporta li han servit per transformar el decorat blaugrana. El seu relat suggereix que si els de Xavi no són avui més a prop de la primera posició ja no és perquè realment l’equip ha perdut la solidesa de l’any passat ni per les derrotes contra el Madrid o el mateix Girona, sinó perquè els arbitratges sempre juguen a favor de Florentino.
“El VAR està segrestat, com a maltractat a base d’unes pressions que està efectuant el nostre rival de forma contínua i constant, que ja no és puntual, sinó que des de ja fa temps s’estan realitzant”, ha manifestat, encara que després, sobre les seves queixes a la Federació, reduïdes a una trucada al seu president, Pedro Rocha, Laporta s’ha sentit prou atès.
“M’ha dit que el passat, és passat i que pensen prendre cartes en l’assumpte. També m’ha dit que els àrbitres no se senten pressionats, m’ha volgut tranquil·litzar en aquest sentit. Tinc un respecte absolut pel col·lectiu arbitral. Ho he dit i ho dic sense fissures. Però també estem veient unes situacions que ens estan preocupant molt i que, si continua així, serà molt difícil que aconseguim els objectius. A més, sobretot em preocupa la moral dels nostres jugadors, perquè en acabar el partit del Benito Villamarín, on vam fer un bon joc i estem orgullosos de com va ser perquè es van marcar gols, vaig veure els jugadors preocupats per això del Bernabéu”, ha afegit.
O sigui, una de freda i una de calenta. D’una banda, el repàs al VAR per conformar l’afició blaugrana; i de l’altra, un agraïment en veu alta a la RFEF no sigui que el sancionin -com tocaria, segons el reglament – o que l’estament arbitral s’enfurismi més del compte. Un sol de violí laportista aprofitant el vent després del 2-4 de diumenge i la febre mediàtica de l’arbitratge al Madrid-Almeria.
A força de callar-se quan la premsa li exigia donar la cara i d’aprofitar la moguda arbitral per donar-li un altre enfocament molt diferent de la mediocre classificació del primer equip, Laporta haurà deixat enrere la primera gran crisi de Xavi a la Lliga, amb la sort afegida d’un gol clau de l’intermitent Joao Félix, que, tant sí com no, acabarà sent jugador en propietat del FC Barcelona, la qual cosa és veritablement l’única prioritat de Laporta.
